Les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) corresponents a 2006, publicades fa poc, indiquen que la tendència al creixement que havia tingut la comarca del Maresme es modera. Segons va publicar Diari Maresme.com "l'1de gener de 2007, la comarca del Maresme tenia una població de 414.081 habitants. Això representa un increment percentual de l'1,2% respecte a les xifres que va publicar la meteixa font l'any anterior", és a dir  "4.956 persones" més. A falta d'estudiar-ho més, veiem que els principals increments se situen al Nord (Sant Cebrià de Vallalta el 7%, Palafolls el 6,3% i Tordera el 4,4%), mentre que els creixements negatius afecten especialment al Sud (Premià de Dalt i Premià de Dalt perden un 1% i Alella un 0,2%).

Diuc que falten estudis un pèl més acurats per vàries raons. Una, per exmeple, perquè la principal ciutat de la comarca, Mataró, féu una revisió del cens, que tenia lleugerament 'inflat', que en moderà també el creixement habitual. Dos, perquè tant important és saber quants pugem que conèixer quins són els moviments reals, és a dir, d'on vénen els que vénen i on marxen els que marxen (que són menys). I quin és el creixement vegetatiu en relació a la població actual i en relació també als increments, per exemple. O quines són les tendències despecte a la desigualtat de les variables entre el Nord i el Sud...

Una de les mostres de la desorientació actual de CiU la vivim a Mataró. Una desorientació que afecta a les idees (què proposen exactament?), a la seva estratègia (cap on van?) i a la formació d'equips (amb qui compten?). Us ho explico.

El seu darrer candidat a l'Alcaldia i actual cap de grup, del qual ja hem pogut sentir alguns discursos, es mostra completament buit d'idees i de projectes. Mai s'ha necessitat tant de temps per dir tan poques coses. La seva intenció, segons ha anat comentant, és " fer plegar tard els regidors", al Ple, encara que sigui repetint els mateixos precs i preguntes cada mes... Però encara no coneixem cap idea, cap projecte original, cap orientació alternativa. Gairebé enyorem el seu predecessor. Alguns pensàvem que la seva vinculació al món de l'empresa, vinculat als negocis de la tecnologia, portaria vitalitat i innovació al si d'un projecte, el de CiU, massa ancorat en l'enyor i mancat de perspectives. Però, com ja deu haver après, una cosa és fer diners i una altra fer política.

La segona característica correspon a la seva estratègia, si n'hi ha... Si abans de la campanya ja havia ofert un pacte al PP, després de les eleccions s'ha acostat a les tesis dels radicals de la CUP. Sembla com si CiU s'adrecés a l'electorat d'aquest grup, després de veure que la seva apel·lació a unir la dreta donava més aviat pocs vots. De manera que, avui per avui, el PSC té el camp obert per aglutinar al seu si els sectors més moderats i oberts del catalanisme progressista que desconfien de la via 'sobiranista' oberta per l'actual direcció de CDC, que sembla haver-los oblidat del tot.

I la tercera és en la formació del seu equip. Abans d'entrar a l'Ajuntament, ja va provocar una crisi sense precedents amb els socis d'UDC eliminant de la llista els regidors més proclius al pacte i l'entesa de l'anterior mandat, amb acusacions d'aquests darrers que denotaven el caràcter autoritari del nou líder de CiU. Tot just arribar, va carregar-se els seus anteriors representants a l'empresa municipal Pumsa o al Consell Municipal del Patrimoni, imposant una nova línia de confrontació amb el Govern, amb pancarta inclosa si cal, on que sembla que s'hi troba a gust.

Aquest panorama, contra el que pugueu pensar, no ens agrada gens. Principalment, perquè no ens estimula com ho hauria de fer una oposició com cal, perquè ignora un veritable debat de les idees i perquè, sobre la taula, tan sols es limita a opinar sobre les propostes d'altri. Per sort, hi són.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Sóc dels que pensa que la identitat sí que compta, i que els partits catalans és bo que s'inscriguin en un corrent comú de confiança en el país que en diem catalanisme, d'arrels molt diverses. Sóc dels que creu sense complexos en la nació catalana, i també en l'espanyola (aquesta que 'està per fer' com deia Maragall), les trobo pròpies, i sóc dels que creu també en la defensa del català i dels nostres trets, diferencials o no. I m'agradaria que Catalunya excel·lís en molts àmbits, en tots si pot ser, això és el que crec que és el catalanisme. No sóc nacionalista, això no; vull dir que no crec que la causa principal de la fisura que funda les divergències (o el conflicte) polític tingui el seu origen en la nació, o en els seus atacs, o en la seva afirmació i molt menys en el fet que no sigui un estat independent.

Sé, però, que la tendència del nacionalisme és la de voler representar ell sol el catalanisme, ho hem vist fa poc amb la 'casa comuna' de Mas. La història és tossuda, però, i trobem en les arrels del catalanisme una forta dosi dels moviments populars i d'esquerres, amb el paradigma federalista, arrels que em recorden el moviment popular i unitari de recuperació de les llibertats ( Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia..) que portà el primer Estatut i el president Tarradellas. La 'causa comuna' dels catalanistes.