|
L’incident (The Happening)
M. Night Shyamalan
 Si adaptem el que deia Oscar Wilde parlant dels llibres al cinema, podríem
dir que hi ha tres tipus de pel·lícules: pel·lícules per veure; pel·lícules per
tornar a mirar ; i pel·lícules per no mirar de cap de les maneres. La darrera
proposta del director d’origen indi, M. Night Shyamalan estaria emmarcada en la
segona classificació, és a dir, en aquell tipus de pel·lícules que s’han de
tornar a mirar per acabar de copsar el sentit de l’obra. Tot i així hi ha qui
assenyala que hauria de ser encasellada dins la categoria “no mirar de cap de
les maneres” argüint senzillesa argumental, un excessiu “por-ecologisme” i un
mal càsting.
La trama del guió és aparentment plana. A Nova York una sèrie de suïcidis
col·lectius anuncien una catàstrofe que en un primer lloc s’atribueix a un atac
terrorista. A partir d’aquí, els habitants de la costa est dels Estats Units
emprenen una fugida en massa cap a l’interior del país en busca de més seguretat.
Dins aquest context, el professor Elliot Moore (interpretat per Mark Wahlberg)
i la seva dona Alma Moore (Zooey Deschanel) es veuran atrapats per la psicosis
i les morts inexplicables que es succeeixen al seu voltant. Part del sentit de
la proposta be quan la gent comença a intentar explicar què està passant. Tot i
que en un primer moment es pensa en un atac terrorista, després, no obstant,
els personatges van argüint noves teories com que les plantes han alliberat una
toxina que s’escampa amb el vent i que això és la causa de les morts. Per
aquest motiu, molts han titllat, erròniament al meu parer, la pel·lícula com
ecologista. L’obra te dos punts sobre els que vertebra tota la trama, a saber,
la por a una amenaça desconeguda (podríem dir a que a la mort en general) i la
nostra incapacitat, com humans, per donar una explicació d’aquesta por i de la
nostra finitud. Tant al principi com al final de la pel·lícula, el director ens
dona part de les claus per entendre el sentit de la pel·lícula. Quan el
professor li pregunta a un dels seus alumnes per que creu que han desaparegut
les abelles, aquest li respon que hi ha certs fets a la natura que no comprendrem
mai. Al final un científic esgrimeix el mateix argument per explicar el que ha
passat.
Si la nostra espècie, o si és vol, si la cultura occidental és incapaç de
trobar alguna explicació aquests interrogants i de donar sentit a la vida,
llavors, quines opcions ens queden? Aquí Shyamalan planteja una possibilitat
que és la de viure aïllats els uns del altres, moment que queda reflectit quan
emergeix el personatge interpretat per Betty Buckley, una dona que viu sola al
bosc i que acollirà els protagonistes en la seva fugida. Però viure d’aquesta
manera, com veiem, pot portar a la bogeria. Si, com deia Aristòtil, som animals socials per naturalesa, què passa
doncs, si com espècie som incapaços de comprendre el sentit de la nostra
existència, el sentit del mal i del dolor? Totes aquestes reflexions queden
contextualitzades pels atacs terroristes que van marcar la sensibilitat del món
al 2001 i expressades per aquesta incapacitat per comprendre i donar raó
d’aquest mal. Part de la solució la donen els seus protagonistes, ja que tot i
la seves mancances comunicatives, que queden reflectides en una aparent mala
interpretació, l’amor, o la por a morir sols, és el que els porta a
enfrontar-se a la mort.
Per tot això la proposta de Shyamalan s’inscriu, de la mateixa forma que
les formidables “El bosc”, “El sisè
sentit” i tota la resta de la seva filmografia, dins de les pel·lícules per
tornar a mirar en el sentit simbòlic del terme mirar, és a dir, com a relectura
d’allò que l’ull veu, que no és altre cosa que la escissió subjectiva que
presenta un subjecte fragmentat incapaç de trobar respostes o de comunicar-se i
que, tot i així, pot continuar vivint i procreant.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
