El meu pare era un infant de 5 anys que mirava amb ulls atònits cap al cel quan, ara fa 70 anys, les bombes queien dia rera dia sobre la ciutat de Barcelona. El Telenotícies d’ahir ho recordava, fent de la tan necessària memòria històrica una notícia d’actualitat.

El meu pare, la seva germaneta de 2 anys i els meus avis, Àngel i Ernestina, vivien al carrer Tallers. El refugi més proper era a Plaça Universitat i amb l’avís de les bombes, que arribaven de forma continuada, no els donava temps d’arribar-hi. El meu avi havia fet a la paret mestra de la casa un armari empotrat folrat de matalassos, un refugi de circumstàncies. Però aquell 18 de març de bombardejos del 1938, el seu petit refugi no va servir de res perquè, quan eren al carrer, una de les bombes va caure al carrer del Carme, al costat de la Biblioteca de Catalunya, i va esclatar a pocs metres d’ells. La meva àvia, embarassada d’un tercer infant que estava a punt d’arribar, es va tirar a terra per protegir-los amb el seu cos i es van salvar. Després de perdre el coneixement, van despertar a la sala de cinema que hi havia al carrer Peu de la Creu. Però la meva àvia va deixar un tros de la seva vida amb aquella bomba, perdent la criatura que estava per arribar. I l’Angeleta, la germana petita del meu pare, va morir mesos després, en acabar la guerra, perquè la seva salut i la manca de medicaments no la van permetre superar tanta dissort.  De tres infants en va quedar un, el meu pare, en una família de les moltes que van patir aquells atacs feixistes a Barcelona. El seu dolor encara és dolor avui, però del dolor mai van transmetre odi, només una lliçó: la necessitat de ser portadors de pau.  

Han passat 70 anys. Miro TV3 i me n’adono que els Telenotícies parlen de nosaltres. No només avui, perquè surten uns fets que coneixem de prop, sinó que és cada dia que parlen de nosaltres. És la nostra humanitat la que viu sota les bombes. I és la nostra vida la que hem de canviar radicalment perquè no sigui continuïtat de mal i de dolor i perquè no fomenti cap odi, ja què l’odi d’avui és la llavor de les bombes de demà. Tots en som responsables. I ens cal no perdre l’esperança si volem vèncer les bombes de la injustícia i de la intransigència, acabar amb les petites i grans guerres quotidianes tan absurdes i superar les batalles del nostre interior per ser millors.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Dedicat al meu pare, Pau Hernàndez i Prats i la seva germana Angeleta, i als meus avis: Ernestina Prats i Verdú i Ángel Hernández Frías.

Si enlloc de parlar de mutilar genitalment una dona es donés una altra barbàrie, com podria ser tallar el penis als homes perquè no sentissin plaer sexual en la seva vida, potser ni caldria fer articles, ni jornades de conscienciació, ni seguiments socials ni judicials; simplement perquè aquesta pràctica s'hagués diluït en la història d'un passat i una realitat anacrònica. Però estem parlant de dones, millor dit, de nenes; i no de casos excepcionals, sinó de milions de nenes de l'Àfrica Central que estan en risc de patir aquesta pràctica brutal.

La humanitat sembla que tingui inherents contínues i diverses aberracions, que afecten homes i dones, nens i nenes. Però si les víctimes són les dones, encara s'ha de lluitar més per abolir-les. Això passa amb l'ablació: amb una navalla, sense anestèsia, causant hemorràgies, infeccions i terribles dolors que duren anys, agafen les nenes i els fan un tall a la vulva per extirpar el clítoris i després les cusen deixant un espai per la penetració, a fi que mantinguin la possibilitat de reproduir-se, però anul.lant per sempre cap remota probabilitat de sentir plaer (i dic remota, perquè en aquestes condicions de submissió no m'imagino els seus companys amb cap preocupació per si elles arriben a l'orgasme o se senten més aviat com un objecte).

Això és l'opressió de la dona portada als extrems, la barbaritat humana traslladada a persones que formen part d'una mateixa comunitat o família, i que, en teoria, s'haurien d'estimar, respectar i protegir. Aquesta pràctica existeix avui, i cap moviment mundial fa res per evitar-ho. I pot existir també a casa nostra, ja que alguns pares i mares africans (per sort, només alguns) que viuen entre nosaltres, viatgen a l'Àfrica amb les filles i allà ningú les protegeix de que se'ls practiqui l'ablació. Per això és tan important el paper aquí dels serveis socials, sanitaris, policials i judicials per evitar-ho. I que aquests serveis no es sentin jutjats tampoc, perquè més val vigilar en excés, evitant que una nena viatgi al seu país si hi ha només un petit dubte que ho pugui patir, que no pas badar i que es faci un mal irreparable a una criatura innocent. 

L'ablació és un atemptat equivalent a qualsevol crim contra la humanitat i contra la infància. De cap manera es pot justificar per motius de cultura ni de religió. El portaveu d'una entitat africana maresmenca em remarcava no fa gaire que de cap manera l'Islam indueix a l'ablació i que cal que la pròpia comunitat africana que és contrària a aquesta pràctica s'impliqui per ajudar a acabar-ho, aquí i allà. Jornades com les que es faran a Calella aquest dissabte 9 de febrer són necessàries amb la implicació de totes les parts: occidentals i africans, homes i dones. Perquè tinguem també clara una cosa: cal evitar tota mena de prepotència o paternalisme occidental mirant a l'Àfrica, ja que la nostra realitat també és llastimosa, quan contínuament sabem de dones assassinades a mans de la parella o cremades vives, com fa poc a Madrid. 

Res apunta a un canvi radical en tot això: la política, les cultures i les religions necessitarien també d'una nova mirada, la mirada femenina que, acompanyada de la mirada sensata de molts homes –que també existeix, ajudaria a trobar una nova dimensió a la realitat de l’ésser humà, que pateix infinitat d'opressions i injustícies indiscriminades.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

No seré jo que discuteixi una mesura social com la que acaba d’encetar el govern espanyol per ajudar a l’emancipació dels joves. 210 euros mensuals durant quatre anys per ajudar a pagar el lloguer i un ajut de 600 euros per la fiança són xifres prou consistents per no confondre-les amb una operació de maquillatge de la realitat de la gran majoria de joves, que volen deixar la casa dels pares i fer el pas a viure independents. Ara bé, no oblidem que aquestes rendes, com totes, es paguen entre tots els ciutadans, i, per això tenim el dret a plantejar interrogants.

L’Estat té diners i els ha d’invertir bé. No podem  qüestionar un ajut social, si sabem que l’Estat puja un any mes la inversió militar, amb un increment del 27% respecte el 2007 (segons acaba de publicar Justícia i Pau). Per tant, SÍ als ajuts socials i NO a tanta despesa militar. Però per ser justos cal anar a les arrels dels problemes: 210 euros ajudaran, evidentment, però no faran miracles. I és que si els joves no s’emancipen fàcilment és per culpa de l’especulació immobiliària que encareix brutalment l’habitatge, la precarietat laboral continuada i els salaris massa baixos.

Si es vol canviar de debò aquesta realitat s’ha d’atacar frontalment un sistema que està consolidant i enfortint la riquesa d’uns pocs, mentre afebleix la cada cop més minsa economia del que abans era l’anomenada classe mitjana i dels que lluiten per subsistir en la societat de la globalització i la deshumanització.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la