|
El cinema de terror sempre ha estat un gènere que ha acollit amb els braços
oberts qualsevol estil musical. El ventall de subgèneres es tant ample que els
realitzadors han hagut d’auxiliar la sonoritat dels seus films amb composicions
que van des de la música clàssica fins a les tendències més modernes i
radicals.
Dintre d’aquest marc hi ha directors capaços d’escollir amb cert criteri
les músiques que decoraran el transfons sonor de les seves creacions. D’altres,
aprofitant els seus coneixements musicals, es llencen de cap a la invenció de
composicions pròpies. Molts d’aquests últims realitzen un treball força pobre i
d’altres aconsegueixen un resultat acceptable. Però hi ha alguns que donen vida
a creacions tant encertades que, un cop visionat el conjunt, un no pot imaginar
aquella pel·lícula amb una altre música, ni escoltar la banda sonora i pensar
que podria existir sense l’essència del film. Un dels mestres d’aquesta
simbiosis es John Carpenter.
Fill d’un violinista professor de musica, admirador declarat de Bernard
Herrmann i membre del grup musical COUPLE DE VILLE, Carpenter va
créixer envoltat de creativitat musical. Fins i tot va començar els estudis
musicals a l’escola on impartia classe el seu pare. Tot i això, seria al
cinema, la seva principal passió, on va
abocar el seu futur professional.
El seu nom va començar a sonar entre el gran públic quan a 1970 va
aconseguir l’Oscar amb el seu curtmetratge THE RESURRECTION OF BRONCO BILLY.
Quatre anys més tard arribaria l’estrena de la seva opera prima: DARK
STAR, una pel·lícula amb un pressupost tant ínfim que va haver de recurrir
als seus coneixements musicals per composar la banda sonora del film. Aquesta
mateixa fórmula es la que faria servir al seu segon film: ASSAULT ON
PRECINCT 13. La música d’aquesta darrera realització es basa en dos únics temes
que es van intercalant contínuament, fet que millora la sensació d’ansietat que
el director volia transmetre a la pel·lícula. Però no seria fins a 1978 quan el
director de Nova York aconsegueix fer-se un nom dintre de les composicions
musicals per a cinema; dintre de HALLOWEEN ens trobem un patró rítmic
constant de quatre notes a piano. Qui de tots aquells que han vist la
pel·lícula no reconeixen la melodia quan l’escolten? Carpenter aconsegueix en
aquest film crear una simbiosi tal entre imatge i música que bé sembla un tot
únic. Basat en un exercici de bongos que li va ensenyar el seu pare als tretze
anys, el “Halloween’s Theme” es a data d’avui casi un himne pèls fans
incondicionals del director. Tant a HALLOWEEN com a ASSAULT ON... Carpenter
va tenir com a col·laborador de les composicions musicals al enginyer de so Dan
Wyman.
Més tard, deixant enrere el film per encàrrec ELVIS, el director va
realitzar la seva millor composició fins aleshores per a THE FOG, encara
que va haver de reescriure el guió, tornar a rodar la pel·lícula i, per
suposat, refer la partitura. La versió revisada del film no només va salvar-ho
d’un desastre econòmic, si no que ho va convertir en un bon títol.
A partir de 1980 es crea la societat John Carpenter-Alan Howart, enginyer
de so de les pel·lícules de STAR TREK. D’aquesta col·laboració sortirien
les bandes sonores dels films: HALLOWEEN II, HALLOWEEN III, ESCAPE FRON NEW YORK,
CHRISTINE, BIG TROUBLE IN LITTLE CHINA, PRINCE OF DARKNESS i THEY LIVE. Howart va significar
una millora tecnològica i qualitativa a les composicions de Carpenter. La gasiveria
de notes i temes, la repetició condicionada dels mateixos, la música electrònica
basada en sintetitzadors... tot això es revisat i filtrat dintre d’un camp
tecnològic més avançat amb lo que s’aconseguirien unes melodies més
desenvolupades.
A banda de la d’Alan Howart, Carpenter va recórrer a d’altres
col·laboradors per a la seva extensa filmografia, com ara a Jack Nitzsche per a
STARMAN, Ennio Morricone per a THE THING, Jim Lang per a BODY
BAGS i IN THE MOUTH OF MADNESS, Dave Davis per a VILLAGE OF THE
DAMNED, Shirley Walker per a MEMOIRS OF AN INVISIBLE MAN i ESCAPE
FROM L.A. o fins i tot del grup heavy Ántrax per a GHOSTS OF MARS.
Amb el transcurs del temps, Carpenter ha sabut treure profit a les seves
limitacions com a compositor. El director nord-americà es un professional
dintre del seu gènere, un home amb ofici, com es sol dir, i això també es veu
reflectit a les seves realitzacions musicals. I, per que enganyar-nos, segur
que qualsevol altre compositor no li hagués sortit tant econòmic com fer us de
la seva autonomia. El resultat pot ser fòrum de discussió per a les diferents
valoracions, però els seus èxits de crítica y públic acumulats com a director
li han convertit en una llegenda vivent del gènere. I negar part d’aquest èxit
a les composicions musicals que acompanyen les pel·lícules seria pecar d’excés
de cinisme. Tot es millorable en aquesta vida i, poder les seves composicions
es limiten a ser adequades, però, personalment, el meu cervell ja no assimila
un títol de Carpenter sense la música de Carpenter.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
