Com si d'una casta es tractés, el Govern vol decretar el carxot com a delicte, tema ja proposat fa uns anys per la secretària d'Estat d'Afers Socials, Amparo Valcarce, i que ara novament ressusciten. Si un pare o mare apliquen tal correctiu a un dels seus fills, s'arrisquen a ser denunciats pel seu propi benjamí. Tots estarem d'acord que l'agressió física no agrada a ningú, però no ens estarem dirigint a l'altre extrem de la balança? Abans les bufetades formaven part de l'educació normal dels nostres fills, ara però, els estem tornant en una casta d'intocables. Ells, els nostres caganius, estan assolint més drets dels que mai no han tingut, sense entendre l'altre part del contracte, les obligacions. No estarem vivint una foguera de vanitats on volent defensar els drets humans, ens dirigim a la societat de l'absurd. Imaginem el cas que un fill, irrespectuós, dèspota i que sempre insulta els pares,   amenaça als seus progenitors de denunciar-los per haver rebut una patacada al cul. Què li podríem dir al nostre fill? << Sí, fill meu, denuncíem, però fes-ho a la societat protectora d'animals? >>. Cal educar els nostres fillols sota el respecte, l'estima i la disciplina, però per assolir aquesta última, i en casos molt justificats, cal potser encara un carxot eventual. Abans es deia que els individus havien de ser com el café: forts, valents i calents. Doncs ara la societat s'ha descafeinat.

David Rabadà i Vives
Professor

En termes exclusivament particulars, no m’hauria de preocupar per el futur, donat que als meus setanta dos anys poca cosa puc esperar, n’hi fer per apaivagar el greu esdevenir que s’augura si els polítics i governants no son capaços de capgirar el rumb de les polítiques tant de consum com de benestar social. No es nou per a ningú el fet que ja preocupa a molta gent, com es el canvi climàtic que s’està produint a passos agegantats, com també els problemes dels agricultors i ramaders, que tenen dificultats per subsistir de la pressió inversora que el mont de la construcció i del potencial energètic , que qualsevol moviment expectant, es fa notar en els productes de consum; però jo vull anar mes enllà, perquè veig que l’especulació tant per part dels inversors com dels governs, cada dia ens porten mes per el camí dels desastre i la destrucció dels éssers vius d’aquest planeta que l’anomenem terra , que superficialment es de lo que menys tenim, (terra); terra , espai que en el qual tothom hauria de tenir dret a tenir la possibilitat de gaudir-ne d’un tros per poder caminar i prendre el sol, com també , de procurar que no desaparegui la vida autòctona; però malauradament, l’especulació i el mal anomenat progrés , fan que cada dia aquest planeta esdevingui mes sec superficialment , mes escorxat interiorment i ,es pelat i degradat ecològicament; això vol dir que les polítiques emprades fins ara i les que es preveuen per el futur, no han anat ni aniran encaminades a apaivagar la fam del mont, que  malauradament ignorem els que diàriament podem omplir l’estómac i no pensem en que existeixen milions de criatures que ni tan sols poden menjar un cop al dia; però aquest problema, tendeix d’anar ames , si tenim en compte que per solucionar els problemes que deriven del petroli  i que afecten al canvi climàtic, es busquen solucions mitjançant els productes vegetals com la fusta i els cereals, i això vol dir que tot l’ho que s’esmicoli per obtenir energia, restarà per donar menjar a aquella gent que si ja en tenien poc, encara en tindran menys; algunes vegades penso, que els països industrialitzats principalment del sector armamentista, no els es massa favorable que la gent es mori de gana, perquè de ben segur que preferirien que fora de un tret, en benefici dels seus interessos, tal com esta passant en aquests moments en molts països mal anomenats "subdesarrollats", que hom no te prou clar del perquè de la lluita, però si, convençut de que impera el fanatisme i la xenofòbia:

Total i resumint, que si només pensem en construir habitatges i en cremar i pelar boscos i conrear cereals per obtenir energia , a mes de matar el planeta, també ens estem eliminant a nosaltres mateixos ; jo personalment, no crec tenir cap problema, perquè el temps que em resta  aviat estarà passat, però em preocupa perquè se que la vida i el mont continuarà , i en aquesta continuació si trobarà sang de la meva descendència i em dol que jo hagi contribuït a deixar el planeta amb un panorama tant patètic, perquè també soc dels que tenen cotxe i crema gas-oil.

Màrius Viella 

La setmana passada em van explicar el cas d’una professora d’un institut públic que l’any vinent haurà de buscar una nova feina. No és que la seva plaça la ocupi algun professor provinent de l’aprovació d’una oposició i proposat pel Departament d’ensenyament. Confesso que fins aquest moment jo pensava que el funcionament era més o menys aquest però m’expliquen que els directors del centre tenen la capacitat d’escollir algunes de les places. Sembla ser que la decisió la va prendre la directora del centre en persona i amb un argumentari d’allò més justificat. Com l’esmentada professora està embarassada al centre ja no li interessa perquè a meitat de curs hauria d’agafar la baixa mèdica per maternitat. M’agradaria fer algunes reflexions al respecte.

En primer lloc em va sorprendre la total normalitat amb la que tots els presents en la conversa varem assumir el fet, fins i tot justificant la decisió de la directora d’aquest centre i lloant les similituds amb el funcionament de qualsevol altre empresa privada. Aquesta renúncia incondicional a qualsevol reclamació laboral em fa sentir-me profundament pessimista respecte al futur laboral no ja dels joves d’aquest país sinó de la totalitat de la població activa. No vull pecar d’ingenu, se que aquest tipus de maniobres són del més habitual igual que acomiadar als professors al mes de juny i tornar-los a contractar al setembre per tal d’estalviar una mensualitat, una actitud que no deixa de ser un frau.