|
El document “Escollir el futur d’Escòcia”, al
qual vaig referir-me en l’article anterior, consta d’una Introducció, sis parts
i dos annexos. La segona part exposa la situació actual, més o menys semblant a
una autonomia a l’espanyola. No és l’opció de l’SNP, però reconeix que molta
gent en tindria prou. La tercera es titula “Una Escòcia independent”, i exposa
d’una banda les condicions que legitimen aquell país per optar a la
independència, i de l’altra les conseqüències que comportaria.
El text és transparent en l’exposició i clar
en el plantejament. Sembla el fruit d’una maduresa política que jo em pregunto
quan arribarà aquí. Quant a les seves credencials com aspirant a estat
independent, Escòcia, diu, és una nació dins del Regne Unit des de La Unió de
les Corones (1603), que els acords de 1707 i 1801 van suplementar. “La unió
creada per aquests acords no va privar el poble d’Escòcia del seu dret polític
fonamental a determinar el seu propi futur constitucional.” Això vol dir que
Escòcia com a una nació s’ha mantingut fins ara dins el Regne Unit per voluntat
pròpia, en exercici del dret (a què no ha renunciat mai) a l’autodeterminació; i
que se’n separarà si arriba el cas en exercici del mateix dret. A més de la
voluntat sobirana, Escòcia reuneix els requisits objectius necessaris per optar
a la independència: un territori amb fronteres clares, una població d’uns cinc
milions i mig d’habitants i una estructura política bàsica que pot derivar fàcilment
en un cos polític independent.
Una Escòcia independent exclouria la competència
que fins ara han tingut el Parlament i el Govern britànics per legislar o
decidir sobre els assumptes propis del país; formaria part de la Commonwealth
(com ho fan Austràlia o Canadà), i tindria doncs com a cap d’estat la Reina
d’Escòcia, la mateixa persona que la d’Anglaterra per virtut del tractat de
1603 (acord que es mantindria vigent sense que això minvés en absolut la
sobirania del país).
Quant a les conseqüències, una Escòcia independent
seria un actor més en peu d’igualtat en totes les institucions internacionals,
començant per la UE (on tindria un pes semblant a Dinamarca); seria un membre
més de l’ONU i les seves organitzacions particulars, l’OMC, l’OMS, així com
altres organitzacions internacionals de caràcter econòmic com l’OECD, o militars
com l’OTAN, o de seguretat com l’OSCE i el TNP (el Tractat de No Proliferació,
ara tan debatut per la crisi de Corea del Nord i l’Iran).
És clar que per avançar cap a la independència
s’han de tenir clares dues coses: el punt
de partida i la fase final. El
pròxim article versarà sobre la fase entremitja: el procés que eventualment
conduirà Escòcia a la fase final. En tot el document no hi ha cap ingredient
tacticista, no s’utilitza la independència com arma política, no es fan
propostes de vol ras a quatre dies de les eleccions per oblidar-les després. És
un document que vol dir el que diu.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
