O “El per què de comentar una maqueta”. Explicació: com aficionat devot a la música. puc considerar-me afortunat al haver adoptat el rol voluntari de crític musical; afortunat per que m’encanta descobrir propostes, noves formacions, inquietuds naixents, veus reivindicatives. Cada vegada son més els àlbums, promos i maquetes que inunden la meva bústia i el meu mail. Poder sí que arribarà el dia en que el temps o l’esgotament facin mossa a la meva passió, però de moment continuo gaudint com un marrec quan el meu equip de música dispara sorpreses sonores pels altaveus. Després arriba el moment de fer la selecció auditiva, de convertir-me en injust totpoderós i argumentar les virtuts o deficiències del disc... i del seu artista, es clar. Un acte totalment reprovable, ho reconec, però si tingués talent seria músic.

Fins aquí un petit resum d’una de les meves tasques com a crític. Parlem ara d’en Martí Soriano, i de per què li dedico una columna al meu espai. Descarteu pensaments del estil: “per que es un familiar seu...”, “ per que es un amic seu...”, “per que es la seva parella...”, “per que en realitat no te res més a comentar...”, “per que li va salvar la vida...” o “per que li ha pagat per fer-ho”. No, la raó es més molt més senzilla, però molt més important: per que es el primer cantautor que m’envia totes les seves creacions interpretades a la nostra llengua. Des de que vaig començar en això de la música només un grup de rock (els vilassarencs Nisei) i el cantautor en qüestió han apostat per mostrar-me el seu art en català.

Però ¿qui es en Martí Soriano? Al igual que en Loquillo, El Clot forma part de la seva historia existencial. Ja a l’època d’estudiant va ser membre de la banda de pop-rock catalana Unòmia i, un cop superada una temporada de versions d’en Sabina, es capfica dins el món de la composició. Aquesta aposta per ell mateix li reporta beneficis de superació i autoestima en forma de fases finals de concursos musicals. Es normal que, amb la línea ascendent de la seva progressió, decidís gravar la seva primera maqueta a la segona meitat del segle XXI.

Es així com neix “Any nou”, una carta presentació de quatre temes en format EP. Si tens son, Tornant a casa, Un món per estrenar i la cançó que dona títol al àlbum conformen un treball ple de petites histories que parlen de coses tan properes com els desitjos, las promeses, els fills, l’amor, la nit... Les cançons segueixen una línea melòdica que frega la acústica més pura; la guitarra i la veu es converteixen en clars protagonistes, emfatitzant així el to intimista de les lletres. Son temes agraïts d’escoltar, que conviden a la calma, a la reflexió i, per que no dir-ho, a l’enyorança de certs sentiments o estats d’ànims.

Reconec que la cançó d’autor no es el meu fort i que de vegades ignoro els noms propis per centrar-me en divergències títolistiques que serveixen de recipient a un conjunt de riffs, crits i percussió compulsiva; però també connecto molt bé amb aquells que cedeixen part de la seva essència personal dins de cada petita obra que son capaços de crear amb il·lusió i cor. En Martí ho transmet a les seves cançons, i ho fa de la manera que li agrada, de la manera que sap i amb la llengua que vol. I que consti que jo no pretenc defendre cap nacionalisme; la política no es lo meu i soc massa políticament covard com per adoptar posicionaments manipulables. Tant sols es tracta d’admiració humana per aquells que fan lo que realment volen, sense condicionar el seu art a tendències, facilitats acomodatives o quotes de mercat.

I què dimonis! Sempre es gratificant descobrir persones que encara no han venut uns principis que la resta ja no podrem recuperar.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Tranquils, abans de que ningú comenci a realitzar judicis sobre mi, vull especificar que en aquest article no em posicionaré a favor o en contra de la participació de la cançó Baila el Chiki. Almenys no de la forma en que podria. El fet de que un còmic televisiu llanci un Órdago als responsables estatals de la campanya de marketing del concurs, i no solsament guanyi la ma si no la partida, mereix almenys una reflexió intuïtiva de la situació.

