|
Una ciutadana britànica allotjada al Sudan
ha estat recentment acusada d’insultar l’islam per batejar un osset de peluix
Mohamed. La ignorància de la realitat de les altres cultures ja les comporta
aquestes equivocacions. La supèrbia, també. I no la supèrbia d’aquesta
professora en concret que potser va actuar ingènuament desconeixedora d’una
llei sagrada que prohibeix l’intent de plasmar en imatge les figures de
l’Alcorà. No. La supèrbia d’uns embaixadors britànics que corren a reclamar la
llibertat pel seu compatriota. La supèrbia d’una premsa britànica que titlla,
implícitament i explícita, de bàrbars als habitants del Sudan que, en el fons,
no han fet més que denunciar un acte que atempta contra les seves lleis. La
supèrbia d’aquells que s’obliden que les lleis d’un país han estat fetes per
ser respectades, malgrat que defugin el nostre enteniment. Hom podria recordar
una llei britànica (encara en vigència) que prohibeix la venda d’alcohol els
diumenges al matí fins que no han passat les dotze trenta, és a dir, fins que
no s’ha acabat la missa i preguntar-se quina raó de ser té aquesta llei.
Però els británics no són els únics que
actuen amb fatxendosa condescendència. Fa uns mesos, uns ciutadans espanyols
van ser retinguts a Riga acusats d’haver ultratjat un símbol nacional. Pels
detinguts, així com pel govern espanyol, es tractava d’una reacció exagerada
davant la bretolada de dos joves que decidiren prendre una bandera com a record
de la seva visita. És a dir, van extrapolar un acte que, com a molt pot comportar
una multa ínfima en concepte de deteriorament de mobiliari urbà a Espanya, a un
altre país. Potser si haguessin estat conscients que no fóu fins a les
primeries dels 90 que Letònia esdevingué independent i que, per tant, la
identitat nacional està en ebullició després de tant de temps continguda,
haurien pogut apreciar el valor afegit que una bandera pot tenir.
Me n’alegro que la professora britànica hagi
estat perdonada, altrament. La pena de mort demanada no és la solució, ni al
Sudan, ni a Iraq, ni als Estats Units. Ara bé, potser hauria merescut alguna
mena de represalia. Una sanció, encara que només fós econòmica, un càstig per
haver incomplert una llei. Un escarment que permetés aturar d’una vegada per
totes aquesta barroera i tanoca condescendència d’un occident que s’ha
auto-otorgat la categoria de germà gran i es creu amb el dret i —pitjor encara—
el deure d’alliçonar als seus germans petits.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
| Comentaris >> |
 |
 |
