|
Sóc dels que pensa que la identitat sí que
compta, i que els partits catalans és bo que s'inscriguin en un corrent
comú de confiança en el país que en diem catalanisme, d'arrels molt
diverses. Sóc dels que creu sense complexos en la nació catalana, i
també en l'espanyola (aquesta que 'està per fer' com deia
Maragall), les trobo pròpies, i sóc dels que creu també en la defensa
del català i dels nostres trets, diferencials o no. I m'agradaria que
Catalunya excel·lís en molts àmbits, en tots si pot ser, això és el que
crec que és el catalanisme. No sóc nacionalista, això no; vull dir que
no crec que la causa principal de la fisura que funda les divergències (o el conflicte) polític
tingui el seu origen en la nació, o en els seus atacs, o en la seva
afirmació i molt menys en el fet que no sigui un estat independent.
Sé, però, que la tendència del nacionalisme és
la de voler representar ell sol el catalanisme, ho hem vist fa poc amb
la 'casa comuna' de Mas. La història és tossuda, però, i trobem en les
arrels del catalanisme una forta dosi dels moviments populars i
d'esquerres, amb el paradigma federalista, arrels que em recorden el
moviment popular i unitari de recuperació de les llibertats (
Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia..) que portà el primer Estatut i el president Tarradellas. La 'causa comuna' dels catalanistes.
Aquesta tendència del nacionalisme,
especialment després de l'era de Pujol i essent desallotjada CiU del
Govern, s'inscriu en un interessant debat de resituació al seu si. Bé
en clau repolititzadora
, buscant el lloc de cadascú en el fragmentat mapa català (via Duran) o
bé en clau sobiranista
(via Mas), mirant d'atraure posicions clarament independentistes
representades per votants d'ERC, especialment. No dic que, aquesta
darrera via, no tingui mercat. Fa soroll: a la xarxa, a les manis, als
manifestos, en cert stablishment català... I, com tota ideologia simple
(+ sobirania / - problemes), i sense sacrificis ("el mal és Espanya"
ergo jo no sóc responsable de res), és atractiva. Pero,
acostant-s'hi, CiU abandona el camp majoritari del catalanisme (o de la
societat catalana): el que no té una relació de conflicte amb Espanya,
o no la viu com a eix central del seu pensament polític. Seria com si
els socialistes ens tornéssim comunistes, salvant les distàncies.
Fa pocs dies parlava amb un
destacat responsable polític del país i em feia notar com, al voltant
de l'Onze de setembre, cada vegada hi havia menys banderes catalanes
(les de tots) i les poques que quedaven, gairebé a l'uníson, eren
estelades (les d'una opció política). Era un símbol, deia, de la
desafecció amb què la majoria de catalans poden respondre davant la
monopolització dels símbols (la Diada, la bandera, la llengua, les
institucions, la tele...) per part dels que són a l'extrem de l'eix.
Dels símbols o del catalanisme. O de Catalunya. També així s'explica
part de l'abstenció als comicis autonòmics.
El repte del catalanisme, crec, no és pas ocupar l'extrem i combatre des de la trinxera del sobiranisme.
El repte és estendre's justament amb una amplíssima capa de la població
que viuria sense problemes com a seus la majoria d'aquests símbols si
no s'anessin segrestant, però que avui, i demà, veurà com a natural i
lògica la nostra relació fraternal amb la resta d'Espanya, així com el
seu status jurídic. Una majoria que s'hi apuntaria amb ganes si per ser catalanista no fes falta el sobiranòmetre.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
