|
Divisadero
Michael Ondaatje
Alfaguara
309 pàg.
 "Never again will a single story be told as
though it were the only one" amb aquesta frase de John Berger caracteritza Michael Ondaatje,
l’escriptor canadenc d’origen holandès i criat a l’Índia que es va donar a
conèixer al gran públic amb “El pacient anglès”, tant la seva darrera obra, Divisadero
com les seva estètica. Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de poder
contrastar la lectura de l’obra amb una entrevista amb l’autor.
La trama
La nova proposta de l’autor canadenc torna a
exposar el drama humà que emergeix de les relacions entre els membres de dues
famílies allunyades en el lloc i el temps però relacionades per la naturalesa
del seu patiment. Així, la trama comença amb la història d’una de les famílies
formada per tres germans, dos dels quals adoptats, i un pare exiliat tant en la
solitud de la viduïtat com en la incomunicació generacional. La mort és el
tràgic nexe que uneix els personatges. El tres creixen com poden davant de la
incapacitat d’un pare absent. El drama emergeix quan el pare descobreix la
relació que Anna i Coop mantenen d’amagat. El pare apallissa de mort a en Coop
i l’Anna el deté agredint-lo. El trauma allunya a tots els personatges del que
havia estat la seva vida fins llavors. L’Anna i en Coop s’escapen cadascú per
la seva banda per no tornar-se a veure.
Les claus
La novel·la gira al voltant de com aquests
personatges resolen el trauma que els separa, centrant-se amb més detall en
l’Anna que estudiant la vida de l’escriptor Lucien Segura fa una interpretació
molt personal de la figura de l’autor, cercant, constantment, la figura absent
d’aquest pare del que es va separar tan tràgicament. Com ens diu Ondaatje,
“Crec que per l'Anna l'art és un lloc segur, revifador fins i tot, i, de fet,
ella és la veu central de la novel·la. Ella ha estat cremada, està fugint i
intentant rellegir la seva vida
investigant-la, potser, escrivint sobre Segura.”
El procés creatiu
Es sol titllar de poètica la seva obra,
caracterització a la que respon dient que “no estic segur si el llenguatge
és poètic, si que ho és la forma. Un poema deixa espai per que el lector pugui
entrar dins de l'obra, no ho diu tot, deixa escenes per que el lector pugui
treballar i unir les peces. Els processos mentals són més ràpids en un poema.
Suposo que porto alguna cosa d'això a la meva prosa. Vull la participació del
lector. Així, ell o ella no son portats de la mà d'una manera obvia per
l'escriptor.”
Quan li preguntem a l’autor que sembla que
necessita passar per l'escriptura allò d'inexplicable que hi ha a la natura
humana per intentar entendre-ho. Ens respon que “si, hi ha molt d'això.
Entres en una obscuritat que no entens del tot i gradualment vas avançant. No
començo la novel·la amb masses garanties o certeses.” Per això, la
juxtaposició entre les perspectives dels diferents personatges crea una tensió
que transcendeix la trama per presentat el drama humà nu, un procés “satisfactori
si funciona, però la major part del temps, a mesura que escric i estructuro el
llibre durant la construcció, hom intenta desvelar una veritat en tots els seus
angles. I és esgotador, rescric i rescric i rescric i reestructuro, i rescric
fins el més mínim detall. La frase de Berger esmentada és un principi en el que
crec fortament políticament, estèticament i dramàticament.”
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
