Dues setmanes sense intenet. Per un aparentment senzill canvi de servidor d’internet, per una mínima operació que només havia d’afectar la meva connexió durant mitja hora, he estat pràcticament 15 dies sense internet. I es compten ràpidament, però no hi passen tant.

Sense ordinador a la feina, sense una biblioteca on accedir a la xarxa i sense amics a prop per poder utilitzar els seus aparells, quinze dies esdevenen una eternitat.

Per molts de nosaltres, internet ha substituït els televisors, les ràdios, els diaris, les botigues i, massa sovint, també els cinemes. Ha esdevingut el nostre portal al món, la única manera que tenim per comunicar-nos, el nostre mitjà d’accés a tot allò que, ara, creiem imprescindible.

Sense internet, l’ordinador es converteix en una caixa buida, insensata, en una màquina d’escriure electrificada i poca cosa més. Però ja fa temps que hem oblidat com s’escriuen les cartes, on es compren els segells i on es dipositen els sobres, si és que encara queda alguna bústia on llençar-los.

Sense un cercador al qual poder consultar, som incapaços de trobar la més mínima informació mentre els diccionaris i enciclopèdies dels nostres avantpassats ens miren estrafets des de la llibreria empolsegada.

Sense les breus notícies de la nostra pàgina d’inici, els nostres dies esdevenen buits, sense tema de conversa amb els companys de feina, sense possibilitat d’interactuar amb els demés i, per tant, acabem separats del ramat.

Sense l’Emule fent-nos companyia, les nostre hores d’aborriment es multipliquen.

Quinze dies esperant a l’estació el tren de les comunicacions que no arriba. I, al meu costat, milers, milions d’individus anònims que no porten quinze dies, sinó quinze anys i vint i trenta... tota una vida sense la possibilitat de connectar-se a aquest bé que se’ns vols fer creure que és global però que del globus terraqui només n’abarca una minúscula part.

Però abans que més funests pensaments de ràbia inexpressable brollin, internet torna. El meu somnífer. La pau. La tranquil·litat: l’alienació de la classe obrera del segle XXI.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Una ciutadana britànica allotjada al Sudan ha estat recentment acusada d’insultar l’islam per batejar un osset de peluix Mohamed. La ignorància de la realitat de les altres cultures ja les comporta aquestes equivocacions. La supèrbia, també. I no la supèrbia d’aquesta professora en concret que potser va actuar ingènuament desconeixedora d’una llei sagrada que prohibeix l’intent de plasmar en imatge les figures de l’Alcorà. No. La supèrbia d’uns embaixadors britànics que corren a reclamar la llibertat pel seu compatriota. La supèrbia d’una premsa britànica que titlla, implícitament i explícita, de bàrbars als habitants del Sudan que, en el fons, no han fet més que denunciar un acte que atempta contra les seves lleis. La supèrbia d’aquells que s’obliden que les lleis d’un país han estat fetes per ser respectades, malgrat que defugin el nostre enteniment. Hom podria recordar una llei britànica (encara en vigència) que prohibeix la venda d’alcohol els diumenges al matí fins que no han passat les dotze trenta, és a dir, fins que no s’ha acabat la missa i preguntar-se quina raó de ser té aquesta llei.

Però els británics no són els únics que actuen amb fatxendosa condescendència. Fa uns mesos, uns ciutadans espanyols van ser retinguts a Riga acusats d’haver ultratjat un símbol nacional. Pels detinguts, així com pel govern espanyol, es tractava d’una reacció exagerada davant la bretolada de dos joves que decidiren prendre una bandera com a record de la seva visita. És a dir, van extrapolar un acte que, com a molt pot comportar una multa ínfima en concepte de deteriorament de mobiliari urbà a Espanya, a un altre país. Potser si haguessin estat conscients que no fóu fins a les primeries dels 90 que Letònia esdevingué independent i que, per tant, la identitat nacional està en ebullició després de tant de temps continguda, haurien pogut apreciar el valor afegit que una bandera pot tenir.

Me n’alegro que la professora britànica hagi estat perdonada, altrament. La pena de mort demanada no és la solució, ni al Sudan, ni a Iraq, ni als Estats Units. Ara bé, potser hauria merescut alguna mena de represalia. Una sanció, encara que només fós econòmica, un càstig per haver incomplert una llei. Un escarment que permetés aturar d’una vegada per totes aquesta barroera i tanoca condescendència d’un occident que s’ha auto-otorgat la categoria de germà gran i es creu amb el dret i —pitjor encara— el deure d’alliçonar als seus germans petits.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Sóc un frau.

Sóc un periodista que rebutja fervorosament la insensatesa de la societat de la informació en la qual vivim; que no llegeix els diaris ni està al corrent dels esdeveniments del món perquè, altrament, el carrer esdevindria un lloc massa feréstec; perquè, altrament, la ràbia davant l’engany i la manipulació a la qual estem sotmesos seria massa gran.

Sóc un filòsof que tem filosofar per por de descobrir que tot plegat és un absurd titubeig que, de sobte (i com ja ens enuncià Sartre) s’acaba.

Sóc un català que viu voluntàriament exiliat de la seva terra i somnia amb una pàtria pulcra i refinada que en ben poques ocasions troba en els seus comptats retorns a casa.

Sóc un defensor de les minories lingüístiques que reivindica la necessitat de rebel·lar-se constantment i conscientment contra el despotisme lingüístic que s’està apoderant del món emparant-se en la globalització econòmica que fa tant ja que ens derrotà però que, en canvi, el seu dia a dia transcorre submergit en aquesta imperant llengua que m’és forànea, “aquesta seva llengua”, com digué Stephen Dedalus al rector anglès del Retrat de l’artista adolescent, “tan coneguda i tan aliena [que] sempre serà per a mi una llengua apresa. Les paraules d’aquesta llengua, jo no les he fetes ni acceptades.”

Sóc un hedonista que viu envoltat de dolor; un escèptic incapaç de ser un simple espectador...

Tot això i molt més és el que sóc i desitjo no ser.

Ara que ja m’he despullat, ara que he acceptat les meves mancances, podré ser feliç d’una vegada per totes?

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la