|
Sin flores ni coronas
Odette Elina
Ed. Periférica
132 pàg.
 Després de llegir Sin
flores ni coronas un s’adona que la mateixa pregunta que es formularen Hölderlin, Adorno i tants altres sobre la
necessitat i la possibilitat de l’escriptura, el pensament, i l’art en general,
després de l’horror nazi, no pot tenir sinó una resposta afirmativa. Tot i el
risc de banalitzar un tema tan profundament arrelat a la nostra història més
fosca, quan és un testimoni directe el que parla, om no pot deixar de pensar en
les paraules de Víctor Frankl que ens exhortaven a llibertat de l’home fins i
tot en els moments més durs. És precisament, aquesta llibertat que fa que Elina
triï no lliurar-se a la barbàrie que fa de les persones subjectes escindits
entre la supervivència, l’horror i
l’animalitat.
Així, el llibre en qüestió ens parla de les
experiències, en forma de dietari, d’Odette Elina al camps
d’Auschwitz-Bierkenau durant 1944 i 1945. Presentat en primera persona, ens
narra, des de aquesta tria esmentada, una mena de recull expressionista que
forma un collage de l’infern no excent de lirisme i bellesa que retrata tant la
dignitat de l’autora com la misèria que l’envolta.
El proper 29 de
maig faran disset anys de la mort d'Odette Elina que es va dedicar, un cop
alliberada, a ser testimoni de la barbàrie, formant part de diverses
associacions de deportats, exercint com a secretaria francesa del Comissionat
Internacional d’Auschwitz. Al 1948 va publicar Sin flores ni coronas per, com diu la mateixa Odette, donar sortida a tot el que va viure, car resultava
impossible guardar-s’ho tot per ella. De la mateixa manera, dedica el
llibre a tots aquells que naixérem després de 1945, per que aquest testimoni
pugui despertar en ells l’horror al nazisme, però també la esperança en l’home.
A mesura que avançava en la lectura no deixava de preguntar-me si hagués estat
en tal situació com hauria actuat, com m’hagués comportat i de la mateixa
manera en venien a la ment aquelles paraules de Dostoievski que parlaven d’una
de les seves pors: no se dignes del nostre patiment. D’aquesta manera, Odette
ens recorda que fins i tot en les pitjors de les condicions, som lliures de
triar la dignitat amb la que podem enfrontar el nostre destí per sobre de les
circumstàncies.
Barthes afirmava
que la identitat formal de l’escriptor només s’estableix realment fora de la
instal·lació de les normes gramàtiques i de les constants d’estil (...) llengua
i estil són forces cegues, la escriptura, no obstant, és un acte de
solidaritat històrica. En tota forma literària existeix l’elecció general d’un
to, d’un ethos. La escriptura és una manera de pensar la literatura i en
aquest cas concret, l’escriptura d’Odette Elina, el seu ethos, entra a formar
part de la nostra memòria per recordar-nos d’allò que som capaços i que, fins
al final, podem triar la manera en que volem viure.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
