Mai no he estat dona d'un sol paraigües. Pocs, molt pocs d'ells m'han durat setmanes; la major part dies comptats tan sols.

I no, no és qüestió d'oblit o memòria. Si els abandono -trio minuciosament el temps i el moment- al metro o sobre la taula d'un restaurant és, simplement, per desamor.

Necessito cada vegada més temps per a superar aquests naufragis. Passo mesos cercant un nou candidat: prefereixo, després de tant fracàs, banyar-me fins als ossos a equivocar-me. Recorro botigues i centres comercials: uns vacil·len de doble vareta, d'altres -els més vulgars- de centímetres de contorn; els plegables juren i perjuren que s'adaptaran a la meva vida.

Aquesta tardor torrencial ha fet que em precipités: aquí el teniu, a l'atestat paraigüer d'aquesta cafeteria. Sí, l'estampat.

Com el perdi de vista o el deixi de la mà, m'abandonarà i se n'anirà amb qualsevol altre. No; no sembla -fixeu-vos com llueix de mànec- paraigües d'una sola dona.

En fi.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

En Carlitos encara creia en el Reis però -es clar- no hi confiava. Si no, no hagués fet el que féu; si en Carlitos hagués confiat en els Reis d'Orient no hauria segrestat al Nen Jesús.

Al pessebre, Sant Josep tenia les mans aixecades cap al cel com demanant una explicació i la Verge mirava, desolada i meditabunda, el pessebre buit.

Tornareu a veure el Nen si en Melcior em porta la Wii -deia el missatge d'atabalada cal·ligrafia que trobaren sota la mula.

El Naixement cada cop estava més esvalotat. Els pastors i la bugadera s'aproparen al portal per interessar-se per l'esdeveniment; convocaren una concentració silenciosa vora el riu i tornaren dòcilment als seus llocs. El centurió romà pentinà amb un parell de legionaris molsa i cartró pedra sense cap resultat. Melcior buscà inútilment a les seves alforges l'andròmina que demanava aquell mocós.

Acomiadeu-vos del marrec si truqueu a la policia -acabava la nota.

Varen deixar la Wii vora les sabates.

No van poder dormir en tota la nit: no les tenien totes de que en Carlitos complís la seva promesa.

En fi.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Per molt anar sempre a contracorrent, després de molts esglais i sorpreses, la meva vida deixà, pare, fa temps, de causar impressió.

Oi que no saps a qui han enxampat fumant als lavabos? Oi que no saps qui s’ha casat de “penalty”?

Amb cada pregunta el grup de candidats s’anava delmant i definint, el nombre d’excèntrics que podien infringir allò establert i riure’s de la vida anava minvant amb el pas del temps. Blai; la resposta era ja –comprengui-ho- massa evident. Era en Blai qui s’havia fet un “lifting”, qui s’havia llençat en paracaigudes, qui va sortir a “El diario de Patricia”; sí, només podia ser jo qui patinava als setanta amb risc de trencar-se el maluc.

Ni surf ni “pointing”. En Blai, fou en Blai –es responien els uns als altres sense el més mínim besllum de dubte.

Per això he decidit posar-li més difícil: Saps qui ha mort? –es preguntaran demà al migdia.

En fi.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la