No deixa de ser curiós que, aquells que darrerament s’omplien la boca dient que volien aplegar, a l’interior d’un únic partit totes les sensibilitats polítiques properes al catalanisme, anomenant-la La casa gran del catalanisme, siguin ara els que no poden, ni tant sols, mantenir dreta l’estructura.

La insubordinació constant d’Unió no respon només a unes ànsies per aconseguir majors quotes de poder al sí de la federació, que també. Respon sobretot a la irrefrenable angoixa que provoca no tornar a tastar el poder. L’error dels que pensen que el Sr. Duran i Lleida vol fer un pas endavant entrant al Govern de l’Estat s’equivoquen. Entrar al Govern de l’Estat és la vàlvula d’aire fresc que, precisament necessiten, per tal, senzillament, de tornar a veure com sona el telèfon, com augmenta la llista de trucades pendents i, sobretot, com tornen a plegar-se en reverència els cambrers del Majestic.

No obstant això, estic segur que la preocupació més latent al sí de Convergència no és la irrefrenable contundència amb què Duran i Lleida -o el dofí Pelegrí- està donant un cop d’atenció als seus socis, sinó també el fet que, el butlletí de propaganda del partit presidit pels Godó hagi estat l’únic mitjà que s’hagi atrevit a publicar en portada la primera crisi entre Convergència i Unió amb motiu de la pèrdua del Govern. Segurament, Godós, Antichs i Carols s’estan donant compte que, per tal de sobreviure, necessiten tenir, ara més que mai, tenir un peu al carrer Còrserga, i un altra al carrer Nicaragua.

Mas va passar el primer repte amb la successió de Pujol, amb la conseqüent indigestió que va produir al seu soci de federació. Ara, sense cap dubte, té el segon gran examen, tenint en compte que, els enemics es troben en d’altres partits, però els adversaris, en el mateix.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Tres períodes electorals i un referèndum, amb les seves respectives campanyes i pre-campanyes donen per a molt. Durant aquest darrer trienni ens han promès de tot. Podríem fer una petita repassada per veure com el President del Govern espanyol pensava donar suport a la proposta d’Estatut que el Parlament de Catalunya aprovés, com el Sr. Mas prometia xecs gairebé per a tot (habitatge, educació …) o com el Sr. Montilla ens oferia, entre d’altres coses, caixes senceres d’audífons. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), dirigit pel professor Gabriel Colomé, mostra, per primera vegada, com el tercer problema que la ciutadania ressalta és la seva insatisfacció envers la política i els polítics. Només el superen la preocupació per l’habitatge i la immigració.

I ara, tornem-hi. El maig, tots els catalans, i, evidentment, els maresmencs, haurem de tornar a anar a votar en les eleccions municipals. Tornarem a tenir promeses a sobre la taula, ens ompliran de nou de voluntats i amabilitats. És una realitat, fins i tot per la classe política del nostre País que, la manca de mobilització d’una part significativa de la ciutadania, respon a la indiferència en les propostes dels partits, però també al fet que, res del que se’ns promet, acaba variant la qüotidianitat; les dificultats per arribar a final de mes, la pujada de les hipoteques, les dificultats d’emancipar-se, la impossibilitat de trobar una feina estable… i un llarg etcètera. No obstant, caldria que, tot i la evident insatisfacció per la política, féssim, entre tots, un esforç. És a dir, no podem esperar que els nostres actuals representants ens tornin la il·lusió i l'interès per la cosa comuna, però si que podem col·laborar des de cadascun dels nostres àmbits a dibuixar un futur col·lectiu més il·lusionador i esperançador. La nostra insatisfacció no és causa del sistema democràtic de dret, sinó de la manca de savoir faire de les èlits polítiques.

Les properes eleccions, de caràcter municipal, ens ofereixen a tots una visió diferent i més amable que les anteriors. Sovint coneixem la majoria de candidats que es presenten a la alcaldia del nostre municipi i, qui més qui menys, té més possibilitats de fer-los rendir comptes. És més, el ciutadà té recursos per poder valorar si el que se’ns està venent és factible, possible, probable o inversemblant. Ningú creurà propostes faraòniques o projectes amb pretensions desorbitades. No ens deixem seduïr amb bones paraules, però no deixem que el nostre cansament electoral perjudiqui la representació a la nostra comarca. En qualsevol cas, penalitzem aquells que ens han decebut. I al maig, tornem-hi.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la