L'espectre se'n va
Philip Rot
La Magrana

Diu Vila-Matas, a Recuerdos inventados, que la vida, al igual que la literatura, no és més que una biografia construïda a base de records inventats. D’aquesta manera, continua, de tant inventar un passat com en un joc d’il·lusionisme en el que s’exercita l’estil, arriba l’escriptura. Què passa, però, quan aquesta capacitat de construir records inventats queda matisada per l’edat, el deteriorament físic i l’amenaça de la mort com una possibilitat cada cop més present?

Roth torna, a L’espectre se’n va, amb Nathan Zuckerman com protagonista, a escriure sobre la mort i la decadència física que sol acompanyar a la vellesa, construint un món en el que la realitat i el desig es confonen, apel·lant, d’aquesta manera, per la literatura com a forma independent de la realitat. Zuckerman s’havia auto reclòs a les muntanyes de Massachusetts després de sotmètres a un operació en la que li van treure una pròstata ulcerosa. Onze anys després d’aquest aïllament torna a Nova York amb la il·lusió que un nou tractament amb col·lagen restauri la seva salut minvant, si més no, una incontinència que Roth utilitza com a figura i metàfora de la decadència del personatge. Així, ens diu, al camp no hi havia res que temptes les meves esperances. Havia fet les paus amb les meves esperances. Però quan vaig arribar a Nova York, en qüestió d’hores la ciutat va fer amb mi el que fa amb la gent: despertar les possibilitats. D’aquesta manera, ressorgeix el desig, que a la novel·la cobra cos en la figura del personatge que fa de Jamie la musa en la que Zuckerman imagina una prorroga a la seva elegia particular. En aquest punt la proposta de Roth ens desborda amb tota la seva força en tant que presenciem la impotència de Zuckerman no només per satisfer aquest nou impuls de desig sexual sinó també per construir aquells records inventats que nodreixen la literatura, presentant, així, un quixot contemporani incapaç d’enfrontar-se tant als molins de la realitat com als de la imaginació.

Afirmava Barthes de l’estil dels escriptors que aquest no és sinó metàfora, és a dir equació entre la intenció literària i l’estructura carnal de l’autor. L’estil és així sempre un secret, record encarnat al cos de l’escriptor. Esprem, doncs, que per tal de que no desaparegui la màgia d’aquesta realitat diferent, mai es desveli el secret que fa de Roth un geni.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

No és país per a vells
Cormac McCarthy
Mondadori

A El grau zero de l’escriptura afirma Barthes que “tota forma és també valor; motiu pel qual, entre la llengua i l’estil, hi ha espai per un altre realitat formal: l’escriptura. En tota forma literària, existeix l’elecció general d’un to, d’un ethos si es vol, i és aquí on l’escriptor s’individualitza clarament per que és on es compromet”. Aquesta setmana i després d’haver vist No és país per a vells del germans Coen, he decidit rellegir la novel·la de McCarthy en la que es basa la pel·lícula. Els personatges de l’autor de La carretera i la trilogia de la frontera, entre altres, són personatges escindits entre dos móns. És per això que a la majoria de les seves novel·les l’acció és desenvolupa en la frontera entre Mèxic i Estats Units, presentant uns personatges que situats en aquesta frontera estan a mig camí entre la modernitat i la postmodernitat. Aquesta fragmentació del subjecte és l’ethos que l’escriptura de McCarthy tracta amb un llenguatge que, poc a poc, va deslliurant-se de grans artificis i que acaba reclamant el mateix status per a la veritat que el que dona els pragmatisme nord-americà, és a dir, que la veritat no es descobreix, sinó, més aviat, és construeix.

La proposta de McCarthy està narrada bàsicament en tercera persona amb la irrupció d’un narrador “intradiegètic” en la figura del sheriff Bell que dona el peu de sortida anunciant des d’un principi quina és la posició que pren la novel·la. Car ens adverteix que assistirem a l’exposició d’una persona sense ànima, en una mena de testimoni de la falta se sentit que el sheriff Bell troba al món. Efectivament, la novel·la ens parla com la vida està marcada per les eleccions que fem i el silenci de les grans respostes que puguin explicar l’atzar i la mort.

Dins els límits de la història, tot comença quan un dels personatges principals, Moss, troba quan caçava al mig del desert, narcotraficants morts, droga i una maleta carregada de diners. Quan tria quedar-se amb els diners tria ser el protagonista d’una persecució que vertebra la proposta de McCarthy. Així, l’assassí Chigurh l’anirà perseguint al llarg de la novel·la. Aquest assassí sense ànima representaria aquesta falta de sentit al món, en tant que moira sense pietat on només l’atzar semblaria tenir cabuda en la seva explicació. Per altre banda, la figura del sheriff Bell, un home gran, és un personatge que ve d’un altre món, d’una altre època, on la vida semblava tenir sentit i que no és capaç, o més aviat no vol, copsar el sentit del que viu. Així, cap al final de la novel·la ens parla d’un somni que és la expressió d’un desig, constatant d’alguna manera el mateix que ens va advertir Harold Bloom parlant del final de Blood Meridian, anunciant el desig de que algú tornés a portar el foc prometaic als homes. D’aquesta manera, el sheriff somia que ell i el seu pare caminen en mig d’una tempesta de neu. El seu pare porta una mena de torxa, li passa al davant deixant-lo enrera. Tot i així, ell sap que quan arribi al final, el seu pare l’esperarà amb el foc encès, expressant, així, el desig de trobar sentit al final del camí. En un món on el sentit sembla haver-se esvaït per les escletxes d’una realitat que no és pot copsar, el que som és profetes d’un Déu inexistent.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Forasters
Rafael Vallbona
Ed. Columna
228 Pag.

Aquesta setmana he tingut la sort d’entrevistar a Rafael Vallbona, el darrer Premi de Novel·la històrica Nèstor Luján, que amb Forasters ens ofereix una thriller ambientat en la Barcelona dels anys 20 i l’Europa de la segona guerra mundial. Tot i l’època, la novel·la no té com a tema principal el nazisme sinó com a telo de fons d’una trama que s’articula al voltant de l’espionatge.

La proposta de Vallbona, narrada en tercera persona,  presenta una saga familiar, la dels Milà, que comença amb la lluita obrera de la CNT a la Barcelona dels anys vint, continua amb l’ocupació nazi a França i acaba a Paris al 2006, centrant-se en cada moment en un dels  membre d’aquesta saga familiar en la que l’espionatge, de forma col·lateral, condicionarà les seves vides al creuar-se amb el baró Von König, espia mercenari, que farà de moira d’aquesta novel·la, marcant el destí dels altres.

La novel·la presenta una trama molt ben construïda on la interacció dels personatges queda enriquida per uns fets històrics que si be no són el tema principal de la novel·la si que composen el paisatge o substrat que, a més de fer possible l’acció, donen contingut i títol a la proposta de Vallbona, ja que som Forasters, com argumenta l’Àfrica Milà,  en la mesura que  no hem sentit cap casa com a pròpia, amb la qual cosa, temem perdre allò que ja no teníem. Aquesta articulació és la que dona cos i anima a la novel·la en tant que veiem la lluita dels personatges per aconseguir allò que no han tingut mai, per això són forasters, perquè buscaven pertànyer a un món que s’enfonsava. Com diu Vallbona, els seus personatges son forasters en tant que “mai han pogut estar allà on voldrien haver estat”, com totes les persones que, en aquella Europa, no van poder triar.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la