|
No deixa de ser curiós que, aquells que
darrerament s’omplien la boca dient que volien aplegar, a l’interior d’un únic
partit totes les sensibilitats polítiques properes al catalanisme, anomenant-la
La casa gran del catalanisme, siguin ara els que no poden, ni tant sols,
mantenir dreta l’estructura.
La insubordinació constant d’Unió no respon
només a unes ànsies per aconseguir majors quotes de poder al sí de la
federació, que també. Respon sobretot a la irrefrenable angoixa que provoca no
tornar a tastar el poder. L’error dels que pensen que el Sr. Duran i Lleida vol
fer un pas endavant entrant al Govern de l’Estat s’equivoquen. Entrar al Govern
de l’Estat és la vàlvula d’aire fresc que, precisament necessiten, per tal,
senzillament, de tornar a veure com sona el telèfon, com augmenta la llista de
trucades pendents i, sobretot, com tornen a plegar-se en reverència els
cambrers del Majestic.
No obstant això, estic segur que la
preocupació més latent al sí de Convergència no és la irrefrenable contundència
amb què Duran i Lleida -o el dofí Pelegrí- està donant un cop d’atenció als
seus socis, sinó també el fet que, el butlletí de propaganda del partit presidit
pels Godó hagi estat l’únic mitjà que s’hagi atrevit a publicar en portada la
primera crisi entre Convergència i Unió amb motiu de la pèrdua del Govern.
Segurament, Godós, Antichs i Carols s’estan donant compte que, per tal de
sobreviure, necessiten tenir, ara més que mai, tenir un peu al carrer Còrserga,
i un altra al carrer Nicaragua.
Mas va passar el primer repte amb la successió
de Pujol, amb la conseqüent indigestió que va produir al seu soci de federació.
Ara, sense cap dubte, té el segon gran examen, tenint en compte que, els
enemics es troben en d’altres partits, però els adversaris, en el mateix.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
