|
El soroll forma part de les grans ciutats. És lògic,
persones, cotxes i botigues animades amb fil musical generen el típic so urbà.
Normalment, si paro l’oïda, puc reconèixer de quin soroll es traca, però l'últim
cop no va estar així. Suposo que és normal, al passejar pel carrer ningú espera
sentir trets de pistola. I, malgrat pugui reconèixer un tiroteig gràcies a
l´imaginari generat, mai abans havia vist un en directe.
Va ser tornant del MALBA,
mentre caminava per l'avinguda Córdoba, quan em vaig veure submergida dins d'aquest
embolic. En aquell moment vaig pensar « ostres, aquesta no és cap de les
ficcions documentals que acabo de veure ».
Unes ficcions, formades per vídeos, pel·lícules i
fotografies, tot obra de David Lamelas. Un artista de llarga trajectòria
professional que, durant els anys 60, va ser un dels protagonistes del moviment
d'avantguarda concentrat a l'Institut Torcuato Di Tella de Buenos Aires.
La seva obra intenta alliberar al públic de l'al·lienació
provocada per la televisió i els mass-media en general. Les seves ficcions a vegades
aconsegueixen suplantar la realitat al més pur estil Baudrillard, però amb
altres no ho intenta. Perquè David Lamelas, com tants altres artistes treballaren
amb vídeo i cinema durant la dècada dels seixanta i setanta, pren el llenguatge
documental televisiu per reinterpretar-lo i fer-lo servir com a medi de
contra-informació. Copiant les estructures i ridiculitzant el contingut,
Lamelas ens parla, entre altres coses, de la banalitat d'algunes celebritats
del rock d'aquell moment, de les relacions entre la cultura americana amb la
diversitat i dels estereotips socials.
Desprès de tot, la realitat sempre supera la ficció, és per això que l'art l'examina.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
