|
2. Espanya enganya
Així titula Alfons López el capítol tercer del
seu llibre, on descriu l’estratègia magistral amb què Espanya s’ha enfortit a
costa de Catalunya, i amb l’entusiasta col·laboració dels catalans. ¿Crèiem que
el procés constitucional resoldria definitivament la qüestió catalana? Al principi
ho pensàvem: va ser a Catalunya on el “sí” al referèndum constitucional de 1978
va ser més elevat (90,46%). Però amb els anys, una interpretació implacablement
unilateral dels punts ambigus de la constitució espanyola (CE), unida al falsejament
sistemàtic dels punts clars, han acabat convertint la constitució en una trampa
mortal per Catalunya.
En l’apartat “Dos casos” Alfons López posa de
manifest l’abús de dret que ha desfigurat tot allò que podia significar un
avanç en l’anomenat “bloc constitucional” (CE i Estatut), i no sols en el seu esperit,
sinó en la seva literalitat,. És especialment revelador el segon dels casos, la
interpretació que fa el Tribunal Constitucional (TC) del verb ‘nomenar’, en l’article
24.1 de l’anterior Estatut (1979): “Los notarios y los registradores de la
propiedad y mercantiles seran nombrados por la Generalidad.”
“Tothom pensava –diu López Tena (p. 121)– que «nomenar»
vol dir nomenar, és a dir, que aquells notaris o enregistradors de la propietat
serien nomenats en un procés selectiu per part de la Generalitat, on
s’aplicaria la preferència establerta en el mateix Estatut sobre coneixement de
la llengua i del dret propi.” Tothom ho pensava... menys el Govern espanyol,
que continuava regulant, convocant i efectuant el procés de nomenament, i encara
menys el Tribunal Constitucional (TC) que, quan es va pronunciar sobre aquesta
ingerència, va resoldre que el verb nomenar es podia interpretar constitucionalment
en el sentit de «reproduir» al DOGC allò prèviament decidit a Madrid i publicat
al BOE.
Això és tan sols un cas més d’entre els molts conflictes
Estat-Generalitat. Tot allò que naturalment es podia interpretar favorablement
a Catalunya ha estat sistemàticament tergiversat per un Tribunal exclusivament espanyol,
amb mentalitat espanyolista de jutge i part, i per afavorir només Espanya. I
essent aquest el tribunal d’última instància, la conclusió lògica és que tant
se val el que diguin les lleis o la constitució: perquè no són les paraules el
que compta, sols la interpretació del TC. Espanya ha cremat amb això l’últim
recurs que tenia per enganyar els catalans, o per entabanar-los amb la il·lusió
d’una Espanya plural. El dret espanyol ja no enganya: ja sols escanya.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