Però la cosa ha succeït realment així? Poder sí, poder no. Eurovisión es un festival que any darrera any perd el seu sentit existencial; d’acord, admetré que continua acomplint amb la seva funció de programa de dispersió i entreteniment, però “Escenas de Matrimonio” també ho fa quasi a diari. Inexplicable, veritat? Jo, a aquestes alçades, prefereixo no plantejar-me segons quines coses. Be, prosseguiré amb el motiu principal de l’article: Chikilicuatre representarà a Espanya a l’edició 2008 del festival. Un tipus amb una disfressa de rocker de rebaixes que expressa, mitjançant un acompanyament rítmic bàsic, un compendi de cites a personatges públics coneguts, ironies sobre les fórmules musicals més comercials i rimes fàcils. En resum: un gag musical. Aquesta creació del equip de El Terrat, amb l’actor David Fernández com a estendard visual i sonor, s’ha imposat a la resta de participants dins del sistema de votació proposat per TVE i la plataforma mediàtica d’Internet MySpace. Podríem afirmar que el humor i el sarcasme d’una societat s’han imposat als somnis musicals de molts aspirants. ¿Trist?... ¿Divertit?... Es aquí on la dualitat es planta davant de la consciencia de molts ciutadans amb el bíblic lema de “qui estigui lliure de pecat...” Jo no puc evitar patir cert sentiment de injustícia aliena enfront del desmèrit solapat que han sofert la resta de candidats “seriosos” amb la decisió massiva resolta. Recordem que entre els finalistes es trobava un grup de pop alternatiu consagrat com La Casa Azul (altre plantejament a realitzar seria el de preguntar que havia portat a aquests nois por estosandurriales). Però, per una altre banda, la crítica sarcàstica de Buenafuente, portada fins a les seves darreres conseqüències,  no deixa indiferent a la meva admiració.

El cinema de terror sempre ha estat un gènere que ha acollit amb els braços oberts qualsevol estil musical. El ventall de subgèneres es tant ample que els realitzadors han hagut d’auxiliar la sonoritat dels seus films amb composicions que van des de la música clàssica fins a les tendències més modernes i radicals.

Dintre d’aquest marc hi ha directors capaços d’escollir amb cert criteri les músiques que decoraran el transfons sonor de les seves creacions. D’altres, aprofitant els seus coneixements musicals, es llencen de cap a la invenció de composicions pròpies. Molts d’aquests últims realitzen un treball força pobre i d’altres aconsegueixen un resultat acceptable. Però hi ha alguns que donen vida a creacions tant encertades que, un cop visionat el conjunt, un no pot imaginar aquella pel·lícula amb una altre música, ni escoltar la banda sonora i pensar que podria existir sense l’essència del film. Un dels mestres d’aquesta simbiosis es John Carpenter.

Fill d’un violinista professor de musica, admirador declarat de Bernard Herrmann i membre del grup musical COUPLE DE VILLE, Carpenter va créixer envoltat de creativitat musical. Fins i tot va començar els estudis musicals a l’escola on impartia classe el seu pare. Tot i això, seria al cinema, la seva principal passió,  on va abocar el seu futur professional.

El seu nom va començar a sonar entre el gran públic quan a 1970 va aconseguir l’Oscar amb el seu curtmetratge THE RESURRECTION OF BRONCO BILLY. Quatre anys més tard arribaria l’estrena de la seva opera prima: DARK STAR, una pel·lícula amb un pressupost tant ínfim que va haver de recurrir als seus coneixements musicals per composar la banda sonora del film. Aquesta mateixa fórmula es la que faria servir al seu segon film: ASSAULT ON PRECINCT 13. La música d’aquesta darrera realització es basa en dos únics temes que es van intercalant contínuament, fet que millora la sensació d’ansietat que el director volia transmetre a la pel·lícula. Però no seria fins a 1978 quan el director de Nova York aconsegueix fer-se un nom dintre de les composicions musicals per a cinema; dintre de HALLOWEEN ens trobem un patró rítmic constant de quatre notes a piano. Qui de tots aquells que han vist la pel·lícula no reconeixen la melodia quan l’escolten? Carpenter aconsegueix en aquest film crear una simbiosi tal entre imatge i música que bé sembla un tot únic. Basat en un exercici de bongos que li va ensenyar el seu pare als tretze anys, el “Halloween’s Theme” es a data d’avui casi un himne pèls fans incondicionals del director. Tant a HALLOWEEN com a ASSAULT ON... Carpenter va tenir com a col·laborador de les composicions musicals al enginyer de so Dan Wyman.