No ens regim, com alguns afirmen, per campanyes de creació d’opinió molt bé o molt malament dissenyades, això és igual…, vivint en un món en que una gran part de la pròpia realitat del cada dia ha estat dissenyada per “uns quants” en dos o tres caps de setmana en qualsevol ranxo, o cabanya de luxe d’un bosc de fulla caducifòlia o perenne de latitud mitjana, mes o menys com es va dissenyar el joc del trivial o del monopoli.

Lamentablement els dissenyadors són gent sense ànima que ofereixen el seu flamant producte a mediocritats que ostenten altes magistratures del món, els quals se li afegeixen altres mediocritats de segona fila amb poders de segona fila... És possible escapar d’aquest guió marcat per aquests “creadors de realitat”?... no sé, no sé, tret de l’últim racó de la nostra intimitat i, a vegades, tampoc... De totes maneres els que hi som al primer món, sense haver caigut en el quart, gaudim de papers més còmodes en aquest “Show de Truman”. Això ens permet, per exemple, fer aquestes reflexions tan “profundes” o tan frívoles en mig del continu bombardeig de noves i brillants idees que els guionistes ens llancen. Amb tot, convindreu amb mi, que millor aquest bombardeig que d’altres, el de bombes de veritat, que, a vegades, envaeix la tranquil·litat de la nostra llar de primer món, amb sang i fetge i cossos destrossats... el de les “guerres exteriors”, a vegades també interiors.  

Una de les espècies més recent que han llançat els creadors de realitat és la suposada bondat dels anomenats bio-combustibles presentats com la energia neta i la solució a l’efecte hivernacle provocat per l’ús i abús d’anteriors “guions de la Història” cremant combustibles fòssils...

De cop, en aquesta pel·lícula, en la que estem tots, Truman se n’adona que l’efecte hivernacle, a més d’una realitat, serveix, a la vegada, com a cortina de fum...: Mentre la gent parli del CO2, no parlarà del desastre que diàriament està succeint, per exemple, a Indonèsia on els boscos tropicals es redueixen cada any en una superfície equivalent a la de tota Catalunya. I tot això per posar-los en producció cerealística perseguint els beneficis de la creixent demanda dels bio-combustibles, o millor, agro-combustibles, terme molt més precís i fidel al que representa, a la vegada que l’aparta de la manipulació subliminal en que s’està convertint la “marca” “bio”.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Des dels 10 anys que estic llegint diaris, ja que al meu poble jo els repartia als subscriptors de la botiga dels meus pares, però abans me’ls llegia tots. D’això és probable que em vingui una certa facilitat per llegir entre línies i també per descobrir notícies que, arraconades a la pàgina 19, avancen un canvi d’era.

L’any passat vaig llegir una notícia d’aquestes arraconades, com sempre,  a la pàgina 19 d’un  diari qualsevol,  pot ser digital. El cas és que el propietari d’un supermercat d’Holanda o Bèlgica estava perdent clients perquè una “colla porrera” de la seva ciutat els molestava a la porta del  comerç...Un amic seu, enginyer de so, li va prometre acabar amb el problema. Van col·locar uns bafles a la façana, que emetien un ultrasò no audible pels adults però que, escoltat perfectament pels joves, els era absolutament insuportable. Els clients adults entraven i sortien de la botiga tranquil·lament fent les seves compres, mentre que els joves d’aquesta colla protestaven sense saber què estava passant, ja que rebien sempre la mateixa resposta: “Aquí no fem res d’anormal”. Van acabar per anar-se’n a fumar els canuts a un altre lloc, davant l’alegria del propietari que recuperava els seus clients.

