|
Repenjat en el
fanal i abraçat per la seva llum, desitjava que aquella nit s’acabés sense cap
més dubte. No sabia que hi feia allí, tan sol, mentre anava desgranant records
feliços, en nits d’antany, quan la vida encara li somreia. La solitud
s’endinsava en l’ànima, com aquell plugim refinat que mullava la seva camisa
arrugada. Una tranquil·litat estranya l’envania sota la, grogosa, claror de les
llànties d’aquella plaça emboirada.
Abstret amb
els seus miratges intentava cercar un camí que el portés fins a casa. Però, la
calma de la contrada no el deixava marxar. No encara.
Era una nit
massa llarga, inacabable. Tamisant moments d’ ànsies oblidades, la ment ja no
sabia que més recordar i lluitava, ferotge, en una mar d’esperances contra els
silencis que l’embolcallaven.
Aquella veu, dolça
i amorosa, acaronava el seus sentits i li permetia el raonament. Lluna plena,
solitària, dónes lluor a la meva nit ofuscada – va dir, en veu alta. Ets tu qui
em parla ? Tal vegada, ja, he perdut l’enteniment ? Deu ser el bromall de la
nit que no em deixa discernir veritats de faules. Vull sentir tot el que em
dius però, no entenc les teves paraules. Només et puc dir, que el teu seguici
de llum m’encisa i em dóna la lucidesa que necessito per copsar-te.
La calitja
continuava present en aquell indret, de mots llunyans i afables. Per què estava
sol ? – es preguntava, un cop més. On eren, ara, tots aquells que deien que
l’estimaven ? El temps s’havia aturat sota la llàntia i només encertava sentir la diluïda veu, assossegada i serena, que
l’ajudava a seguir per un camí sense tornada. Al menys, això, era el que li
semblava. Seria, allí, la fi d’una aventura, mai començada ?
La llàntia
s’anava apagant deixant entreveure, només, un petit reflex en la seva mirada,
obrint la porta del misteri. Tot just plovisquejava quan, amarat de valor, va
decidir enfrontar-se a la seva pròpia feblesa retrobada.
No puc
continuar més en aquesta contrada esfereïdora, he
de seguir la meva vida abans que la claror de la llàntia s’apagui per sempre.
El retruny
eixordador va esquinçar el silenci, tenebrós, que l’havia empresonat en aquella
plaça, com en una cambra encuirassada. Aclaparat, confós i aterrit, va sentir
com la fredor li entumia l’esperit, davant d’ aquella turbulència, sobtada,
fent estralls en el seu món malferit.
La porta es va
obrir, apressada, quan el timbre d’aquella habitació va sonar després de tantes
setmanes rutinàries, sense tenir cap esperança. El metge observava, desconcertat,
aquell miracle inexplicable.
On estic ? Per
què estava connectat a aquestes màquines ? – va preguntar al despertar,
atordit. Hola fill, has retornat d’un lloc molt llunyà on jo no podia
acompanyar-te. Encara que, sempre he estat al teu costat fins que decidissis
tornar a casa.
Saps que ?
Segur que demà naixerà un nou dia ple de reptes i mancances però, quan arribi
la salutació de l’alba, totes les angoixes només seran un besllum a la nit
perquè, ara ja sé qui em
parlava. No era la lluna plena. Eres tu, mare.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
