|
El rebuig frontal, total i rabiós de les
pautes comercials.
Dir no quan volem dir no defugint el “sí”
hipòcrita i el “potser” eufemista.
Renegar de les tradicions socialment i
mercantilística imposades, però abraçar les tradicions que són arrels de la
nostra cultura.
Parlar clar i sense por servint-nos de tots i
cada un dels recursos lingüístics, expressius, semàntics, morfològics i
literaris que ens permet la nostra llengua: els que estan més que estudiats i
catalogats i els que ens forçaren a oblidar; els que són correctes però,
sobretot, els que són incorrectes també. Perquè no hi ha correcte o incorrecte.
Hi ha vida. Hi ha dolor. Hi ha una necessitat imperant de vomitar els
sentiments que ens cremen per dins.
Cridar si cal. No tenir por de fer sentir la
nostra veu, però no cercar que sigui escoltada: el dolor, encara que universal,
és expressat de manera individual i, per això mateix, masses vegades incomprès.
Expressar el malestar i l’alegria, les
il·lusions i les frustracions, els somnis i les embestides amb la realitat.
Expressar la multiplicitat de sensacions sense por de despullar-nos davant els
demés.
Plorar, renegar, blasfemar i reivindicar.
No hi estem d’acord i n’estem farts de
callar-nos. Ara és hora de parlar i parlar ben alt. Aquesta és la nostra hora.
Parlem sense por.
I fem-ho en català.
| Comentaris >> |
 |
 |
