|
La boirina
s’anava esvanint, lentament, deixant entreveure els edificis, llunyans, de la
ciutat. Aquella ciutat que, ara, es presentava estranya i discreta als meus
ulls. Contemplant, amb curiositat, les fileres de teulades intentava esbrinar els sentiments, que sota
d’elles, s’hi allotjaven. Tot un món s’obria, davant meu, en aquella
desconeguda i nova singlada.
Barrejant la por amb el dubte, l’esperança amb
la temprança i la il·lusió amb la enyorança, despertava i observava la claror
que s’esmunyia, cada matí, en aquella habitació fosca i amuntegada.
¡¡ Bon dia, melangia !! - em deia. Era el ritual de
cada matinada. La manera de començar un
dia més ple, tal vegada, d’ il·lusions esquinçades.
Poc a poc, les ombres s’escapaven, callades, davant la
crida del primer raig de sol matiner. Les finestres s’obrien, mandroses, donant
pas a les salutacions del dia i, com sempre, moltes incerteses florejaven
vehements.
Aquella finestra rodona era el punt on, pel
matí, els meus ulls descansaven i, de les moltes que en hi havia, era la que
més m’encisava. Com una crida matinera, obligada, tots el coloms anaven a la
reunió que, dalt d’aquell terrat s’hi congregava. Junts i aplegats a punt de
marxa s’alçaven, incansables, en una supervivència encoratjada.
Esquivant, amb saviesa, a unes gavines
allunyades del mar, cerquen amb delit
l’aliment en una lluita desesperada. La pugna per la victòria es
inevitable. Gavines i coloms s’ enlairen en un encontra vital, impertorbable. Igual que en molts, d’altres éssers, el més dèbil
perd la batalla. Immutables, en acabar
el dia tornen a casa, disciplinats,
sabent que, a punta d’alba, començaran la mateixa tasca rutinària.
L’ Ombra es deixa caure, silenciosa, i tanco
les cortines després de mirar, un cop més, el lloc on tots s’hi apleguen. Un somriure
se’m dibuixa, mirant aquell colomar. Una lliçó d’ esperança havia aprés aquell
dia. Les llums s’encenen a la ciutat, saludant la nit, mentre el sol
s’acomiada, en un crepuscle rogenc, convidant-me a veure’ns en la propera jornada.
Però, com si el temps s’hagués aturat en
aquella contrada, altre cop, sola i pensarosa somiejo, entre quimeres eixordada
pels meus propis pensaments, intentant apartar l’enuig, que m’aclapara sense
raonament.
Un soroll inesperat dilueix, sobtadament,
les cabòries en que estic submergida. Es un colom matiner que pessiga, damunt
la lleixa, unes molles de pa oblidades. La frescor em colpeja el rostre,
desembromant la meva ment, quan li obro la porta. Un sol tímid es discerneix,
entre els núvols i, ja, no vull més angoixes ni miratges.
Després d’uns instants
ell se’n va, voletejant sota la meva mirada, mentre celebro que tinc tota una
vida, per viure, des del meu finestral.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
