|
L'espectre se'n va
Philip Rot
La Magrana
 Diu Vila-Matas, a Recuerdos
inventados, que la vida, al igual que la literatura, no és més que una
biografia construïda a base de records inventats. D’aquesta manera, continua,
de tant inventar un passat com en un joc d’il·lusionisme en el que s’exercita
l’estil, arriba l’escriptura. Què passa, però, quan aquesta capacitat de
construir records inventats queda matisada per l’edat, el deteriorament físic i
l’amenaça de la mort com una possibilitat cada cop més present?
Roth torna, a L’espectre
se’n va, amb Nathan Zuckerman com protagonista, a escriure sobre la
mort i la decadència física que sol acompanyar a la vellesa, construint un món
en el que la realitat i el desig es confonen, apel·lant, d’aquesta manera, per
la literatura com a forma independent de la realitat. Zuckerman s’havia auto
reclòs a les muntanyes de Massachusetts després de sotmètres a un operació en
la que li van treure una pròstata ulcerosa. Onze anys després d’aquest
aïllament torna a Nova York amb la il·lusió que un nou tractament amb col·lagen
restauri la seva salut minvant, si més no, una incontinència que Roth utilitza
com a figura i metàfora de la decadència del personatge. Així, ens diu, al
camp no hi havia res que temptes les meves esperances. Havia fet les paus amb
les meves esperances. Però quan vaig arribar a Nova York, en qüestió d’hores la
ciutat va fer amb mi el que fa amb la gent: despertar les possibilitats.
D’aquesta manera, ressorgeix el desig, que a la novel·la cobra cos en la figura
del personatge que fa de Jamie la musa en la que Zuckerman imagina una prorroga
a la seva elegia particular. En aquest punt la proposta de Roth ens desborda
amb tota la seva força en tant que presenciem la impotència de Zuckerman no
només per satisfer aquest nou impuls de desig sexual sinó també per construir
aquells records inventats que nodreixen la literatura, presentant, així, un
quixot contemporani incapaç d’enfrontar-se tant als molins de la realitat com
als de la imaginació.
Afirmava Barthes de
l’estil dels escriptors que aquest no és sinó metàfora, és a dir equació
entre la intenció literària i l’estructura carnal de l’autor. L’estil és així
sempre un secret, record encarnat al cos de l’escriptor. Esprem, doncs, que
per tal de que no desaparegui la màgia d’aquesta realitat diferent, mai es
desveli el secret que fa de Roth un geni.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
