O “El per què de comentar una maqueta”. Explicació: com aficionat devot a la música. puc considerar-me afortunat al haver adoptat el rol voluntari de crític musical; afortunat per que m’encanta descobrir propostes, noves formacions, inquietuds naixents, veus reivindicatives. Cada vegada son més els àlbums, promos i maquetes que inunden la meva bústia i el meu mail. Poder sí que arribarà el dia en que el temps o l’esgotament facin mossa a la meva passió, però de moment continuo gaudint com un marrec quan el meu equip de música dispara sorpreses sonores pels altaveus. Després arriba el moment de fer la selecció auditiva, de convertir-me en injust totpoderós i argumentar les virtuts o deficiències del disc... i del seu artista, es clar. Un acte totalment reprovable, ho reconec, però si tingués talent seria músic.

Fins aquí un petit resum d’una de les meves tasques com a crític. Parlem ara d’en Martí Soriano, i de per què li dedico una columna al meu espai. Descarteu pensaments del estil: “per que es un familiar seu...”, “ per que es un amic seu...”, “per que es la seva parella...”, “per que en realitat no te res més a comentar...”, “per que li va salvar la vida...” o “per que li ha pagat per fer-ho”. No, la raó es més molt més senzilla, però molt més important: per que es el primer cantautor que m’envia totes les seves creacions interpretades a la nostra llengua. Des de que vaig començar en això de la música només un grup de rock (els vilassarencs Nisei) i el cantautor en qüestió han apostat per mostrar-me el seu art en català.

Però ¿qui es en Martí Soriano? Al igual que en Loquillo, El Clot forma part de la seva historia existencial. Ja a l’època d’estudiant va ser membre de la banda de pop-rock catalana Unòmia i, un cop superada una temporada de versions d’en Sabina, es capfica dins el món de la composició. Aquesta aposta per ell mateix li reporta beneficis de superació i autoestima en forma de fases finals de concursos musicals. Es normal que, amb la línea ascendent de la seva progressió, decidís gravar la seva primera maqueta a la segona meitat del segle XXI.

Es així com neix “Any nou”, una carta presentació de quatre temes en format EP. Si tens son, Tornant a casa, Un món per estrenar i la cançó que dona títol al àlbum conformen un treball ple de petites histories que parlen de coses tan properes com els desitjos, las promeses, els fills, l’amor, la nit... Les cançons segueixen una línea melòdica que frega la acústica més pura; la guitarra i la veu es converteixen en clars protagonistes, emfatitzant així el to intimista de les lletres. Son temes agraïts d’escoltar, que conviden a la calma, a la reflexió i, per que no dir-ho, a l’enyorança de certs sentiments o estats d’ànims.

Reconec que la cançó d’autor no es el meu fort i que de vegades ignoro els noms propis per centrar-me en divergències títolistiques que serveixen de recipient a un conjunt de riffs, crits i percussió compulsiva; però també connecto molt bé amb aquells que cedeixen part de la seva essència personal dins de cada petita obra que son capaços de crear amb il·lusió i cor. En Martí ho transmet a les seves cançons, i ho fa de la manera que li agrada, de la manera que sap i amb la llengua que vol. I que consti que jo no pretenc defendre cap nacionalisme; la política no es lo meu i soc massa políticament covard com per adoptar posicionaments manipulables. Tant sols es tracta d’admiració humana per aquells que fan lo que realment volen, sense condicionar el seu art a tendències, facilitats acomodatives o quotes de mercat.

I què dimonis! Sempre es gratificant descobrir persones que encara no han venut uns principis que la resta ja no podrem recuperar.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Aquesta setmana ens arriba el segon treball del director australià Greg McLien, que es va convertir en una promesa del gènere de terror després de debutar amb la inquietant i aterridora Wolf Creek. McLien retorna a Austràlia amb El Territorio de la Bestia, una monster movie que es va presentar en el darrer Festival de Sitges i que va arrencar els aplaudiments del públic i la crítica. La parella protagonista són Radha Mitchel, que la hem pogut veure a Melinda i Melinda, Pitch Black o Silent Hill, i Michael Vartan, protagonista d’Alias.

