|
Una de les bandes de pop més
independents de l’escena musical estatal ha publicat recentment, amb el segell
BCore, el seu segon treball. The Charades es va donar a conèixer, ara fa poc
més de un any, amb el seu àlbum debut: When
sining blue.
En aquesta ocasió, la formació de la ex-membre del grup Electrobikinis, Isa, abandona els ritmes de
garatge per aprofundir en un pop més melòdic de reminiscències britàniques. Tot
i això, aquest canvi no es tracta d’una transformació en essència i sonoritat
per part del conjunt; la seva, ha estat un variació progressiva i, per que no
dir-ho, acceptablement lògica. Els ritmes enèrgics del seu primer treball han
donat pas a melodies més harmonioses que inciten a la calma i el optimisme.
Altre canvi significatiu d‘aquest En Ningún Lugar respecte al LP anterior ho trobem a les lletres,
més concretament al llenguatge emprat per elaborar les mateixes. Si be a When Sining... la formació va optar per
la llengua anglesa a l’hora de composar els temes, ara ens sorprenen amb un
canvi radical fent servir el castellà. I, tal com va passar al disc anterior,
no hi ha lloc per a les concessions: el primer va ser un disc cantat al cent
per cent en anglès i aquest, de forma inversament proporcional, ens ofereix un
total d’onze temes interpretats en llengua castellana.
Siete es la
cançó encarregada d’obrir el disc. Es tracta d’un tema àgil, de ritme cadenciós
i lletra senzilla. I es dins d’aquesta mateixa simplicitat on radica el seu
factor d’addicció, complint la seva missió de baula d’enganxament i engranatge.
A partir d’aquest moment, el oient es deixa arrossegar per un seguit de
melodies poperes que es van enllaçant una darrera l’altre, demostrant que el
seu ordre i distribució dista de la gratuïtat. Temes com Un lugar de los dos, Un día en Brighton o La máquina del tiempo comparteixen similar estructura de composició, oferint al disc una sensació
d’homogeneïtat deliberada.
I es que la pròpia inèrcia,
sumada a la brevetat temporal de cadascun dels temes, aconsegueix transmetre el
efecte de no estar escoltant onze cançons en un disc, si no una d’única
conformada per onze tempos.
Un detall que sí arrosseguen del seu anterior treball es
la utilització dels cors com a un instrument més de suport a la veu principal.
Element indispensable dins de l’oferta adoptada i la intencionalitat mostrada.
La producció del mateix ha estat cosa d’en Santi García,
qui també va ser responsable del When
Shining... Al igual que amb aquest, en Santi ha fet servir els seus
reconeguts coneixements musicals per a “decorar” les cançons amb “delays”,
“dobros”, “vocoders” i tot un seguit de sintetitzadors diversos, revestint-les
de sonoritats més riques i completes.
En definitiva un disc que a molts pot recordar les
millors creacions de grups mítics dins el pop estatal com ara Nosoträsh, Los Fresones Rebeldes o Pauline
en la playa; però amb la diferència de que, a En ningún lugar, la consistència es manté viva des del primer fins
al darrer tema. I això, avui en dia, es més de lo que moltes altre bandes
consagrades poden presumir.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
