Por a l’altre Kapuscinski, a la trobada, a allò que és nou. Hi ha tantes classes de por com maneres té l’ésser humà de somriure, de caminar, de cantar. I, contra la por, no hi pot fer res l’orgull, la valentia, el coratge, res, res. Només la voluntat de poder, que no es pot controlar, que no accepta morrions.

La voluntat de poder em portà a acompanyar a na Blanca a aquella exposició, al Centre d’Art Santa Mònica, vora unes Rambles amb olor de clavell i de sol de maig. Dibuixos, esquetxos, carícies de tinta xinesa d’un modernista francès, al que segurament li havien inoculat, massa vegades, la por a ser viu. Una força al traç, al detall, al matis. Hom podia reconèixer a na Blanca a cada catarsi, a cada intent per eternitzar quelcom breu, instantani, immediat.

Creuàrem la multitud d’estrangers, amb mitjons blancs i mapes desplegats, per a anar a prendre una tassa, una porció d’oxigen de futur, al Cafè de l’Òpera. I tornàrem a ballar. Un altre cop l’art de la seducció, el joc, la conquesta, el festeig, la possibilitat. Li vaig fer un petó, maldestre, a una boca immensa, perfecta.

Na Blanca, dinou anys de pell suau, vivia amb son pare a prop d’allà, just al darrera del Liceu, i a cinc minuts dels nostres jardins. Li agradava el dibuix, la pintura, l’escultura i el cinema. I tot just havia començat una obra, de teatre, en la que jo li aniria descobrint els entreactes, de Brecht, de Brossa i de Pinter. Ella m’ensenyaria la perspectiva, el ritme i la força. Com a escenari, de fons, una Barcelona canviant, contradictòria. Una escola d’amants autodidactes.

Davant la tragèdia de la vida, només hi ha dues opcions. O ens emborratxem en el risc, o ens suïcidem en els vòmits de la quotidianitat. Som individus, únics i intransferibles, o masses putrefactes, indescriptibles. Vet aquí, repeteixo, la importància del matis i de la radicalitat. Ella era aquella esquerda, per la que s’escola la potència, allò possible, aquella afinitat electiva, genètica, amb la que hom dialoga sense parar, on hi construeix un discurs propi, al voltant de dues ànimes, i un sol cos. Un Phatos i un Eros. I un tango, i Gardel, i la seva boca.   

La vaig acompanyar a casa seva. Com en són de curts els carrers, quan els necessites. Com n’és de breu una olor, quan la interioritzes. Havíem, ens varem prometre, de descobrir-nos l’un a l’altre, despullar-nos, gaudir de rebentar les barreres del jo i del tu, de les franquícies d’un Déu que, a hores d’ara, poca cosa ens havia de dir. Freud, ociós i prepotent, tampoc tenia fulles en blanc per a omplir en aquell barri xinès. No tenim malestar en la cultura perquè la cultura és, simplement, el càstig. Enterrar l’obra en un museu, afogar-la, és prendre una musa i fer-li dir un “sí, vull”. I allò que és evident, no requereix paraules. I nosaltres, els únics, havíem començat un viatge amb gust a absenta i passejos.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

La tristesa és elegant, respectuosa, cordial. És intel·ligent, companya, fidel. És solemne, educada, sincera. És una senyora que sap estar-se allà on la conviden, amb un posat impecable, amb una serietat difícil de trobar en aquests dies de xiclets mastegats. I la gent, que no té pietat, la confon amb la desesperació, amb la malenconia més cursi, i amb la mala bava.

M'aixecà trist, un dia més. I, com que era una tristesa en blanc i negre, i de guant llarg, tingué aquella sensació tan estranya, en la que la llàgrima s'assembla tant al somriure. Notava, en mi, una pau interior, una calma, i un buit infinit. No hi havia res a dins. Hom podia llençar una moneda, que passara per l'esòfag, i acabara a l'interior de l'estómac, sense haver-se topat abans amb res. Era com llençar una pedra a un pou sense aigua.

La tristesa és un estat excepcional. La desesperació t'espanta, et fa ser maldestre, equivocar-te en cada moviment. La pot, en canvi, et paralitza, et fa covard, et converteix en un minusvàlid amb por de si mateix. Tots som terroristes. La meva tristesa de cinema mut, la d'aquell matí d'abril de pluja i de cafè llarg, em portà, amb un nou llibre de Nietzsche, al jardí.

