|
Por a l’altre Kapuscinski, a la trobada, a allò
que és nou. Hi ha tantes classes de por com maneres té l’ésser humà de
somriure, de caminar, de cantar. I, contra la por, no hi pot fer res l’orgull,
la valentia, el coratge, res, res. Només la voluntat de poder, que no es pot
controlar, que no accepta morrions.
La voluntat de poder em portà a acompanyar a na
Blanca a aquella exposició, al Centre d’Art Santa Mònica, vora unes Rambles amb
olor de clavell i de sol de maig. Dibuixos, esquetxos, carícies de tinta xinesa
d’un modernista francès, al que segurament li havien inoculat, massa vegades,
la por a ser viu. Una força al traç, al detall, al matis. Hom podia
reconèixer a na Blanca a cada catarsi, a cada intent per eternitzar quelcom
breu, instantani, immediat.
Creuàrem la multitud d’estrangers, amb mitjons
blancs i mapes desplegats, per a anar a prendre una tassa, una porció d’oxigen
de futur, al Cafè de l’Òpera. I tornàrem a ballar. Un altre cop l’art de la
seducció, el joc, la conquesta, el festeig, la possibilitat. Li vaig fer un
petó, maldestre, a una boca immensa, perfecta.
Na Blanca, dinou anys de pell suau, vivia amb son
pare a prop d’allà, just al darrera del Liceu, i a cinc minuts dels nostres
jardins. Li agradava el dibuix, la pintura, l’escultura i el cinema. I tot just
havia començat una obra, de teatre, en la que jo li aniria descobrint els
entreactes, de Brecht, de Brossa i de Pinter. Ella m’ensenyaria la perspectiva,
el ritme i la força. Com a escenari, de fons, una Barcelona canviant,
contradictòria. Una escola d’amants autodidactes.
Davant la tragèdia de la vida, només hi ha dues
opcions. O ens emborratxem en el risc, o ens suïcidem en els vòmits de la
quotidianitat. Som individus, únics i intransferibles, o masses putrefactes, indescriptibles.
Vet aquí, repeteixo, la importància del matis i de la radicalitat. Ella era
aquella esquerda, per la que s’escola la potència, allò possible, aquella
afinitat electiva, genètica, amb la que hom dialoga sense parar, on hi
construeix un discurs propi, al voltant de dues ànimes, i un sol cos. Un Phatos
i un Eros. I un tango, i Gardel, i la seva boca.
La vaig acompanyar a casa seva. Com en són de
curts els carrers, quan els necessites. Com n’és de breu una olor, quan la interioritzes.
Havíem, ens varem prometre, de descobrir-nos l’un a l’altre, despullar-nos,
gaudir de rebentar les barreres del jo i del tu, de les franquícies d’un Déu
que, a hores d’ara, poca cosa ens havia de dir. Freud, ociós i prepotent,
tampoc tenia fulles en blanc per a omplir en aquell barri xinès. No tenim
malestar en la cultura perquè la cultura és, simplement, el càstig. Enterrar
l’obra en un museu, afogar-la, és prendre una musa i fer-li dir un “sí, vull”.
I allò que és evident, no requereix paraules. I nosaltres, els únics, havíem
començat un viatge amb gust a absenta i passejos.
 per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| traducció:
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
