Abstreta en la profunditat dels meus pensaments, i aclaparada per tot el que em succeïa, vaig obrir els ulls observant tot el que m’envoltava. Davant meu el món girava, sense aturador, i el rellotge continuava marcant unes hores, interminables, plenes de preguntes silencioses.

Encara no podia desxifrar l’enigma injust i despietat d’aquella trucada. Com  podia ser, que ja no hi haguessin paraules? Asseguda en aquella estança freda i solitària caminava, sola, per una platja imaginària on la brisa acaronava els meus cabells i, l’aigua purificava la meva ment.

Una mar de incerteses atropellaven l’enteniment perdut. Qui soc, a partir d’ara? No puc acomiadar-te, no puc deixar-te marxar, no vull sentir aquest vuit, ple de paraules per a dir-te. Se que el destí et va venir a cercar, quan tu ja l’esperaves però, això, no consola la meva desesperança.

Voldria poder fer mil preguntes que colpegen els meus sentits. Però, ja no puc corre ni cridar el teu nom. El vent s’endu la teva veu, apagada.

Miro el teu rostre i veig reflectida la pau, per a mi inexplicable, en els teus ulls clucs i les teves mans reposades. Ara, ja, només em queda acompanyar-te en aquest darrer viatge amb la solitud endinsada en la meva ànima.

Una flaire de roses m’embolcalla i, una altra vegada, la brisa acarona els meus cabells. Miro el cel i una gavina vola.  Un cop més, estàs prop meu per donar-me la protecció i l’ajut que en aquests moments em manca.

Ara, ja em puc acomiadar amb la temprança del teu record doncs, se que, el teu veler ja ha arribat a l’illa de llum, de palmeres verdes i sorra blanca, on t’hi espera el Pare i l’Àvia.

Que els teus ulls d’un verd grisós, tan especials, no deixin mai de contemplar-nos i que l’escuma del mar em porti les teves onades d’amor.

MARE, una paraula tan senzilla i tan gran alhora.

Quan la gelada intensa, aclaparadora i aspectant dóna pas a  la naixença de la terra, l’arbre universal es llueix i l’eco de la natura ressona vibrant. Un nou cicle comença i la llum s’escampa, en un pas discret de pardal. Es el triomf de la llavor que lluita, es el nen que plora. Un cop més, la Mare terra dóna acollida al sol.

Era una llarga passejada, en que el solstici d’hivern ja els saludava. Poetitzant aquestes paraules, en veu alta, anaven agafats de la mà per un viarany embolcallat d’una boirina, que s’esvania lentament. Submergits en la brisa que s’enduia els seus pensaments, l’arbreda va donar pas a una clariana del bosc, on semblava que ja no hi havia res més, trepitjant la terra mullada. Davant seu i sense poder dir ni un sol mot, s’alçava poderós l’avet, cobert de neu.

Davant d’aquell majestuós arbre, un calfred els va recorre fent tremolar el cos i l’anima. No et sembla com si tot l’ Univers estigués ara, davant nostre?. Ella sempre trobava un sentit poètic a totes les coses i en aquell moment, encara molt més estava encisada. Ell anava sentint, poc a poc, tota l’energia que en  aquell racó de bosc hi havia i, com en un santuari sagrat embolcallat de silenci i saviesa, tots dos es van fondre en una profunda mirada, on les paraules es perdien en la llunyania.

Asseguts sota l’avet tocaven amb les mans l’ arbre còsmic que els portava fins a un altre dimensió. Tu havies escoltat les llegendes dels avantpassats, custodiant aquests indrets del pas dels irreverents ?. Trencant aquell instant de màgica trobada i pensaments esvanits, ell l’hi va respondre amb un somriure mentre es recolzava sota les branques. Ara mateix, recordo les histories explicades, en nits llargues d’hivern, on parlaven d’ antigues tradicions que, tal vegada, encara estiguin entre nosaltres.

Segur que hi ha en aquestes contrades, tota la llum i totes les paraules que, encara ressonen d’un temps més enllà de les nostres mirades - va dir ella. I, com un senyal que els guiava, de sobte, un munt de neu els va caure al damunt. Tots dos, a la plegada, van mirar cap amunt i retallant el cel amb una claror enlluernadora, un gran estel il·luminava la copa de l’arbre. Atònits, desconcertats, extasiats i embogits de tanta bellesa van corre al voltant de l’avet, per gaudir d’aquella meravella.

La verdor, amagada sota la neu, lluïa la força de tota la natura i, aquell estel, fulgent, omplia de color i de vida, tota la contrada. Allí seria sempre més, el seu refugi sagrat dins d’aquell cercle màgic. Segur que, moltes més històries en sortirien, des d’aquell dia prodigiós en que van trobar aquell indret. Històries que continuarien totes les que ja eren explicades. Dret, davant l’arbre amb el braços alçats, va sentir com es purificava i, al mateix temps, sentia la protecció que li era donada. Els antics havien acudit a la seva crida.

Ella anava acaronant els seus cabells molls de neu blanca, mentre ell ressorgia lentament de la seva letargia. Em diràs quin era el teu somni ? Mai no t’havia sentit parlar amb tanta eloqüència. De vegades, la eloqüència ens arriba en somnis de claror que ens porten per camins de llum, apartant la ignorància. Els antics m’han dit el que ja sabia. Però, també m’han dit que, després de la tenebra sempre hi ha una nova renaixença.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Ara quan la ment se’n va volant pel somni de la foscor i la nit cau melangiosa, es el moment de pensar tot allò que hem fet, i tot  allò que hem desitjat.

Sol, en la penombra d’una habitació arraconada al final d’un llarg passadís, retrobava uns pensaments oblidats pels viaranys del temps. Però era el moment oportú, es deia a sí mateix. Que havia passat amb tota una vida d’emocions, de plors, d’alegries, de tantes i tantes coses compartides?

Com una boirina que s’escampa lentament, semblava que la claror acudia mandrosa i tots els sentiments, ara, s’amuntegaven per a poder ser els primers en la seva extensa memòria. Començava per la primavera de la dolça infantesa, de records llunyans amb l’olor del pa i la mantega, del sucre candi i del perfum de la mare, juntament amb el gessamí escampant la flaire per tota la casa, acaronant els somnis mes tendres d’un infant. Tancant el ulls recordava, també, aquell riu i el soroll de l’aigua, que el bressolava i l’hi tornava el record d’aquell pare que agafat de la seva forta ma, l’ajudava a travessar corrent, per damunt d’unes pedres escantonades.

Després, ja en l’estiu embogit per una joventut inquieta, insolent, agosarada, en temps de descobriments incerts, de dubtes mai aclarits i de nits esbojarrades, recordava les amistats eternes enllaçades, per aquell fil invisible impertorbable. Quants anys junts, i ara en aquella habitació, gaire bé, no recordava les seves cares.  Nois i noies xerrant al voltant de les fogueres, alguns cantant cançons, d’altres explicant rondalles, mentre el foc s’anava apagant i també les seves veus cansades.

En despertar érem uns desconeguts que anàvem escorcollant el nostre propi mon interior. Havíem marxat per camins molts diferents i la recerca de nosaltres mateixos es convertiria en una tasca feixuga. Així doncs, era el principi d’un temps de tardor on les arrels aprofundien en una terra abundant d’experiències i de somnis. On havíem anat a parar tot plegats ? Encara ressonaven en l’aire, aquelles cançons i rondalles, aquelles nits tant llargues. Encara hi érem, però ja no hi érem tots.