|
El DIEC defineix “estrès” com: “tensió mental o corporal
provocada per un factor físic o emocional capaç de generar una malaltia.”
Resulta evident que a molts de nosaltres —i aquí no valen excuses de mal
pagador, sinó que convé que tots ens confessem culpables— ens ha deixat
indiferents la nova edició del diccionari català de l’Institut d’Estudis
Catalans presentada aquesta quinzena. Nosaltres no escatimem l’ús d’aquest tant
específic mot i el convertim en un terme polisèmic. L’emprem fins a la sacietat
per mostrar el nostre cansament, el nostre nerviosisme, el nostre anar de bòlit,
el nostre voler fer més d’allò que podem abastar, el nostre atabalament i el
nostre mal de cap, entre molts d’altres.
Alguns en dirien economia del llenguatge, però s’equivocarien
novament: economitzar el llenguatge no és retallar els mots sinó estalviar
energia; un exercici precís de concreció i sintetisme que ens condueix a poder
expressar tot allò que volem dir amb el mínim de paraules. Repetir una mateixa
paraula vanament, perdent-ne així tots i cada un dels seus matisos, és un
perillós cas d’empobriment del llenguatge i un exemple simptomàtic de la
malaltia terminal que sembla patir el nostre idioma.
Quan afirmem que “estem estressats” en realitat no estem
afirmant res de res. L’expressió és vague, indefinida i confusa. Com a molt,
pot incitar als bons amics a preocupar-se per nosaltres i a recomanar-nos que
ens passem el dia a casa descansant per així poder recuperar-nos d’aquesta “tensió
mental“ que pot “generar una malaltia”.
Economitzar s’adiu amb el tarannà català, però convé fer-ho,
també, amb una bona dosi de seny.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
