|
Quan la gelada intensa, aclaparadora i aspectant dóna
pas a la naixença de la terra, l’arbre
universal es llueix i l’eco de la natura ressona vibrant. Un nou cicle comença
i la llum s’escampa, en un pas discret de pardal. Es el triomf de la llavor que
lluita, es el nen que plora. Un cop més, la Mare terra dóna acollida al sol.
Era una llarga passejada, en que el solstici d’hivern
ja els saludava. Poetitzant aquestes paraules, en veu alta, anaven agafats de
la mà per un viarany embolcallat d’una boirina, que s’esvania lentament. Submergits
en la brisa que s’enduia els seus pensaments, l’arbreda va donar pas a una
clariana del bosc, on semblava que ja no hi havia res més, trepitjant la terra
mullada. Davant seu i sense poder dir ni un sol mot, s’alçava poderós l’avet,
cobert de neu.
Davant d’aquell majestuós arbre, un calfred els va
recorre fent tremolar el cos i l’anima. No et sembla com si tot l’ Univers
estigués ara, davant nostre?. Ella sempre trobava un sentit poètic a totes les
coses i en aquell moment, encara molt més estava encisada. Ell anava sentint,
poc a poc, tota l’energia que en aquell
racó de bosc hi havia i, com en un santuari sagrat embolcallat de silenci i
saviesa, tots dos es van fondre en una profunda mirada, on les paraules es
perdien en la llunyania.
Asseguts sota l’avet tocaven amb les mans l’ arbre
còsmic que els portava fins a un altre dimensió. Tu havies escoltat les
llegendes dels avantpassats, custodiant aquests indrets del pas dels
irreverents ?. Trencant aquell instant de màgica trobada i pensaments esvanits,
ell l’hi va respondre amb un somriure mentre es recolzava sota les branques. Ara
mateix, recordo les histories explicades, en nits llargues d’hivern, on parlaven
d’ antigues tradicions que, tal vegada, encara estiguin entre nosaltres.
Segur que hi ha en aquestes contrades, tota la llum i
totes les paraules que, encara ressonen d’un temps més enllà de les nostres
mirades - va dir ella. I, com un senyal que els guiava, de sobte, un munt de
neu els va caure al damunt. Tots dos, a la plegada, van mirar cap amunt i
retallant el cel amb una claror enlluernadora, un gran estel il·luminava la
copa de l’arbre. Atònits, desconcertats, extasiats i embogits de tanta bellesa van
corre al voltant de l’avet, per gaudir d’aquella meravella.
La verdor, amagada sota la neu, lluïa la força de
tota la natura i, aquell estel, fulgent, omplia de color i de vida, tota la
contrada. Allí seria sempre més, el seu refugi sagrat dins d’aquell cercle
màgic. Segur que, moltes més històries en sortirien, des d’aquell dia prodigiós
en que van trobar aquell indret. Històries que continuarien totes les que ja
eren explicades. Dret, davant l’arbre amb el braços alçats, va sentir com es
purificava i, al mateix temps, sentia la protecció que li era donada. Els
antics havien acudit a la seva crida.
Ella anava acaronant els seus cabells molls de neu
blanca, mentre ell ressorgia lentament de la seva letargia. Em diràs quin era
el teu somni ? Mai no t’havia sentit parlar amb tanta eloqüència. De vegades,
la eloqüència ens arriba en somnis de claror que ens porten per camins de llum,
apartant la ignorància. Els antics m’han dit el que ja sabia. Però, també m’han
dit que, després de la tenebra sempre hi ha una nova renaixença.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
