Extraño Extranjero, Una biografía de Fernando Pessoa
Robert Bréchon
Alianza editorial
647 Pag.

De la mateixa manera que quan es formula la pregunta per Fernando Pessoa apareix la resposta que Rimbaud esbossà a la carta a Georges Izambard, a saber "Jo és altre", com intent de resposta, emergeix també una resposta i una presa de posició a la obra de Robert Bréchon que articula al llarg de les més de 600 pàgines un intent per comprendre la figura de Pessoa, i que cap al final de la mateixa ens diu, sobre l'artista, que "tota gran obra d'art és un autoretrat en forma de mirall, en què cadascú descobreix la seva veritat oculta en la consciència profunda de l’altre. Aquest és el poder de les paraules, de les imatges i dels sons "(pàg. 591). Així estructura Bréchon una biografia que recorre no tant a la dada biogràfic com a l'obra intel·lectual del poeta portuguès, i en la que s'intenta donar compte de la gènesi dels heterònims (el dia triomfal), l'especificitat dels mateixos, de Pessoa ortònim , els seus referents ... perquè cadascú descobreixi la seva veritat oculta en la consciència profunda d'aquest múltiple altre que és Pessoa.

Pessoa s'erigeix en retrat de la condició del subjecte contemporani, ja que el contrari de no ser res ni ningú no és ser algú, fer de si mateix el més irreemplaçable dels éssers, sinó ser molts, molt, tot el món. Whitman diu que és, alhora, <<L’actor, l’actriu, l’elector>>, etc. “Pessoa, Reis i Campos troben que aquesta diversitat no és fabulosa, sinó normal. Tots som així, sense saber-ho, i devem d'aquest do de multiplicar el nostre ser”. (Pàg. 221) Aquesta característica, i la poètica que la segueix, és la que fa de Pessoa un poeta visionari. Com relata en el Llibre del desassossec en una entrada datada l'1 de desembre de 1931, <<avui he arribat de cop a una conclusió absurda i justa. M'he adonat que, en un llampec, que no sóc ningú, absolutament ningú (...) Sóc el personatge d'una novel·la que encara no s'ha escrit, i flota, aeri, dispers, sense haver estat, entre els somnis d'un ésser que no va saber concloure ...>> Així, assenyala Bréchon, l'obra de Pessoa consistirà a buidar la consciència d'aquest buit. Es tracta de poblar aquest desert, de consumar aquesta creació de si mateix que el subjecte sent incompleta, d'escriure la <<novel·la>> de la qual és tot just l'esbós. Es tracta ni més ni menys que de refundar el seu ésser, de celebrar un nou pacte ontològic. (Pàg. 219)

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Sabor a Xocolata
José Carlos Carmona
Punto de lectura
155 Pag.

Narrada en tercera persona i amb un ritme trepidant, Sabor a Chocolate de José Carlos Carmona ens presenta la vida d'Adrian Troadec, un suís que, amb la primera i la segona guerra mundial com a teló de fons, busca la felicitat afrontant la vida com si d'un tauler d'escacs es tractés.

La novel·la presenta una estructura senzilla, amb frases directes i paràgrafs curts que donen un ritme àlgid al conjunt de l'obra. Sobre aquesta base Carmona teixeix una estructura significativa en la qual una sèrie de personatges es troben i es perden al llarg de tres generacions amb un denominador comú, a saber, són subjectes escindits, que estan allà on no volen estar. Llevat d’Adrian Troadec que aferrat a una raó il·lustrada pretén desafiar la vida contemporània planejant estratègies com en una partida d'escacs.

D'aquesta manera, Adrian s'enamora de jove d’Alma Trapolyi i idea diferents plans per enamorar-la fins al punt d'arribar a muntar una xocolateria. Alma finalment emigra a Amèrica enamorada d'un aviador americà. No és fins 27 anys després que es tornen a trobar, vidus i marcats per la vida, decidint passar el que els queda de vida junts. Quan un pensa en la xocolata la imagina dolça, la novel·la ve a remarcar que malgrat les aparences, la vida, com la xocolata, pot ser, com assenyala un dels personatges a l'inici de l'obra, àcida i amarga.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Comentava Ignacio Armanda en un article a l’ABCD del 2 d’agost sobre els superherois d’autor a la pantalla que “la evolució de la cultura, per sobre dels seves fites, pot calibrar-se encara millor pel desenvolupament dels seus prejudicis”. Si tenim en compte això quan parlem de les darreres pel·lícules de Batman la diferència entre les anteriors al període Nolan es fa palesa.

La darrera, Dark knigth, inspirada en la novel·la gràfica d’Alan Moore “The Killing Joke”, aprofundeix en el cantó més fosc tant narrativa com estèticament parlant. La història recull bàsicament la tragèdia del fiscal Harvey Dent (Aaron Eckhart) que veu com la seu desig de portar la justícia a Gotham es veu truncat per un Jocker que fa del caos una manera de viure. D’aquesta manera, Dent es convertirà en una espècie de Anton Chigurh desfigurat en busca de venjança.

L’actuació de Heath Ledger com el Jocker és magistral. Acusant a la societat d’hipòcrita, el Jocker intentarà posar de manifest les seves contradiccions portant al límit entre el seny i la bogeria a tothom. Dent sucumbeix a l’alienació adoptant dues cares, Batman s’aferra als principis que el van fer néixer a “Batman begins” i es manté al límit de la bogeria i de la justícia convertint-se en el cavaller obscur.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la