|
Na Ilaria, la noia
salentina de l’altre dia, és filla de Galatina, una
vil·la de 15.000 habitants de la província de Lecce, al
Salento italià. La pressió brutal de la diglòssia
va fer que amb l’adolescència abandonés el
‘dialecte’ amb què l’havien peixada (i
encara va estar de sort: molts dels seus coetanis ni tan sols l’han
après, pujats pels pares directament en italià,
interrompent així la transmissió generacional). Per
vergonya, no cal dir-ho: la parla local fa pagès, fa ignorant,
i no hi ha res que faci més angúnia que passar per ruc.
I vet aquí que, havent fet estada universitària a
Barcelona, es va adonar de l’enorme patrimoni que havia llançat
per la borda i es va decidir a recuperar-lo.
A la província
del Salento (“lu Salentu” en versió original) es
produeix un d’aquells rars fenòmens que els del meu
gremi apreciem tant: durant segles s’hi ha conservat una
variant del grec antic que anomenen grico, prou viva perquè
en nou municipis la retolació dels carrers sigui bilingüe.
“Si un idioma que serveix per tan poca cosa i parlen tan poca
gent”, va pensar na Ilaria, “ha perviscut durant tant de
temps, per què jo hauria de renunciar a la llengua de casa
meva?” I així, al ritme dels serials de tevetrès
que no ha perdut el costum de mirar (ara per satèl·lit),
no tan sols va començar a treure el rovell a la parla de la
seva infantesa sinó que va decidir fer la tesi doctoral sobre
aquesta qüestió.
Un dels problemes que
tindrà na Ilaria serà el de l’estandardització.
És a dir, el de com transcriure allò
que li diran els seus informants. Vist des d’aquí
sembla una rucada, oi? Com ho ha de transcriure? Doncs en salentinès
(o galatinès) normal, sense faltes d’ortografia i
aquestes coses. Però resulta que el salentinès no té
versió escrita, perquè ningú hi ha escrit mai.
Quan es va inventar la impremta la consciència diglòssica
ja estava molt estesa i a ningú se li acudia escriure en una
altra cosa que no fos italià. Dit d’una altra manera:
els salentins (i els sicilians, i els napolitans, i els calabresos…)
encara han de fer allò que va fer Pompeu Fabra amb el català:
crear l’estàndard. Que és una feinada, entre
altres coses perquè cal posar d’acord tot de parlants de
variants diferents que no estaran gaire disposats a renunciar a les
seves formes i adoptar les dels altres. Penseu, per exemple, en el
cas del sard: fa anys que s’hi van posar però encara no
han estat capaços de trobar un punt d’acord entre els
quatre grans sub-dialectes. Però és irrenunciable:
sense estàndard no hi ha televisió possible, el gran
somni de na Ilaria.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta
| Comentaris >> |
 |
 |
