|
Fa fred, i no tenim ganes de sortir. Podríem
anar als Verdi o al Floridablanca, però amb aquest temps la mandra es
multiplica. Compro una ampolla de vi, formatge de cabra i fem una amanida. He
passat, abans, pel videoclub a llogar alguna pel·lícula. Naturalment, no sé
com, he acabat als prestatges dedicats a la Novell Vague. Encara no havíem
vist “Al final de l’escapada” de Jean-Luc Godard.
L’autor de “Le Mephris” ens explica aquí la
historia de Michele (Jean Paul Belmondo), un lladre de vehicles que mata a un
policia al principi del film en un succés absurd, i que s’enamora d’una
bellíssima noia nord-americana anomenada Patricia (Jean Seberg). Michele cerca
desesperat a un conegut que li deu diners. És la única possibilitat d’escapar
amb Patricia, ja que els policies li estan a sobre. Al final, la noia, que té
por d’enamorar-se de veritat del lladre de cotxes, el denuncia. El final de
Michel, i el final de la història d’amor per tant, és tràgic, en una seqüència que ha passat a
la història del cinema.
“Al final de l’escapada” (A bout de souffle),
rodada a París a 1930, és un punt de partida per aquesta nova generació de
cinema francès. Basat en un argument de Truffaut, Godard crea un guió on els
personatges commouen a través de la magnífica fotografia de Coutard. La nova
ona, que sorgeix com a resposta a la decadència de la indústria americana,
entén el cinema com a un art en estat pur, on es pot experimentar amb el temps,
la imatge i la bellesa.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
