A priori, i sense fer altres consideracions, l'operació de transformar la marca turística Costa del Maresme per convertir-la en Costa de Barcelona-Maresme és correcta. Des del punt de vista del màrqueting és obvi que no hi ha a Catalunya una denominació amb més presència i prestigi internacional que Barcelona. Si es fa amb la mínima intel·ligència necessària, associar qualsevol marca a la marca Barcelona és una operació de rendibilitat gairebé immediata. I tampoc no és mal negoci per a Barcelona assumir com a oferta pròpia tot allò que pot aportar el Maresme. S'engrandeix i s'amplia una oferta que ja és prou grossa i diversa.

Però es poden fer altres consideracions, que si bé podria semblar que queden al marge de l'estricta operació de màrqueting, hi tenen molt a veure, no pas per les implicacions presents sinó per totes aquelles que se'n poden derivar en un futur no gaire llunyà. Per començar tinc la impressió que la nova marca és un capítol més de la deriva històrica de la comarca per buscar i consolidar (sense èxit) un paper i una imatge que l'identifiqui amb claredat i li doni un paper amb perfil propi dins del país. No fa pas gaire els operadors turístics internacionals (i molts encara ho fan) venien les platges del Maresme com a integrants de la Costa Brava. Al fet evident que es tracta d'una greu imprecisió geogràfica, s'hi afegeix que no deixa de ser una estafa vendre un producte falsejat. Els indígenes de la zona (fins i tot els que ara no hi vivim assíduament) sabem que manta vegades és necessari explicar als turistes desinformats (no per falta d'informació sinó per mala informació) que a les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna o Malgrat no hi trobaran pins a tocar de l'aigua, penyasegats espectaculars, cales insòlites ni roques a manta. És obvi que la indolència a l'hora de construir una oferta pròpia porta amb facilitat a aprofitar les virtuts de les ofertes veïnes. I cal dir que amb èxit, perquè l'artificial ampliació cap al Maresme de la Costa Brava ha funcionat durant molts anys, i malgrat les habituals queixes del gremi, els hotels del Maresme sempre s'han omplert.

Semblaria lògic que, després de més de quinze anys d'esperar la depuradora de l'alt Maresme, tinguéssim dubtes sobre si arribarem mai a depurar alguna cosa. Ens hem habituat a veure la brossa surant damunt de l'aigua, sabem que de tant en tant ens senyalen amb un punt negre damunt del mapa dels desastres mediambientals, som espai abonat per a les denúncies d'ecologistes i pagesos irreductibles que encara confien en conservar algun racó de verd agrícola i, a més, els nostres polítics s'entesten a dir i fer ximpleries a un ritme i amb una freqüència que tenen, realment, força mèrit.

Fins no fa gaires mesos, la depuradora s'havia de construir al peu del Montpalau, a l'antiga pedrera. El projecte estava aprovadíssim i fins i tot s'havia iniciat algun dels treballs preliminars. L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) i l'ajuntament de Pineda havien desoït repetidament les advertències de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda, entitat d'admirable rigor i persistència, que advertia escandalitzada que el projecte destruïa sense compassió la llera de la riera i hipotecava el futur conservacionista d'aquest corredor natural de penetració al Montnegre, el darrer lligam directe que es conserva al Maresme entre la costa i la serralada litoral. Permeteu-me, a més, que me'n foti sense compassió de la ment privilegiada que va proposar instal·lar una depuradora d'aigües que han de retornar al mar en un indret gairebé muntanyenc, terra endins, en una operació que insulta tota lògica perquè obliga a transportar la immundícia en un camí de pujada que després caldrà desfer de baixada. Sembla que el cost econòmic de l'operació és l'argument que a la fi va pesar més per aturar-la.

Però la segona part del drama ja estava servida. Ara calia posar d'acord ajuntaments, entitats i ACA per triar una nova ubicació. El Pla de Grau, a Malgrat, era l'opció que despertava major unanimitat en el territori, i tenia, a més, tots els arguments favorables pel que fa a respecte al medi ambient i de preservació de zones agrícoles. Però a l'ACA no li agrada prou, segurament perquè el pressupost de construcció continua sent molt elevat. I comença a perfilar-se la proposta d'ubicar la planta depuradora en una zona entre la via del tren i la platja de Pineda. Si la idea del Montpalau era pròpia de bombers (que em perdonin els de la manguera), la de la platja és per a curts de vista, de tant evident com és la destrucció del paratge que provocaria aquesta opció. Però inicialment semblava que no havia de prosperar perquè hi havia unanimintat en el refús entre tots els grups polítics de Pineda, entitats veïnals, pagesos i la gent de la Plataforma. A més, aquesta oposició sorprenentment organitzada, idea i acorda una nova alternativa: el pla de Gràcia, en uns terrenys de Santa Susanna, a tocar del límit amb Pineda.