El film, basat en fets reals, ens explica la historia de Pete (Michale Vartan), un periodista americà que fa un reportatge sobre la industria turística al nord d’Australia. Allà s’unirà a un grup d’excursionistes i la seva guia Kate (Radha Mitchel), per realitzar un creuer per un riu. No hi ha cap novetat fins que, de cop i volta, el vaixell és atacat per un descomunal cocodril salvatge fent que es quedin varats al riu. Quan cau la nit, el grup es converteix en una presa fàcil per la bèstia i comença una ferotge lluita per la supervivència en un dels llocs més inhòspits de la terra mentre lluiten contra les inclemències del temps, ja que la marea de no deixa de pujar enfonsant el vaixell.

Un dels aspectes que Greg McLien treballa profundament, i que no s’acostuma a donar en films d’aquest estil, és la definició dels personatges. Des de la caracterització de la parella protagonista fins a la barreja de brutalitat i intel·ligència que mostra el cocodril, són del tot lloables i d’agrair. Ens trobarem la guia atractiva, el jove reporter, el gordet graciós, el típic covard, una nena amb la seva mare malalta i el típic que es fa el valent i que sabem com acabarà només començar la pel·lícula.

El que més preocupa en un film d’aquestes característiques és la versemblança del monstre en qüestió. En aquesta ocasió els efectes especials estan a l’altura, recolzat amb un us de la càmera formidable, donant vida a una bèstia del tot creïble, aterridora i d’una intel·ligència salvatge inesperada, que el transformen en el personatge protagonista del film.

McLien juga amb l’espectador com vol, el fa patir durant gairebé tot el film. Mostra un domini de la tensió i l’angoixa que et fa estar atent tota la pel·lícula perquè mai saps per on et sortirà. Tot i que és una història que ens pot semblar repetitiva i poc original, el resultat final del producte és molt interessant. La barreja perfecte entre terror, acció, tensió i de la magnifica direcció de Greg McLien, fan que aquesta sigui una bona oportunitat per veure una nova manera de fer cinema de terror dins d’un gènere massa trillat.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Llepafilms.blogspot.com

L'espectre se'n va
Philip Rot
La Magrana

Diu Vila-Matas, a Recuerdos inventados, que la vida, al igual que la literatura, no és més que una biografia construïda a base de records inventats. D’aquesta manera, continua, de tant inventar un passat com en un joc d’il·lusionisme en el que s’exercita l’estil, arriba l’escriptura. Què passa, però, quan aquesta capacitat de construir records inventats queda matisada per l’edat, el deteriorament físic i l’amenaça de la mort com una possibilitat cada cop més present?

Roth torna, a L’espectre se’n va, amb Nathan Zuckerman com protagonista, a escriure sobre la mort i la decadència física que sol acompanyar a la vellesa, construint un món en el que la realitat i el desig es confonen, apel·lant, d’aquesta manera, per la literatura com a forma independent de la realitat. Zuckerman s’havia auto reclòs a les muntanyes de Massachusetts després de sotmètres a un operació en la que li van treure una pròstata ulcerosa. Onze anys després d’aquest aïllament torna a Nova York amb la il·lusió que un nou tractament amb col·lagen restauri la seva salut minvant, si més no, una incontinència que Roth utilitza com a figura i metàfora de la decadència del personatge. Així, ens diu, al camp no hi havia res que temptes les meves esperances. Havia fet les paus amb les meves esperances. Però quan vaig arribar a Nova York, en qüestió d’hores la ciutat va fer amb mi el que fa amb la gent: despertar les possibilitats. D’aquesta manera, ressorgeix el desig, que a la novel·la cobra cos en la figura del personatge que fa de Jamie la musa en la que Zuckerman imagina una prorroga a la seva elegia particular. En aquest punt la proposta de Roth ens desborda amb tota la seva força en tant que presenciem la impotència de Zuckerman no només per satisfer aquest nou impuls de desig sexual sinó també per construir aquells records inventats que nodreixen la literatura, presentant, així, un quixot contemporani incapaç d’enfrontar-se tant als molins de la realitat com als de la imaginació.

Afirmava Barthes de l’estil dels escriptors que aquest no és sinó metàfora, és a dir equació entre la intenció literària i l’estructura carnal de l’autor. L’estil és així sempre un secret, record encarnat al cos de l’escriptor. Esprem, doncs, que per tal de que no desaparegui la màgia d’aquesta realitat diferent, mai es desveli el secret que fa de Roth un geni.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la