Roma només té dues línies de metro. Pot semblar ridícul, tractant-se d’una gran capital, però és que poques ciutats han de sofrir els inconvenients de ser la Ciutat Eterna. La Roma d’avui està construïda sobre la Roma d’ahir i quan s’excava la primera hi ha moltes possibilitats de trobar-se amb les restes de la segona. Quan això passa, s’ha de trucar a un arqueòleg, canviar les guies turístiques i, naturalment, oblidar-se d’ampliar el suburbà.

Tot i així, el metro de Roma resulta d’allò més pràctic pels visitants: pels 4€ que costa l’abonament d’un dia, qualsevol es pot atipar de cultura sense haver d’entrar a cap museu. Que Roma en té, i són fantàstics, però el millor museu de Roma és, indiscutiblement, la pròpia Roma.

Prenent com punt de partida la parada de Termini – l’única on s’uneixen les dues línies de metro- es pot triar el menú cultural que vingui de gust. Per visitar la Roma Clàssica, la ruta B ofereix les parades de Colosseo i Circo Massimo. Fent una passejada des de la primera fins a la segona (i ignorant olímpicament allò de que la línia recta es la distància més curta entre dos punts: és necessari fer una volta bastant gran) es pot veure: el Coliseu, l’arc de Constantí, els fòrums romans, la columna trajana… Acostar-se fins a Teatre de Marcel i fent parada, de camí, a la Plaça del Capitoli, que va dissenyar Miquel Àngel i està presidida per una estàtua de Marc Aureli. Més enllà del Teatre, els temples de Portunus i Hèrcules, La Boca della Verità (que es troba a la portalada de Santa Maria in Cosmedin) i, finalment, l’esplanada que en el seu dia va ocupar el Circ Màxim.

Si les pedres avorreixen, es pot visitar la Roma Papal, baixant a les parades de Cipro o la d’Ottaviano de la Línia A, que deixen molt a prop del Vaticà. Allà es pot admirar la Plaça de Sant Pere, envoltada per la columnata de Bernini, l’obelisc egipci (jo tampoc tinc gaire clar què pinta allà, però d’obeliscs que van espoliar als egipcis, Roma està plena) i la Basílica, en la que van ficar mà, entre altres, Bramante, Miquel Àngel (que va construir la cúpula) i el mateix Bernini. Entrar a l’església és gratis, és clar; només s’ha de passar un detector de metalls i complir les normes d’indumentària: ni minifaldilles, ni pantalons curts, ni tirants. Dins, una vegada s’ha superat el malestar que provoquen les enormes proporcions del temple, es pot admirar la preciosa Pietat de Miquel Àngel, les relíquies de Sant Pere, el baldaquí de Bernini i els esforços dels paios de seguretat per que no facis servir el flash a les fotos ni et fiquis a les capelles on s’està fent missa.

Si les esglésies no fan mandra, Barberini – també a la línia A- deixa molt a prop d’una esglésies més petites i boniques del Barroc: la de San Carlino alle Quattre Fontane, situada a la cruïlla de les Quatre Fonts. La va dissenyar Borromini i és famosa per la seva complicada planta, pensada per a solucionar la falta d’espai. Si es vol comparar, en el mateix carrer (avinguda del Quirinale) es troba, a més dels edificis del govern, San Andrea del Quirinale de Bernini (ell i Borromini eren enemics irreconciliables), també petita, també amb una planta original (en aquest cas, el·líptica) però molt més recarregada de marbre i coses daurades que la senzilla San Carlino. Altra església important i amb metro – Vittorio Emmanuelle, de la línia A o Cavour, de la línia B- és Santa Maria Maggiore, molt antiga i bonica.

Si es prefereix la Roma civil a la religiosa, des de Flaminio (línia A), es pot donar un cop d’ull el Palau Borghese (on està la galeria del mateix nom), i visitar la Plaça del Popolo, amb l’inevitable obelisc, i els jardins del Pincio. L’estació següent, Spagna deixa a la famosa plaça, on es pot seure a descansar en l’escalinata i admirar la font de la Barca, obra de, com no, Bernini i el seu pare. Bernini va deixar Roma plena de fonts que són, també, obres mestres de l’escultura: baixant a Barberini, en la mateixa plaça, està la del Tritó, per exemple. Les millors, però estan a la Navona, un antic circ romà convertit en plaça. Cap metro deixa a prop, però val la pena donar-se una passejada per veure-la.

Si un no s’ha cansat i vol estar segur de que un dia veurà totes les coses que Roma ofereix i a les que encara no acosta el metro, pot baixar a Spagna o Barberini i caminar fins a la Fontana di Trevi, on llençant una moneda el destí et promet que tornaràs a la ciutat museu.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Sempre m’han semblat molt instructives les cases-museu o, en el seu defecte, les sales dels grans museus dedicades al mobiliari de segles passats. Tot i que diuen que tot temps passat va ser millor, el cert es que sovint pequem de "cronocentrisme" i ens consta creure que hi havia vida - i que no s’estava malament - abans de que existissin la rentadora, el mòbil i el xampú anti-caspa. En una casa museu, a més d’intentar imaginar com seria guardar la roba blanca en aquells armaris tan enormes es pot fer un exercici d’humilitat molt útil: probablement els nostres avantpassats vivien més incomodes però es devien arreglar prou bé perquè si no, nosaltres no estaríem aquí.

