No hi ha hagut sorpreses i s’ha complert el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha creat a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, ha assolit la presidència el país més poderós de la terra.

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a posar en dubte i criticar qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat motiu de befa constant entre els intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la immensa majoria dels polítics i dels directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis...

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només que era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era l’altre somni que semblava encara més quimèric, el de la igualtat racial que havia predicat el malaguanyat Martin Luther King: l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no seria valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força, l’eloqüència i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “The audacity of hope”. Ha reeixit a encoratjar la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant cegament en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat...

Un enlluernament de magnitud tal que ha comportat que ningú no hagi gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Iraq, Israel i Palestina, despesa armamentística, política exterior...  – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança...

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home... miratge?

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

El precepte més repetit a les escoles de periodisme del món sencer és: <<Si un gos mossega un home, no hi ha notícia, ja que això passa cada dia. N’hi ha, en canvi, si un home mossega un gos.>> Allò que succeeix habitualment no és notícia.

Des de dissabte passat no em puc treure del cap aquesta evidència periodística. Ha perdut vigència, amb el pas dels anys? Ara ja és notícia la quotidianitat? D’altra manera, no s’entén la concentració tan elevada de periodistes a la inauguració de les dues darreres estacions de la línia 3 del metro de Barcelona: Roquetes i Trinitat Nova...

Tan desolador, tan pobre és el panorama informatiu i polític del nostre país que cal que, un matí de dissabte,  es desplacin tots els mitjans fins una estació de metro per a informar de la seva inauguració?

On és, la notícia? Què és, allò que li confereix el seu interès informatiu? Què s’han inaugurat un parell d’estacions de metro? Aquest és el fet extraordinari que els ha aplegat tots allí? Què n’és de trist, si és així...! Més que trist, terrible: quelcom tan normal, en qualsevol altre indret del món civilitzat, com la simple ampliació d’una línia de metro ha de merèixer la consideració de gran esdeveniment...

O bé hem d’entendre que sí ho és, a Barcelona? On, en quasi deu anys, només s’ha ampliat el metro amb quatre noves estacions, incloses les que esmentem! Allò que hauria d’ésser “normal” acaba convertint-se en notícia...

Si no és així, si preferim fer-ne una lectura positiva, a què es devia, una tan gran celebració? Potser a que no s’havia esfondrat cap edifici, en fer el túnel?

O potser la gran notícia era que hi anaven els polítics de torn a inaugurar-les? Des de quan és novetat que les autoritats s’engalanin per a inaugurin noves instal·lacions? Si fins i tot fan una gran festa en ocasió de la col·locació de la primera pedra...!

La presencia de les autoritats corresponents, doncs, no pot ésser el motiu de la notícia. Per desgràcia ja estem avesats a que converteixin en festiu allò que hauria d’ésser la seva obligació: destinar els nostres impostos a la creació i millora de serveis públics.

On era doncs, la notícia? Per més que m’hi escarrassava, no la veia per enlloc... Fins que, al final ho vaig veure clar: què hi pot haver, en aquest país nostre de grisor i mediocritat, més excepcional que tres excel·lentíssims i molt honorables viatjant en metro? En Jordi Hereu, Joaquim Nadal i José Montilla, la crème de la crème del Psc, deixant cinc minutets el seus sumptuosos vehicles oficials – que els havien dut fins a peu de l’estació – i fent servir el transport públic!

Allò sí que justificava un cobriment mediàtic de primera magnitud! Calia que les càmeres immortalitzessin aquell moment sublim i irrepetible: les grans glòries polítiques del país rebaixant-se al nivell dels ciutadans d’a peu i compartint el seu mitjà de transport... per una estoneta! D’això se’n diu sentir-se a prop dels ciutadans... Ara només falta que, un altre dia que es despertin misericordiosos, s’atreveixin a tastar el més perillós esport de risc del segle XXI: un viatge a dos quarts de vuit del matí en un vagó qualsevol de rodalies...

Això sí, la propera vegada potser que no caldrà convidar, també, els altres Comediants, a la festa d’inauguració...

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

No s’entén gaire que des d’alguns sectors es gosi criticar l’escola concertada, quan la seva discriminació i la seva situació d’absoluta inferioritat davant de la pública resulta més evident any rere any...! Convé, doncs, malgrat que no sigui gaire popular ni políticament correcte – i, encara menys, progressista... – fer-ne pública apologia: sense ella l’educació, al nostre país, seria impossible.

Els representants de l’escola concertada no fan més que tractar de defensar un dels seus pilars bàsics i elementals: el dret inalienable dels pares i mares a escollir lliurement l’escola on volen que estudiïn els seus fill, sense ingerències de cap mena de l’administració.

Malauradament, el Departament d’Educació tendeix, cada vegada més, a posar traves a aquesta liberalització. A l’inrevés, en instaurar la zonificació el que fa es sovietitzar el dret a l’educació: fent prevaldre les necessitats del país per damunt dels drets dels pares... En limitar les seves opcions dins del marc d’una zona, ofeguen la pluralitat escolar, impulsen el uniformisme i neguen el dret fonamental d’escollir lliurement.

Com es pot entendre – i acceptar! – aquesta situació, en un món que tendeix cada vegada més al liberalisme econòmic i social? Què pretén, aquest govern d’esquerres desorientat? Imposar un model educatiu bast en un ideari totalitari soviètic? Anul·lar el règim de llibertats democràtiques del món capitalista? Garantir un únic sistema educatiu? Adoctrinar l’alumnat ideològicament?