Ara ja és un clam el fracàs de la Reforma educativa introduïda als 90. Informe Bofill, resultats PISA i la vox populi ho avalen any rere any, i això no és cap novetat: les dades no enganyen. En canvi, les autoritats educatives i l’establishment pedagògic sí que ens han estat enganyant des de l’inici de l’experiència. Tot l’engranatge administratiu i mediàtic es va posar al servei d’uns il·luminats que volien convertir la societat, les famílies i els professionals a la nova religió educativa amb el seu missatge: crèdits, currículums, tractament de la diversitat, continguts mínims, UACs,...

Tot plegat una comèdia. Primer es va fer veure que el projecte s’experimentava, és a dir, que es posava a prova (abans de generalitzar-lo); després es va fer veure que la fase experimental havia tingut èxit; tot seguit es va fer veure que també funcionava la fase generalització, i per acabar es va fer veure que érem el país que millor havia interpretat el nou missatge de la Reforma i ja podíem anar pel món a donar lliçons.

Bé... no cal dir que en cada un d’aquests passos l’únic que va funcionar va ser el falsejament de dades. Per començar els centres experimentals es van privilegiar amb tot de beneficis (incloent-hi la selecció d’alumnes): no va rutllar. Després es van inventar una Selectivitat a la carta per presentar el fracàs com un èxit: tampoc no va rutllar (i els resultats es van mantenir en secret). A continuació la reforma va deixar de ser experimental (!!) per ser la regla: i tothom va haver d’aprendre el nou argot per posar-se al dia, mentre a les aules la qualitat i la competència queien en picat.

Mentrestant una armada de pedagogs, inspectors i directors generals perseguien abrandats tot centre entestat a mantenir certs nivells de qualitat. Van criminalitzar la separació d’alumnes per nivells com la pitjor heretgia, i van assenyalar com a culpables uns professors irredents, insolidaris i aferrats a privilegis elitistes com ara voler ensenyar com abans amb el BUP.

I jo em pregunto: els mateixos que ens han enfonsat volen ara ser els paladins que ens trauran del clot? Si no fos perquè sentir-los fa riure n’hi hauria per posar-se a plorar.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Fa quinze o vint anys ningú hauria anticipat que avui es parlaria de nou de les característiques diferents de races o sexes, de les bases genètiques i evolutives de la naturalesa humana, amb la fredor i innocència amb què ho fan els acadèmics ara. Hi ha un degoteig d’articles especialitzats en aquest camp amb el denominador comú que tal o tal altra qualitat o aspecte de la naturalesa humana es pot entendre molt millor si partim del condicionament, l’evolució o la mutació genètica, que no pas amb explicacions ambientalistes, i no diguem socials o psicològiques.

Per posar-ne només uns exemples durant aquest any s’han publicat en revistes com Current Biology, Proceedings of the National Academy of Sciences, Proceedings of the Royal Society, Evolution and Human Behaviour,  investigacions sobre l’atracció sexual, el sentit de la justícia, la intel·ligència, el llenguatge, la menor esperança de vida de l’home respecte a la dona, la seguretat en la conducció, la tendència a la violació, o la ideologia política, etc.

Això representa un cop mortífer a aquestes ciències, que han marcat el pas durant bona part del segle XX en l’explicació de la nostra naturalesa i conducta, tot decretant que és el resultat d’un condicionament extern i presumint que no tenim naturalesa, sinó sols cultura. El dogma en què es basen aquelles ciències és la creença que l’espècie humana és plàstica i adaptable a qualsevol entorn cultural, llevat de casos extrems. Aquest és el dogma que ha inspirat les polítiques socials en educació i rehabilitació de presos que avui està en qüestió arreu.

I no és solament el mite de les ciències socials que trontolla. La concepció moral de l’ésser humà con un individu lliure i responsable dels seus actes corre el mateix perill d’extinció que les ciències socials, incloent-hi les jurídiques (i el dret penal en especial). ¿Com podem condemnar violadors o assassins si el que fan es deu als gens de la violació o de la mort?

Ara bé, jo em pregunto què passarà si finalment es consolida la proposta genetista i si la investigació arriba al punt de poder manipular genèticament certes conductes considerades indesitjables o desitjables. No pretenc fer alarmisme, al contrari, dono al fenomen una presumpció de progrés innegable. Però ja ens podem començar a plantejar preguntes inevitables, per exemple, quin impacte pot tenir tot això en l’educació, la política penitenciària i penal, l’envelliment de la població, en l’existència mateixa d’un control polític o policial...

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

En els anteriors articles vèiem el document “Escollir el futur d’Escòcia”, escrit l’agost d’enguany per Alex Salmond, líder de l’SNP i actual Primer Ministre d’Escòcia. En el segon article destacava la legitimitat del projecte independentista d’Escòcia com a nació, atesos factors objectius històrics, i subjectius quant a la voluntat sobirana del poble; i en segon lloc, les conseqüències que comportaria la independència per a Escòcia en el context internacional i de la Commonwealth. En el d’avui em centro en el camí que el document fixa per assolir aquest objectiu, en la part 5a “Legislació i referèndums”.

Segons que el poble escocès decidís triar el camí d’una autonomia ampliada o de la independència (o fins i tot de l’statu quo), això implicaria un procés diferent. Si s’inclinés pel primer, no caldria cap referèndum, atès que els instruments jurídics existents ofereixen prou cobertura per dur-lo a terme. El marc “constitucional” (ja que no es pot parlar pròpiament de Constitució en el cas del Regne Unit) fixat pel referèndum que va aprovar la devolució de competències de 1997, i va ratificat la Scotland Act de 1998.

Una cosa diferent, però, exigiria l’eventualitat que el poble escollís la independència. Aleshores sí, que caldria un referèndum, ja que el motlle jurídic actual no ho contempla. Això podria dur-se a terme de diverses maneres. Bé, facultant des d’Escòcia mateix una ampliació de competències del seu Parlament per aprovar una llei de referèndum; bé instant el Parlament Britànic a fer el mateix, amb l’acord del Parlament Escocès, o fins i tot mitjançant una negociació a nivell de governs escocès i britànic per fixar els termes del referèndum.

En qualsevol cas, el document s’expressa categòricament sobre el nombre de consultes populars que el procés requeriria i el tipus de pregunta: un sol referèndum ha de ser suficient, i ha de servir per confiar la negociació subsegüent dels dos governs i parlaments (britànic i escocès) per fixar un Tractat d’independència. No caldria cap ratificació posterior, vist que això implicaria un escenari del tot provisional i inestable del començament al final. Quant al tipus de pregunta, hauria de ser clara, directa i oferir una sola opció (no més). En un dels apèndixs del document s’ofereix un esborrany de papereta de vot:

El Parlament Escocès ha decidit consultar el poble d’Escòcia sobre la proposta del Govern de negociar amb el Govern del Regne Unit per obtenir la independència per a Escòcia:

Poseu una creu (X) en la casella apropiada

--Estic d’acord que el Govern Escocès negociï un acord amb el Govern del Regne Unit per tal que Escòcia esdevingui un estat independent.

--No estic d’acord que el Govern Escocès negociï un acord amb el Govern del Regne Unit per tal que Escòcia esdevingui un estat independent.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la