|
Un dia abans de començar el meu periple
bonarens, va caure a les meves mans el llibre titulat “Fuera de campo. Literatura y arte argentinos
después de Duchamp” (Speranza, Graciela. Anagrama, Barcelona, 2006).
Dir que va caure a les meves mans no té altre interès que potenciar el caràcter
novel·lesc del meu descobriment, la veritat és que el llibre me’l va regalar la
meva germana.
Al llegir les primeres pàgines vaig saber que
Marcel Duchamp havia viscut nou mesos a Buenos Aires, però el que em va
sorprendre va ser que el seu estudi al carrer Sarmiento estava a cent metres de
casa meva. La coincidència és gran si pensem que hi ha 12 milions d'habitants.
Molt a prop d'aquesta adreça es troba també l'avinguda
Corrientes, que travessa i articula la ciutat. Corrientes té la peculiaritat de
ser llarguíssima, sembla que no s'acabi mai. A mesura que vas caminant es
transforma, hi ha una part dedicada a les botigues de roba, altra a les
botigues de la llar…però el que més es coneix de Corrientes és el tram comprès
entre l'avinguda 9 de Julio i Callao. Aquí es concentren la major part de
llibreries, teatres i cafès més coneguts de la ciutat. Un espai de plena
activitat cultural que a les nits es converteix en un espectacle en si mateix.
Probablement ara m'estigui deixant anar per l'emoció,
no ho nego. El que no es pot negar és que ara mateix Buenos Aires ofereix molts
espais de cultura. Sense anar més lluny, l'antic estudi de Duchamp va
desaparèixer per l'ampliació del Centre de Cultura San Martín.
És per això que vaig quedar tan sorpresa quan
llegint el mateix llibre vaig veure les anotacions de Katherine Dreier, una de
les amigues franceses que acompanyaren a Duchamp a l'Argentina. D'acord amb la
seva experiència, Dreier va escriure “recordo amb quin interès mirava els
carrers de la ciutat per la finestra del meu carruatge mentre cercava
allotjament quan vaig arribar a Buenos Aires. París de l'oest, la ciutat alegra
i vital, plena de cafès i teatres. De la qual tant n'havia sentit a parlar!...però
què poc s'assembla en realitat a París!”.
Tant Katherine Dreier com Duchamp es queixaven
del provincianisme i la manca de cultura a Buenos Aires en aquells moments
(1918-1919). Potser això era cert, no ho sé, però també podria ser que la seva
mirada fos massa eurocèntrica i plena de prejudicis.
En tot cas, es podria dir que ara no és així. Bé,
o el que la meva mirada, inevitablement eurocèntrica, creu veure.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
