|
Doneu-me una barra de guix i
ompliré la pissarra de poesia i de geometria; doneu-me un esborrador que el
faré lliscar d’esquerra a dreta i la pissarra quedarà ben neta. Entre passada i
passada, la informació es capbussarà dins el mar gris de la memòria.
Em presentaré: sóc en Raül
Moreno Supervia, tinc 28 anys i vaig estudiar al Salicrú des de P-5 fins a 8è
d’EGB. Aixeco la tapa del bagul on
reposen els records...no feu soroll i gaudiu amb la lectura.
Segon d’EGB va ser l’any
d’una descoberta que m’ha marcat tota la vida. La Mercè Cervantes, una artista
de l’ensenyança, em va dir: “Raül: el teu nom, en català, porta dièresis”. Em
sentia la persona més important del món: tenia un bé lingüístic que em
diferenciava de la resta, (i encara el tinc, eh...).
A Setè d’EGB, un dia, en Lluís Floris, fart de que no
calléssim, es va girar i va començar a explicar-li la lliçó a la
paret. Va ser una reacció tan surrealista que va captar la nostre atenció i el
xivarri es va acabar.
Els divendres, de 15h a 17h
, els alumnes de Sisè, Setè i Vuitè, fèiem tallers artístics i artesanals. La
Mercè Cervantes ens ensenyava ball de bastons. Veig amb orgull que hi ha un
taller de danses del Salicrú que manté viva la flama tradicional dels Països
Catalans.
La Carme Bombí, l’actual
secretaria d’estudis, era la nostra Shakespeare. Al final de cada trimestre, estrenàvem
les obres al gimnàs, havent-les assajat menys de vint-i-quatre hores: té mèrit,
eh! Estimada Carme: gràcies per dedicar el teu temps, la teva paciència i el
teu talent a fer-nos estimar les arts escèniques. M’hagués encantat participar
en una sàtira on els alumnes feien befa dels
professors i de les professores. Va ser un èxit colossal!!! Sí; ens donaven llibertat per fer sàtira. Era
fantàstic!!!
Us ben asseguro que planyo als que no han
pogut gaudir d’un entorn natural per estudiar: no han badat, mirant les muntanyes; no s’han quedat
hipnotitzats, seguint el vol suau de les garses; no han pogut empaitar sargantanes, ni fer
sortides durant la primavera, per
observar les flors silvestres de la vall
del castanyer.
Els dies de pluja, durant
les hores no lectives, la sala del vídeo
és convertia en un refugi paradisíac, hi miràvem els millors dibuixos animats: El
Dr.Slump, Els Barrufets, etc. També miràvem dibuixos educatius a les hores de classe. En Dragui, un drac verd, que
portava un barret de copa blanc, ens explicava, apassionadament, la història de
Catalunya. Apreníem anglès amb en Muzzy:
un monstre, molt bo, que patia la indiferència de la princesa Sílvia.
L’aprenentatge el relacionàvem amb la diversió.
Ni Ferran Adrià, ni Karlos
Arguiñano: el millor cuiner del món és en Pascual. La olor de la seva sopa de galets i el sabor del seu pollastre amb patates, encara m’humitegen
el paladar...
Teníem un puntet combatiu també. Un dia, farts
de que ens entressin a robar, i cansats de que l’administració no ens donés
solucions, vam decidir passar a l’acció: ens vam manifestar pels carrers de la
vila, -i ens van fer més cas-.
En èpoques nadalenques ens visitava una
criatura prodigiosa, un alquimista de
l’àmbit rural: el senyor Tió, Caga Tió.
Cada dia, li portàvem aliments, perquè ens cagués els millors obsequis
del món. A vegades el vèiem amb la mirada perduda, li acariciàvem el tronc i li
dèiem que no es preocupés, que per nosaltres sempre seria l’autèntic
representant del Nadal.
Durant el Carnestoltes
recitàvem versets poètics, llegíem
versots satírics, cremàvem a Sa Majestat i ens disfressàvem. Etc, etc, etc...
Sóc una persona afortunada: he estudiat al Salicrú.
Moltes gràcies a tots i a totes: Mercè
Ramionet, Mercè Cervantes, Carme Bombí,
Julio, Javier, Roser, Lluís Floris, Natali, Isabel, Toñi,
Lo Jaume,
Sr. Ramón, Coci, Marisol, Sebas,
Bea, Emili, la meva classe...:
teniu un lloc dins el meu cor!!!
Visca l’ensenyança i visca el Salicrú: llarga vida Salicrú!
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
|
per Raül Supervia
