|
El meu
pare era un infant de 5 anys que mirava amb ulls atònits cap al cel quan, ara
fa 70 anys, les bombes queien dia rera dia sobre la ciutat de Barcelona. El
Telenotícies d’ahir ho recordava, fent de la tan necessària memòria històrica
una notícia d’actualitat.
El meu
pare, la seva germaneta de 2 anys i els meus avis, Àngel i Ernestina, vivien al
carrer Tallers. El refugi més proper era a Plaça Universitat i amb l’avís de
les bombes, que arribaven de forma continuada, no els donava temps
d’arribar-hi. El meu avi havia fet a la paret mestra de la casa un armari
empotrat folrat de matalassos, un refugi de circumstàncies. Però aquell 18 de
març de bombardejos del 1938, el seu petit refugi no va servir de res perquè,
quan eren al carrer, una de les bombes va caure al carrer del Carme, al costat
de la Biblioteca
de Catalunya, i va esclatar a pocs metres d’ells. La meva àvia, embarassada
d’un tercer infant que estava a punt d’arribar, es va tirar a terra per
protegir-los amb el seu cos i es van salvar. Després de perdre el coneixement,
van despertar a la sala de cinema que hi havia al carrer Peu de la Creu. Però la meva àvia
va deixar un tros de la seva vida amb aquella bomba, perdent la criatura que
estava per arribar. I l’Angeleta, la germana petita del meu pare, va morir
mesos després, en acabar la guerra, perquè la seva salut i la manca de
medicaments no la van permetre superar tanta dissort. De tres infants en va quedar un, el meu pare,
en una família de les moltes que van patir aquells atacs feixistes a Barcelona.
El seu dolor encara és dolor avui, però del dolor mai van transmetre odi, només
una lliçó: la necessitat de ser portadors de pau.
Han passat
70 anys. Miro TV3 i me n’adono que els Telenotícies parlen de nosaltres. No
només avui, perquè surten uns fets que coneixem de prop, sinó que és cada dia
que parlen de nosaltres. És la nostra humanitat la que viu sota les bombes. I
és la nostra vida la que hem de canviar radicalment perquè no sigui continuïtat
de mal i de dolor i perquè no fomenti cap odi, ja què l’odi d’avui és la llavor
de les bombes de demà. Tots en som responsables. I ens cal no perdre
l’esperança si volem vèncer les bombes de la injustícia i de la intransigència,
acabar amb les petites i grans guerres quotidianes tan absurdes i superar les
batalles del nostre interior per ser millors.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Dedicat al meu pare, Pau Hernàndez i Prats i la seva
germana Angeleta, i als meus avis: Ernestina Prats i Verdú i Ángel Hernández
Frías.
| Comentaris >> |
 |
 |
