|
No va ser fins al moment en que Los
Planetas silenciaven la seva música per a desaparèixer darrera l’escenari
de Movistar que em vaig adonar que
la cosa havia arribat a la seva fi. Punt i apart, a reveure i fins al 2009. El Summercase tancava portes i deia adéu a
una part de l’estiu en un acte de reflexió sobre l’efemeritat del temps.
 Aquesta darrera edició va
enregistrar una afluència de públic d’unes 81.000 persones, segons la pròpia
organització, una xifra notablement inferior a les 110.000 enregistrades al
2007. I això que el cartell no podria haver estat representat per noms més
atractius. Molt es va especular durant el bypass de l’edició anterior a aquesta
sobre la credibilitat o no de la confirmació d’assistència de bandes tan
importants dins la cultura i història musical, com ara Blondie, The Verve, Nick Cave, Sex Pistols o The Stranglers.
I, a excepció d’altres noms amb majúscules que també van sonar durant mesos,
dels aquí citats no va mancar ni un de sol. Cert es que si revisem el composat
de grups que actuaven com a caps de cartell trobarem una nada fortuïta relació
de mitologia i llegat musical per a generacions posteriors predisposades a
viure experiències de mitomania somniades, de les quals la majoria no ens
havien arribat a plantejar mai com a possibles. Tot i això, la pràctica
aplicada, es a dir, les actuacions pròpiament dites, van resultar tan dispars
com a curioses.
Si ens centrem en les
actuacions que es van portar a terme a Barcelona, que al cap i a la fi son les
que vaig experimentar i gaudir, haurem de començar dient que l’elecció del Parc
del Fòrum com a recinte per a l’ocasió no podia haver estat més encertada. Una
intel·ligent aposta la de la gent de Sinnamon
i una agraïda col·laboració de Barcelona
de Serveis Municipals. De totes maneres, algun profit li hem de treure a
unes instal·lacions tan costoses com pobrement amortitzades... Be, continuem
parlant de música i estalviem ficar-nos en qüestions de competències més
reivindicatives i preparades; el Summercase
08, en la seva edició catalana, va ser inaugurat per una de les formacions
locals amb més projecció i classe del panorama indie actual: EGM (El Guisante Mágico). Definits per en Jordi Labanda com el grup amb
més classe de l’escena estatal, els de Barcelona van suportar estoicament la
calor intentant mantenir el blanc de les seves camises en un to immaculat; si
algú lo va tenir més difícil que la resta, aquest va ser el seu líder, l’Aldo
Comas, qui va esgotar el seu físic i posta en escena fins als límits més
extrems. Sí, van ser els primers, i pocs van ser els que van poder gaudir-los,
però no cometré cap bogeria poètica al afirmar que poques bandes van aconseguir
arribar al nivell visual i musical que ells van oferir. Dins de l’àmbit estatal
també destacarien, be per la seva correcció i professionalitat, be pel seu tiró
comercial, altres formacions com ara Antònia
Font, Els Pets, Mishima, Dorian o Facto Delafé y las Flores Azules
 Referent a l’aposta
internacional, i deixant pel final els grans monstres, direm que músics
com We Are Scientists, Ian Brown, One Night Only,
Maxïmo Park, The Kooks, Mystery Jets,
Pete and The Pirates o Edwyn Collins van oferir actuacions
correctes amb més o menys suport de incondicionals i amb més o menys
qualitat
sonora i predisposició professional. Menció especial mereix la
reinvenció del
rockabilly per part de Glasvegas.
Amb una posta en escena planera i, quasi una oda a la humilitat, els
escocesos
van demostrar que els sons més indies son totalment compatibles amb el
rock’n’roll nord-americà més clàssic i profund. Una escala per sobre
van estar
els divertits Mogwai, amb la seva
agraïda performance, la lluita a causa perduda de The Raveonettes per
treure públic als desitjats Pistols (quin dilema que vaig patir! I
lo pitjor es que no la vaig encertar...), la sobrietat de Interpol, la
falta de pretensions de The Stranglers i la contundència i experiència
de The Breeders.
Però, sense cap mena de dubte, els autèntics
herois del festival van ser:
- Grinderman:
En Nick Cave i els seus ex-Bad Seeds van irradiar magnetisme, violència verbal i visual, i una
manera de entendre la música no del tot acceptada per la majoria; majoria dins
de la que jo mateix formo part i, tot i això, el quartet em va captivar de tal
manera amb el seu directe que vaig haver de córrer per no perdrem més de dues
cançons de la formació de Debbie i Chris.
- Blondie:
Per que dues cançons son les que van escapar a les meves oïdes, encara que, un
cop finalitzat el concert, no m’hauria importat que fossin més. I es que,
havent aconseguit omplir el Walkman
Stage, la mítica banda va intentar oferir un directe com si els 80’s, els
90’s i el 2000 mai haguessin succeït. Es cert que, amb 63 anys, te molt de
mèrit que Debbie Harry pugi a sobre
d’un escenari i aguanti estoicament un concert de 45 minuts, però es podia
haver estalviat el vestit cenyit que recordava de forma costant, al
respectable, la seva edat i el seu esgrogueït cos. Tampoc era necessari que
intentés ballar com quan tenia 20 anys, doncs les úniques coses que provocava
era la vergonya aliena i uns moments de auto asfixia que intentava dissimular
amb tons baixos i canvis de modulacions força notòries.
- The Verve: De tornada als escenaris des de finals de l’any
passat, aquests clàssics moderns es va guanyar al públic amb la seva sinceritat
musical i la successió inesgotable de himnes generacionals.
- Kings of Leon: Amb el seu indie rock profund, i quasi sudista, els
americans no van decebre, i van oferir un espectacle tan seriós com previsible
- Sex
Pistols: Tot un artifici de marketing aquest dels britànics. Els “pares del
punk europeu” han acabat convertint-se en tota una paròdia de tot allò que les
seves lletres lapiden. Tot un mite i referent de la música, transformat en la
faula de una faula. Que dir de l’actuació dels Pistols... Què van convertir els seus himnes del punk en cançons
llarguíssimes saturades de sols de guitarres i tornades reiteratives? (tot lo
contrari de la essència i finalitat de
la música punk). Què Mr. Rotten va
fer la pilota al públic de manera incansable i esgotadora repetint, una i altre
vegada, la paraula “Barcelona”? Què tampoc
va cessar en demanar aplaudiments al crit de “We are the Sex Pistols”? Ah sí, va existir un
moment de rebel·lia punk al final de la actuació, quan darrera un parell de
bises (en fi...) Johnny Rotten va
mostrar les seves posaderes al públic en el, comunament denominat, “calb
tradicional” (i torno a reiterar: en fi...).
- Kaiser Chiefs: Els de Leeds
van repetir festival i èxit d’actuació. Van saltar a l’escenari disposats a
mossegar des del començament. El fet de interpretar “Everyday I Love You Less
And Less” com a segon tema de l’actuació va ser tota una declaració de
intencions.
Valoracions individuals a banda, la recent edició del Summercase va
resultar atractiva i eclèctica. A llavors, com s’explica aquest descens
de públic respecte al 2007? Poder la culpa la van tenir els 2 concerts
de Springsteen programats pel mateix cap de setmana; o poder la
coincidència de dates amb un altre festival més veterà com és el FIB; o
poder simplement aquesta maleïda crisis de la que parlen els governs,
les multinacionals, la cua de l’atur... i la SGAE.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
