|
Ara quan la ment se’n va volant pel somni de la
foscor i la nit cau melangiosa, es el moment de pensar tot allò que hem fet, i
tot allò que hem desitjat.
Sol, en la penombra d’una habitació arraconada al
final d’un llarg passadís, retrobava uns pensaments oblidats pels viaranys del
temps. Però era el moment oportú, es deia a sí mateix. Que havia passat amb
tota una vida d’emocions, de plors, d’alegries, de tantes i tantes coses
compartides?
Com una boirina que s’escampa lentament, semblava que
la claror acudia mandrosa i tots els sentiments, ara, s’amuntegaven per a poder
ser els primers en la seva extensa memòria. Començava per la primavera de la
dolça infantesa, de records llunyans amb l’olor del pa i la mantega, del sucre
candi i del perfum de la mare, juntament amb el gessamí escampant la flaire per
tota la casa, acaronant els somnis mes tendres d’un infant. Tancant el ulls
recordava, també, aquell riu i el soroll de l’aigua, que el bressolava i l’hi
tornava el record d’aquell pare que agafat de la seva forta ma, l’ajudava a
travessar corrent, per damunt d’unes pedres escantonades.
Després, ja en l’estiu embogit per una joventut
inquieta, insolent, agosarada, en temps de descobriments incerts, de dubtes mai
aclarits i de nits esbojarrades, recordava les amistats eternes enllaçades, per
aquell fil invisible impertorbable. Quants anys junts, i ara en aquella
habitació, gaire bé, no recordava les seves cares. Nois i noies xerrant al voltant de les
fogueres, alguns cantant cançons, d’altres explicant rondalles, mentre el foc
s’anava apagant i també les seves veus cansades.
En despertar érem uns desconeguts que anàvem
escorcollant el nostre propi mon interior. Havíem marxat per camins molts
diferents i la recerca de nosaltres mateixos es convertiria en una tasca
feixuga. Així doncs, era el principi d’un temps de tardor on les arrels
aprofundien en una terra abundant d’experiències i de somnis. On havíem anat a
parar tot plegats ? Encara ressonaven en l’aire, aquelles cançons i rondalles,
aquelles nits tant llargues. Encara hi érem, però ja no hi érem tots.
El vel blanc d’hivern, presencia la foscor mes
aterridora. El silenci crida desesperat els nostres noms; però ja no me’n
recordo com es diuen i no puc dir, tot allò que voldria dir. Però, amb la
mirada llunyana encara veig la feblesa d’una llum, que tremolosa i discreta
demana per florejar. Es la il·lusió d’una paraula, d’un mot, d’un crit, doncs
ara quan ja la ment se me’n va volant en un somni de buidor, encara puc pensar
amb tot allò que hem fet i tot allò que, tal vegada em queda per acabar.
De sobte se sent un soroll. La porta s’obre i es la
veu de la mare tot dient : Hola fill, que hi fas, tot sol, a la habitació on
llegia sempre el pare?
No ho ser, però avui una força m’hi ha portat, doncs
semblava que la seva veu hi ressonava repetint les històries que sempre ens
explicava. De la seva infantesa i els seus pares, dels amics de la joventut, de
la vida amb nosaltres i sobre tot dels seus silencis tant enriquidors, que ho
deien tot, tant sols amb la mirada .En obrir la porta he vist que la finestra
estava oberta i una flaire de gessamí ho embolcallava tot.
Suposo que els seus pensaments i les seves vivències
s’han quedat en aquesta estança, i com la flaire, nosaltres també estem embolcallats
de tanta enyorança.
Avui fa temps que ens va deixar per una altre
contrada i segur que, tot rient de nosaltres, una vegada més et deu
esta dient: Fill encén la llàntia, i que la llum faci fora la foscor.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