Era una tristesa plena de voluntat de poder, d'acabar amb el pou, de saber que, ara ja, tot és relatiu. L'aigua són les creences, els prejudicis, els tòpics que s'han assecat i t'han ensenyat aquest caminar, aquest viure per viure, que fa de la vida quelcom que val la pena. Només sobreviu el més fort. I ningú entén aquesta frase, tan clara i evident com és. Darwin no ens parla de diferents espècies, sinó dels diversos homes que hi ha en nosaltres. Sobreviu l'Albert que beu de la bellesa, que s'alimenta d'una mirada amb dobles intencions i infinites espatlles nues. Mor l'Albert covard, aquell que s'amaga en màscares i americanes de pana.

Davant la creu del jardí, ella baixava l'escala, sempre somrient, sempre imprescindible. S'apropà, a poc a poc, sense pressa, sabent que l'univers no fugiria sense avisar, i s'assegué vora meu. Vam parlar de tot, de la seva rutina d'estudiant de dibuix, de la meva de desordenat lector de bojos filòsofs, del retrat que em faria, de com n'era jo de tímid, de l'exposició que ella volia anar a veure aquest cap de setmana, i de com jo estaria encantat d'acompanyar-la. Ella era ella. Tan simple, i tan sagrat. El ritual. Ella era jo en el sentit més ample de l'existència. Mai he tornat a sentir, de manera tan dolça, la més que suportable levitat de l'ésser. Ser viu. 

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Quan t'aixeques després d'una borratxera és quan te'n recordes de la nit anterior. Te'n recordes de massa coses. Me'n recordà de com havia fet el ridícul. Me'n recordà de cada centímetre del somriure de na Blanca. I me'n recordà del blanc de la seva innocència.

Sortí al passadís. Tenia molt de mal de cap. No podia obrir els ulls. Vaig arribar al bany. Em vaig rentar la cara i em dirigí cap al menjador. En Mikel era allà, amb el seu barnús de sempre. Vaig tornar llavors cap a la meva cambra. Em tornà a ficar al llit. No podia adormir-me. Barrejava les meves ganes de vomitar amb flaixos de la meva conversa amb na Blanca, del record de l'últim dia que vaig veure el meu pare i del primer dia que era al pis. Tot havia estat molt ràpid.

Ja eren les cinc de la tarda i no havia menjat res. A l'habitació no tenia internet i allò era l'única cosa que, realment, trobava a faltar de la meva vida al poble de la costa. La cambra era molt petita, però no me n'adonava ja que la meva vista es concentrava el els llibres que tenia de Nietzsche. Llegia sense parar. No volia parlar amb ningú i, tot i que en Mikel picà a la porta diverses vegades per a veure com em trobava, no vaig sortir al menjador fins la nit.

Sortí i només vaig veure a na Sandra. I encara m'avergonyeixo al recordar-ho. Tant sols en preguntar-me què em passava, em vaig posar a plorar com un nen petit. Massa tensió. No tenia confiança amb ella, però em semblava que era ma mare. Li vaig parlar sobre na Blanca, sobre els somnis amb la imatge de mon pare mig mort, sobre les meves lectures del bigotut alemany.

Hi hagueren moltes ressaques més. Foren moltes nits a la ruta de bars modernistes del centre de Barcelona. El London Bar, Casa Almirall, Muy Buenas, La Confiteria o el Marsella. Un còctel del record de les avantguardes, de tertúlies, de mosaics, de ferro i vidre.

De totes les ressaques me n'aixecava igual. Pena, pudor, sensació d'haver perdut la partida abans d'haver-la començat. Tan sols hi havia una possibilitat, quelcom pel que aixecar-me, era la voluntat de poder, la lluita per la vida. Necessitava veure a na Blanca.

Les necessitats les creem nosaltres mateixos. És cert. Però quan juguem, quan apostem, ens hi llencem del tot. Aquí no valen les mitges tintes, ni atacar i amagar-se. És com llegir una novel·la, on saps que tot és ficció, però et deixes enganyar. És part del contracte, d'allò acordat. Necessitava veure a na Blanca. És obligar-se, obsessionar-se, respirar.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la