|
El 24 de Novembre del passat 2006 es compliren 15 anys de la
mort del mític Freddie Mercury, vocalista de Queen. Cas que encara fos viu,
tindria 60 anys.
El fet en qüestió, de segur no va passar desapercebut per a
ningú, doncs els engranatges mediàtics es varen posar en marxa per anunciar
"a bombo i platillo" la comercialització d'un CD i un DVD amb un
seguit de temes re-mesclats, re-editats, re-masteritzats... i tots els res que
vulgueu, que és, finalment, el que solen aportar aquestes maniobres
d'oportunisme. Ara bé, no deixa de ser música, que és pel que el personatge va
viure apassionadament fins a la fi dels seus dies.
De la mateixa manera, la premsa musical escrita va fer la
seva part publicant articles sobre el grup en general i sobre el cantant en
particular. Vejam, tampoc cal enganyar ningú, és ben sabut que les festes que
organitzava el quartet devien ser dignes dels temps de Sodoma i Gomorra, a
jutjar pels rumors. Ara bé, era per la seva música, pel que eren coneguts, pel
que lluitaven (fins i tot contra la premsa escrita, sobretot a la seva primera
etapa) i no perque el senyor Mercury sortís de farra amb el senyor Elthon John.
Efemèrides com aquesta és el que omplia més del 50% d'articles de revistes amb
tant renom com la
Rolling Stone (cito aquesta perquè en vaig tenir
l'oportunitat de llegir-me l'article sencer).
Evidentment que tothom pot escriure sobre el que vulgui com
li doni la gana, però llavors em pregunto: Tant ens agrada el tomàquet del
mitjó del company? o el "lío" de la veïna del 5è? O es tracta
simplement d'aquesta fórmula absurda que pressuposa que la gent és tonta, i
llavors es venen tonteries, que llavors és l'únic que es pot comprar... i estem
dins aquest bucle absurd del que és tant difícil sortir i...
...bé, només reflexionava.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
