|
Abstreta en la
profunditat dels meus pensaments, i aclaparada per tot el que em succeïa, vaig
obrir els ulls observant tot el que m’envoltava. Davant meu el món girava,
sense aturador, i el rellotge continuava marcant unes hores, interminables,
plenes de preguntes silencioses.
Encara no podia desxifrar l’enigma injust i
despietat d’aquella trucada. Com podia
ser, que ja no hi haguessin paraules? Asseguda en aquella estança freda i solitària
caminava, sola, per una platja imaginària on la brisa acaronava els meus
cabells i, l’aigua purificava la meva ment.
Una mar de incerteses atropellaven
l’enteniment perdut. Qui soc, a partir d’ara? No puc acomiadar-te, no puc
deixar-te marxar, no vull sentir aquest vuit, ple de paraules per a dir-te. Se
que el destí et va venir a cercar, quan tu ja l’esperaves però, això, no
consola la meva desesperança.
Voldria poder fer mil preguntes que colpegen
els meus sentits. Però, ja no puc corre ni cridar el teu nom. El vent s’endu la
teva veu, apagada.
Miro el teu rostre
i veig reflectida la pau, per a mi inexplicable, en els teus ulls clucs i les
teves mans reposades. Ara, ja, només em queda acompanyar-te en aquest darrer viatge
amb la solitud endinsada en la meva ànima.
Una flaire de roses m’embolcalla i, una
altra vegada, la brisa acarona els meus cabells. Miro el cel i una gavina vola. Un cop més, estàs prop meu per donar-me la
protecció i l’ajut que en aquests moments em manca.
Ara, ja em puc
acomiadar amb la temprança del teu record doncs, se que, el teu veler ja ha
arribat a l’illa de llum, de palmeres verdes i sorra blanca, on t’hi espera el Pare
i l’Àvia.
Que
els teus ulls d’un verd grisós, tan especials, no deixin mai de contemplar-nos
i que l’escuma del mar em porti les teves onades d’amor.
MARE, una
paraula tan senzilla i tan gran alhora.
A la memòria
de la meva mare. CONSOL VILASECA I CARRERAS
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