Ahir a una classe de 1r d’ESO vaig escoltar com una alumna deia a d’altres: “no ho escolta, no ho escolta...” i mirava cap a baix, on tenia el mòbil. Em va venir de seguida la notícia ja que, al seu moment, ja vaig pensar les possibles aplicacions més o menys demoníaques que podia tenir el invent descrit abans. Lluny de reganyar l’alumna, me la vaig guanyar i va venir cap a la meva taula amb l’aparell encès i emetent un suposat so que molestava els seus companys però que jo no escoltava... Quan va entrar un alumne que havia anat al lavabo va fer un gest d’angúnia al escoltar el so, justament quan jo tenia el mòbil a l’orella sense sentir res.

La meva resposta va ser immediata: “Ara, si aprengueu Morse o creeu el vostre propi codi, ja podem enterrar els exàmens”. Resulta que una amiga d’aquesta alumna li havia proporcionat la direcció de una pàgina web que descarregava el to i aquest es pot convertir en timbre de trucada... En  fi, estimats lectors, ahir a les 12h 45’, a la meva classe, anoteu la data, 14 de febrer de 2007, dia dels enamorats, l’arribada de la era dels móns paral·lels, la ciència ficció  acaba de començar o millor dit, de continuar amb el “tono mosquito”. Ah! i entre nosaltres, els exàmens memorístics no serveixen per res! salvo per inventar noves formes de “xuletes”!

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

En aquests moments “d’explosió del debat”, l’únic tipus d’explosió que és acceptada i és desitjada en Democràcia, destaca un article molt brillant d’Óscar López-Fontseca publicat a “El Confidencial” el mateix dia 30 de desembre, del qual us farè un resum incorporant una reflexió pròpia.

López-Foseca introdueix al matemàtic nord-americà John F. Nash al mig del frustrat diàleg del govern amb la banda terrorista. Nash és més conegut per la pel·lícula “Una Mente Maravillosa”, basada en la seva vida. Pels seus estudis del “Punt d’Equilibri en la Teoria dels Jocs”, va obtenir un Premi Nobel.

Aquesta teoria també anomenada “Teoria de les Decisions Interactives” és l’estudi del comportament estratègic quan dos o més individus interactuen i cada decisió individual és el resultat del que ell o ella espera que els altres facin.

Els estudis de Nash són de molta utilitat a l’economia i la política: llei d’oferta i demanda, negociacions...: “Si algú trenca el pacte i ho fa unilateralment, perd respecte a la situació de quedar dins del pacte.”.

Sembla que la negociació va patir un moment d’inflexió a partir del qual la “confiança” generada durant els contactes va anar minvant.

Aquesta apreciació, crec que va ser percebuda per la majoria dels ciutadans i no ciutadans tot i no seguir de prop “l’intríngulis” polític o judicial, ja que estem en les nostres diferents tasques al voltant de l’engreixament del PIB nacional, segons és la divisió social del treball. La falta d’una demanda de perdó per part dels que han assassinat, el revifament de la “kale borroka”, les notícies d’extorsions a empresaris, les insofribles actituds desafiants de presoners dins la cabina dels acusats... presagiaven el pitjor. Desprès del robatori d’armes, tot semblava lliscar perillosament cap a la pitjor opció del model de Nash anomenat “Dilema del Presoner” molt conegut per la part final del concurs “Sis a Traïció” (és el cas en que una de les parts pot trair l’altra perquè creu que obtindrà majors beneficis) i...és va produir la traició de la forma brutal i tràgica que tots coneixem i...s’acava el concurs?...doncs no!. Tot i produir-se a porta tancada, la finalíssima la juguem tots els ciutadans.

No sabem què han guanyat els que han trencat d’aquesta manera el joc, però sí sabem que a mans dels demòcrates està convertir aquesta aparent i estúpida victòria de “Sis a Traició” en una sonora derrota.

Això és el que esperem dels nostres representants democràtics. 

Un pensament molt càlid a la memòria del homes i treballadors equatorians, ciutadans a títol pòstum, les seves famílies i amics. Tot el reconeixement també al poble de Madrid per la forma  en que ha anat encaixant tantes agressions, donant sempre una rèplica civilitzada.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la