Sovint, l'atzar ens fa patir situacions difícils de creure. Horribles coincidències com la de viatjar al sur de l'Argentina i trobar que, al mateix hotel on t'allotges, hi treballa  l'home que durant l'ocupació nazi de Roma va assassinar a tota la teva família.

Aquest fet, que podria ser l'argument d'una pel.lícula de ficció, va succeïr a Bariloche i va ser real.

El sur de l'Argentina, oferia i segueix oferint un clima i paisatge molt semblant al dels països nòrdics europeus. Probablement fos aquest un dels motius pels quals Bariloche, a partir de la segona meitat del segle XIX, comencés a rebre  gran quantitat d'emigrants d'origen germànic. Un flux migratiu que va crèixer considerablement a partir de 1945.

Cóm era la comunitat alemanya de Bariloche en aquells moments?

Sembla ser que molt unida. La idea de volk (poble) acollia a una comunitat que no compartia tan sols una mateixa història i sentiments. Malgrat la distància física que els separava, també participaven políticament amb el seu país d'origen. Per això, no era extrany trobar banderes feixistes penjant de les teulades. Malauradament, la participació no es va limitar als símbols de masses, gran part de la comunitat alemanya de Bariloche va adoptar i defensà la ideologia nazi.

Ara mateix, quan la calor i la humitat t'impedeixen respirar a Buenos Aires, viatjar al sur del país seria l'opció més convenient. Però, com encara no m'he decidit a fer-ho, la història de Bariloche m'ha arribat gràcies a Carlos Echevarría i la seva pel·lícula documental “Pacte de Silenci”. Aquest argentí, fill de mare alemanya i veï de Bariloche, va declarar que <<dins d'aquella societat no es parlava d'holocaust, les SS o els camps de concentració>>, per altra banda, acollia i protegia a antics criminals nazis, com Priebke, un assassí que va arribar a convertir-se en director del col.legi alemay fins la seva detenció a la dècada dels 90.

Durant el rodatge de la pel.lícula, no fa gaire, Echevarría no va aconseguir cap declaració dels membres del col.legi alemay. Diríem que es van mantindre fidels al seu “Pacte de silenci”…

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Un dia abans de començar el meu periple bonarens, va caure a les meves mans el llibre titulat  “Fuera de campo. Literatura y arte argentinos después de Duchamp” (Speranza, Graciela. Anagrama, Barcelona, 2006). Dir que va caure a les meves mans no té altre interès que potenciar el caràcter novel·lesc del meu descobriment, la veritat és que el llibre me’l va regalar la meva germana.

Al llegir les primeres pàgines vaig saber que Marcel Duchamp havia viscut nou mesos a Buenos Aires, però el que em va sorprendre va ser que el seu estudi al carrer Sarmiento estava a cent metres de casa meva. La coincidència és gran si pensem que hi ha 12 milions d'habitants.

Molt a prop d'aquesta adreça es troba també l'avinguda Corrientes, que travessa i articula la ciutat. Corrientes té la peculiaritat de ser llarguíssima, sembla que no s'acabi mai. A mesura que vas caminant es transforma, hi ha una part dedicada a les botigues de roba, altra a les botigues de la llar…però el que més es coneix de Corrientes és el tram comprès entre l'avinguda 9 de Julio i Callao. Aquí es concentren la major part de llibreries, teatres i cafès més coneguts de la ciutat. Un espai de plena activitat cultural que a les nits es converteix en un espectacle en si mateix.

Probablement ara m'estigui deixant anar per l'emoció, no ho nego. El que no es pot negar és que ara mateix Buenos Aires ofereix molts espais de cultura. Sense anar més lluny, l'antic estudi de Duchamp va desaparèixer per l'ampliació del Centre de Cultura San Martín.

És per això que vaig quedar tan sorpresa quan llegint el mateix llibre vaig veure les anotacions de Katherine Dreier, una de les amigues franceses que acompanyaren a Duchamp a l'Argentina. D'acord amb la seva experiència, Dreier va escriure “recordo amb quin interès mirava els carrers de la ciutat per la finestra del meu carruatge mentre cercava allotjament quan vaig arribar a Buenos Aires. París de l'oest, la ciutat alegra i vital, plena de cafès i teatres. De la qual tant n'havia sentit a parlar!...però què poc s'assembla en realitat a París!”.

Tant Katherine Dreier com Duchamp es queixaven del provincianisme i la manca de cultura a Buenos Aires en aquells moments (1918-1919). Potser això era cert, no ho sé, però també podria ser que la seva mirada fos massa eurocèntrica i plena de prejudicis.

En tot cas, es podria dir que ara no és així. Bé, o el que la meva mirada, inevitablement eurocèntrica, creu veure.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Quan arribo per primer cop a una ciutat, i faig els itineraris de tot “bon turista”, sempre acostumo a deixar-me, ja sigui per preferències o prejudicis, la visita al museu d'Història. Cal dir, però, que això ha canviat.

La raó és perquè a vegades passa, i quan passa és magnífic, que certs artistes aconsegueixen transmitir-nos la fascinació per alguna cosa, com seria el cas de José Luís García.

 Aquest director de cinema va quedar atrapat i fascinat per la vida i obra del soldat i pintor argentí, Cándido López, qui va deixar constància visual de la guerra de la Triple Aliança (1865-70). Una guerra que va ser cruel i genocida com totes, però d'ella no s'en parla als llibres d'història (en cap dels continents). Això deixaria clar els defectes de la suposada  imparcialitat i objectivitat històrica… Malgrat això, i per sort, molts cops són les arts plàstiques, la literatura i el cinema les què acompleixen aquesta tasca. Aquest seria el cas de Cándido López, primer, i de José Luís García, desprès, amb la seva pel·lícula Cándido López, los campos de batalla.

 Tenint com a guia els quadres de Cándido, qui a més de pintar també va lluitar, José Luís García inicia un recorregut que el portarà fins al Paraguai. Doncs va ser aquest petit país l'atacat per l'exèrcit de la triple aliança formada per l'Imperi del Brasil, Argentina i Uruguai. Una guerra aparentment provocada pels interessos comercials d'Anglaterra i les ànsies imperialistes del president paraguaià. I que tot plegat que va suposar un dels episodis més amargs i desconeguts del continent.

Cándido López va rebre un tret a la mà i va abandonar el front abans d'acabar la guerra. Per tant, no va poder pintar el final perquè, com es diu a la pel·lícula, “només els morts veuen la fi de la guerra”. Per això, més d'un segle desprès, José Luís García arriba amb la seva camera fins al 1870, fins a la derrota del Paraguai.

*- Aigües que van a la mar és el significat de Paraguai, del Guaraní.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la