|
Hi
ha museus de pràcticament tot. N'hi ha prou amb acumular un munt de qualsevol
cosa i posar-li taquilla. Pot semblar de boigs, però per estrany que sigui el
que s'exhibeixi, segur que hi haurà algú disposat a veure-ho... allò de pagar
per fer-ho és un altre assumpte, però de gent rara el món és ple. I si no,
analitzem el cas dels museus de cera.
Un museu de cera és un lloc on s'acumulen figures en cera -disculpeu la
redundància, és que el tema no dóna per a més- que representen personatges més
o menys rellevants, la semblança dels quals amb l'original va des de
l'exactitud a un aire llunyà. En qualsevol cas, la figura en qüestió fa molta
por. De fet, la idea mateixa és esgarrifosa: és com si es volgués dissecar les
persones i com això és èticament reprovable, es conformen amb fer una còpia en
cera. I el que és més curiós: es considera un honor que et posin a la
col·lecció d'un d'aquests museus. Com si et garantís passar a la posteritat.
Encara que això em sembla una aposta arriscada, almenys per part de la direcció
del museu. Què passa amb les flors d'un dia? Què passarà amb les figures de
cera que li han fet a David Beckman quan passin trenta anys i ja ningú no
recordi qui punyetes era? Faran amb ell espelmes molt pijas o què?
Tanmateix, l'última vegada que vaig visitar el Museu de Cera de Barcelona (i
Déu és testimoni que serà l'última... encara em fa mal la butxaca i tinc
malsons) el que més em va sorprendre va ser l'estrany criteri que fan servir
per ubicar les figures: posar a Carles d'Anglaterra & Camilla Parker amb
parelles com Cleopatra & Marc Antoni, Enric VIII & Anna Bolena i el Cid
& Doña Jimena que, entre altres coses, es van caracteritzar per acabar
fatal, em sembla un tret d'humor negre bastant bo. Però el cas de Joana d'Arc
és criminal: et poses al capdavant d'un exèrcit sent una adolescent, et
canonitzen, et fan santa patrona del teu país... i la posteritat decideix
immortalitzar-te en cera, cremant-te en la foguera al costat del psicòpata de
Charlie Manson. Tampoc puc comprendre per què Manolete s'està morint enfront de
Charlie Rivel, feliç amb la seva guitarra. Francament, crec que el museu hauria
de donar una guia per explicar-te el per què van decidir fer això. Falta
d'espai? Mal gust? Passar por i a sobre sentir-te confusa em sembla massa pel
preu que has de pagar.
Investigant l'origen d'això de fer escultures en cera, he esbrinat que tot va
començar amb una senyora francesa, Marie Grosholz. Ella va aprendre la técnica
de Philippe Curtius, un metge per qui va treballar de majordoma. Mademosille
Grosholz va ser una alumna excel.lent i amb el temps va tenir una bona
col·lecció en cera que va passejar per aquí i per allà fins que va recalar a
Londres el 1835. Es va instal·lar a Baker Street i va decidir habilitar una
sala a casa seva per exhibir les seves figures de víctimes de la guillotina
durant la
Revolució Francesa. En aquells temps ja estava casada amb un
enginyer anomenat Tussaud, cognom que es faria famós com una de les grans
atraccions de Londres.
Si he entès bé la informació que he llegit, al Museu, -juntament amb William
Shakespeare, Darwin o la
Princesa Diana-, encara es conserven les figures de
decapitats que va modelar madame Tussaud. Ara aquella sala es coneguda com
"la sala dels horrors". Amb aquests orígens, no em sorprèn que
aquests museus donin mal rollo.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