Com seran les cases museus que evoquin el nostre canvi de segle? si per mi fos, no hi hauria dubte: serien les botigues Ikea. N’hi hauria prou amb convertir les caixes en taquilles, el magatzem en la Botiga del Museu, i mantenir la exposició de mobles. Els nets dels nostres nets es podrien fer així una idea perfecta de com vivien els seus avantpassats. De com vivíem tots, de fet: tothom que compra a Ikea pot estar segur de que es trobarà mobles exactament iguals als seus als llocs més insospitats: des de la casa d’un amic fins la consulta del dentista. I es podríen sorprendre del nostre enginy i destresa ja que als cartells explicatius s’especificaria que els éssers humans de principis del segle XXI es muntaven els mobles ells mateixos. Aquí haurien de dedicar una vitrina a la clau Allen i als manuals d’instruccions, com homenatge a tots aquells que, alguna vegada a la seva vida, s’han hagut d’enfrontar al muntatge de l’armari Rakke. Mentre que nosaltres ens hem de conformar amb saber com vivien aquells que es podien permetre mobles de qualitat suficientment bona com per sobreviure als segles, els nostres descendents es podran fer una molt bona idea de com era la nostra existència: entaforats en pisos minúsculs, sense un duro i poc originals... en part per que no ens podem permetre altre cosa i en part perquè som hipersensibles a la publicitat. I allò de la República Independent de Casa Teva ens ha arribat al cor a tots. Clar que tot això serà possible en cas de que el planeta aguanti fins al segle XXII i que el cartró -matèria prima de la majoria dels productes Ikea- sigui més perdurables del que sembla a primera vista.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Hi ha museus de pràcticament tot. N'hi ha prou amb acumular un munt de qualsevol cosa i posar-li taquilla. Pot semblar de boigs, però per estrany que sigui el que s'exhibeixi, segur que hi haurà algú disposat a veure-ho... allò de pagar per fer-ho és un altre assumpte, però de gent rara el món és ple. I si no, analitzem el cas dels museus de cera.

Un museu de cera és un lloc on s'acumulen figures en cera -disculpeu la redundància, és que el tema no dóna per a més- que representen personatges més o menys rellevants, la semblança dels quals amb l'original va des de l'exactitud a un aire llunyà. En qualsevol cas, la figura en qüestió fa molta por. De fet, la idea mateixa és esgarrifosa: és com si es volgués dissecar les persones i com això és èticament reprovable, es conformen amb fer una còpia en cera. I el que és més curiós: es considera un honor que et posin a la col·lecció d'un d'aquests museus. Com si et garantís passar a la posteritat. Encara que això em sembla una aposta arriscada, almenys per part de la direcció del museu. Què passa amb les flors d'un dia? Què passarà amb les figures de cera que li han fet a David Beckman quan passin trenta anys i ja ningú no recordi qui punyetes era? Faran amb ell espelmes molt pijas o què?

Tanmateix, l'última vegada que vaig visitar el Museu de Cera de Barcelona (i Déu és testimoni que serà l'última... encara em fa mal la butxaca i tinc malsons) el que més em va sorprendre va ser l'estrany criteri que fan servir per ubicar les figures: posar a Carles d'Anglaterra & Camilla Parker amb parelles com Cleopatra & Marc Antoni, Enric VIII & Anna Bolena i el Cid & Doña Jimena que, entre altres coses, es van caracteritzar per acabar fatal, em sembla un tret d'humor negre bastant bo. Però el cas de Joana d'Arc és criminal: et poses al capdavant d'un exèrcit sent una adolescent, et canonitzen, et fan santa patrona del teu país... i la posteritat decideix immortalitzar-te en cera, cremant-te en la foguera al costat del psicòpata de Charlie Manson. Tampoc puc comprendre per què Manolete s'està morint enfront de Charlie Rivel, feliç amb la seva guitarra. Francament, crec que el museu hauria de donar una guia per explicar-te el per què van decidir fer això. Falta d'espai? Mal gust? Passar por i a sobre sentir-te confusa em sembla massa pel preu que has de pagar.

Investigant l'origen d'això de fer escultures en cera, he esbrinat que tot va començar amb una senyora francesa, Marie Grosholz. Ella va aprendre la técnica de Philippe Curtius, un metge per qui va treballar de majordoma. Mademosille Grosholz va ser una alumna excel.lent i amb el temps va tenir una bona col·lecció en cera que va passejar per aquí i per allà fins que va recalar a Londres el 1835. Es va instal·lar a Baker Street i va decidir habilitar una sala a casa seva per exhibir les seves figures de víctimes de la guillotina durant la Revolució Francesa. En aquells temps ja estava casada amb un enginyer anomenat Tussaud, cognom que es faria famós com  una de les grans atraccions de Londres.

Si he entès bé la informació que he llegit, al Museu, -juntament amb William Shakespeare, Darwin o la Princesa Diana-, encara es conserven les figures de decapitats que va modelar madame Tussaud. Ara aquella sala es coneguda com "la sala dels horrors". Amb aquests orígens, no em sorprèn que aquests museus donin mal rollo.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la