|
He observat els adhesius d’una campanya
(ignoro si recent o pretèrita) que denunciava el que “el bilingüisme aixafa el
català.” Doncs no necessàriament. No ens hem d’obcecar amb una aferrissada
lluita que, inevitablement, ens mostrarà a nosaltres com a legítims i encertats
i als demés com a erronis i capquadrats obviant que ni uns som tan bons, ni els
altres tan dolents. El problema no és el bilingüisme sinó, precisament, la
prohibició d’aquest: l’imposat monolingüisme castellà. El bilingüisme real,
lliure i consensuat implica una riquesa, una pluralitat, una multiplicitat
d’esquemes lingüístics —i mentals— més que desitjable. És el camí a la
percepció i comprensió d’altres cultures i, per tant, al respecte i a la
tolerància. Conèixer el castellà no és una pèrdua de temps, és una forma més de
coneixement. Així com ningú s’esgarrifa pel forçat aprenentatge de l’anglès,
hauríem d’acceptar i valorar la nostra situació privilegiada. Ara bé, la
separació entre els extrems és minsa i, massa fàcilment, es cau en l’error de
creure que les llengües tenen un valor quantitatiu calculat amb el nombre de
parlants i, per tant, es creu encertat menystenir aquells llenguatges
minoritaris per definició. Ans al contrari! Ara més que mai hem de defensar la
necessitat de l’existència de les minories: és la única arma efectiva contra la
globalització que patim.
Mentre continuem sent una nació sense estat,
no hem de defugir el bilingüisme sempre i quan aquest sigui real i ambdues
llengües tinguin el mateix valor i ningú, repeteixo, ningú, es vegi forçat a
canviar el seu idioma sota cap circumstància. Ja n’hi ha prou que amb l’excusa
del bilingüisme els catalans ens veiem forçats a parlar en castellà davant la
llei i les institucions oficials. Això no és bilingüisme: això és imperant colonialisme.
I aquest unilateral bilingüisme sí que aixafa el català.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
