Mira que ho saben, eh, però no hi ha manera. Què fan els assessors dels manaires, que no consulten els diccionaris abans que es fiquin de peus a la galleda? O al riu, com en aquest cas. El pobre conseller vinga fer equilibris per no dir transvasament, que el pobre home s’ha hagut de treure de la màniga captacions temporals, cessions i no sé pas què més, que fins es va arribar a despenjar amb una transferència… sense saber que el trans era ineluctable i que hi hauria d’anar a petar tant sí com no. Aquest prefix és la mare ni més ni menys que d’un centenar i mig de mots, la majoria dels quals formats afegint-li un terme que ja és vida pròpia: ‘trans-fuga’, per exemple, en el terreny polític, ‘trans-siberià’ en el soviètic o trans-vestisme, en molts altres. Però vet aquí que el vasament (ni el verb vasar del qual provindria) no tenen existència per ells mateixos, i ves quina casualitat que l’únic altre cas en què es presenten al món, envasament (i envasar), està igualment relacionat amb el fet d’arreplegar un líquid d’allà on es troba per poder-lo dur a una altra banda.

Ara, si aquests assessors m’ho demanessin, jo poder els en suggeriria un altre que a hores d’ara em sembla més adequat: transfusió. Tenint en compte el valor que està prenent l’aigua, i encara més el que diuen que prendrà, aquest concepte mèdic em sembla el més oportú. L’aigua com a sang del poble. El líquid vital sense el qual l’organisme no xuta. Però no crec que me l’aprovessin, perquè mentre el desafortunat Baltasar mira de capejar el temporal com pot, al seu company de partida Josep Huguet, conseller d’Innovació, Universitat i Empresa, no se li acut res més que anar-se’n a Roma a buscar més turistes, perquè segons ell “el públic italià es pot fidelitzar com ja s’ha fet amb el francès”. Escolti, vol dir que no ens hauríem de parar un moment a rumiar-nos-ho una mica, tot això? Perquè d’una banda anem escassos d’aigua però de l’altra volem que vingui més gent, que naturalment es voldrà dutxar i que no tindrà tants miraments a l’hora de tancar l’aixeta perquè, total, a ells què els importa? (D’altra banda sé, de primera mà, que precisaments els italians no n’hi tenen gaires, de miraments, ja que per sort seva viuen en un territori on d’aigua o en falta, Sicília a part. Són dels que, mentre es raspallen les dents o ensabonen els plats, no tanquen l’aixeta, cosa que podeu comprovar fàcilment a qualsevol càmping de la costa). El que vull dir és: realment el turisme és la panacea? L’hem d’acceptar com a cada cop més única i exclusiva font d’ingressos? Perquè, a còpia de voler ingressos, potser el que acabarem matant serà la font, precisament.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta