Carles Mallol, nascut a Figueres l’any 1981, és una de les promeses del teatre català més actiu, amb més empenta i amb més coses a dir. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra, en l’actualitat està cursant els estudis de Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre.

Tot i la seva juventud,  ha estrenat com a director els muntatges de Les altres (2001), Una Dona Eterna (2002) i Dins el Cub (2003). El 2005 va dirigir les lectures dramatitzades de La Guineu (Sala Beckett), Finestra a Manhattan (text propi, a Àrea Tangent) i L’evocatriu, de Guillem Clua (Àrea Tangent). El 2006 ha realitzat la dramatúrgia de Funes, espectacle audiovisual d’Ariadna Alsina (ESMUC, 2006), ha dirigit el muntatge de Celobert (text propi, Institut del Teatre) i ha estat autor de 3.27, text radiofònic dirigit per Anna Llopart dins del cicle AREA_TXT a COM Ràdio. Té publicat Celobert, a Pausa (Sala Beckett, 2005).

De fet, la crítica ja ha començat a fer-se ressò del seu treball. Ha estat guardonat amb el Premi Pous i Pagès de teatre per l’obra L’Amic Íntim de Catherine Harper (2001) i ha estat finalista del Premi AIET amb l’obra Un Fill (2000) i del Premi Bartrina (2005), amb Finestra a Manhattan.

Ara, del 5 al 30 de setembre, estrena obra pròpia a la Sala Beckett dins del cicle “2007: tot un any de teatre català contemporani”. Amb Fina Rius, Miquel Bonet, Sandra Monclús, Guillem Motos i David Vert com actors, Mallol ens convida a gaudir de “Molta aigua”, una obra d’impulsos, sospites i nits al Raval.

Carles Mallol és una veritable promesa del teatre català. Un teatre jove, actiu, que ve amb ganes de fer coses noves i arriscades. Una bona demostració és aquesta proposta que la Sala Beckett ens ofereix aquest 2007.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Per fi, el Teatre Nacional de Catalunya s’ha atrevit amb un text d’Oscar Wilde. Es tracta de El ventall de Lady Windermere, una de les obres més elegants i incisives de l’autor.

El text, del qual han sortit algunes de les més celebrades cites de Wilde, és una reflexió sobre la mediocritat conservadora de la societat victoriana del segle XIX. Una alta comèdia, que parla de la doble moral i de la condició humana.

La Sala Gran, que sempre impressiona però on sempre s’escolta malament, acull una bona direcció de Josep Maria Mestre. La escenografia de Pep Duran, acompanyada d’una correcta interpretació general, aconsegueix posar-nos en la pell d’un Wilde ràpid, divertíssim i deliciosament cínic.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Tornar a casa és una de les obres més conegudes del dramaturg britànic Harold Pinter, premi Nobel de Literatura l’any 2005. Ara el Nacional la porta a escena amb la direcció de Ferran Madico i l’actuació magistral de Francesc Lucchetti, Daniel Klamburg, Santi Pons, Jacob Torres, Albert Triola i Àurea Márquez.

Michael, doctor de Filosofia en una universitat nord-americana, retorna a casa després d’uns anys per presentar la seva dona al seu pare, al seu oncle i als seus dos germans. La dona, interpretada per una explosiva Àurea Márquez, encarna la bellesa més sexual, i una intel·ligència desconcertant. La seva arribada fa que tots els membres de la família es deixin portar per les pulsions més instintives, i la casa es converteix en un escenari que toca el surrealisme.

Tornar a casa toca la realitat sense complexos. L’obra, aparentment dins del teatre de l’absurd, i estrenada el 1964, no deixa a ningú indiferent. Una bufetada a la cara a l’espectador per a que reflexioni sobre la moralitat i la naturalesa humana. Un autèntic regal teatral per a qüestionar-nos tots els nostres codis ètics, sense l’estupidesa del típic discurs políticament correcte.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la