|
Negra Sonora
|
|
O “El per què de comentar una maqueta”. Explicació: com aficionat devot a
la música. puc considerar-me afortunat al haver adoptat el rol voluntari de
crític musical; afortunat per que m’encanta descobrir propostes, noves formacions,
inquietuds naixents, veus reivindicatives. Cada vegada son més els àlbums,
promos i maquetes que inunden la meva bústia i el meu mail. Poder sí que
arribarà el dia en que el temps o l’esgotament facin mossa a la meva passió,
però de moment continuo gaudint com un marrec quan el meu equip de música
dispara sorpreses sonores pels altaveus. Després arriba el moment de fer la
selecció auditiva, de convertir-me en injust totpoderós i argumentar les
virtuts o deficiències del disc... i del seu artista, es clar. Un acte
totalment reprovable, ho reconec, però si tingués talent seria músic.
Fins aquí un petit resum d’una de les meves tasques com a crític. Parlem
ara d’en Martí Soriano, i de per què li dedico una columna al meu espai. Descarteu
pensaments del estil: “per que es un familiar seu...”, “ per que es un amic
seu...”, “per que es la seva parella...”, “per que en realitat no te res més a
comentar...”, “per que li va salvar la vida...” o “per que li ha pagat per
fer-ho”. No, la raó es més molt més senzilla, però molt més important: per que
es el primer cantautor que m’envia totes les seves creacions interpretades a la
nostra llengua. Des de que vaig començar en això de la música només un grup de
rock (els vilassarencs Nisei) i el cantautor en qüestió han apostat per
mostrar-me el seu art en català.
Però ¿qui es en Martí Soriano? Al igual que en Loquillo, El Clot forma part
de la seva historia existencial. Ja a l’època d’estudiant va ser membre de la
banda de pop-rock catalana Unòmia i, un cop superada una temporada de versions
d’en Sabina, es capfica dins el món de la composició. Aquesta aposta per ell
mateix li reporta beneficis de superació i autoestima en forma de fases finals
de concursos musicals. Es normal que, amb la línea ascendent de la seva progressió,
decidís gravar la seva primera maqueta a la segona meitat del segle XXI.
Es així com neix “Any nou”, una carta presentació de quatre temes en format
EP. Si tens son, Tornant a casa, Un món per
estrenar i la cançó que dona títol al àlbum conformen un treball ple de
petites histories que parlen de coses tan properes com els desitjos, las
promeses, els fills, l’amor, la nit... Les cançons segueixen una línea melòdica
que frega la acústica més pura; la guitarra i la veu es converteixen en clars
protagonistes, emfatitzant així el to intimista de les lletres. Son temes
agraïts d’escoltar, que conviden a la calma, a la reflexió i, per que no
dir-ho, a l’enyorança de certs sentiments o estats d’ànims.
Reconec que la cançó d’autor no es el meu fort i que de vegades ignoro els
noms propis per centrar-me en divergències títolistiques que serveixen de
recipient a un conjunt de riffs, crits i percussió compulsiva; però també
connecto molt bé amb aquells que cedeixen part de la seva essència personal
dins de cada petita obra que son capaços de crear amb il·lusió i cor. En Martí ho
transmet a les seves cançons, i ho fa de la manera que li agrada, de la manera
que sap i amb la llengua que vol. I que consti que jo no pretenc defendre cap
nacionalisme; la política no es lo meu i soc massa políticament covard com per
adoptar posicionaments manipulables. Tant sols es tracta d’admiració humana per
aquells que fan lo que realment volen, sense condicionar el seu art a
tendències, facilitats acomodatives o quotes de mercat.
I què dimonis! Sempre es gratificant descobrir persones que encara no han
venut uns principis que la resta ja no podrem recuperar.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
|
|
Llepafilms
|
|
Aquesta setmana ens arriba el segon treball del director australià Greg
McLien, que es va convertir en una promesa del gènere de terror després de
debutar amb la inquietant i aterridora Wolf Creek. McLien retorna a Austràlia
amb El Territorio de la Bestia,
una monster movie que es va presentar en el darrer Festival de Sitges i que va
arrencar els aplaudiments del públic i la crítica. La parella protagonista són
Radha Mitchel, que la hem pogut veure a Melinda i Melinda, Pitch Black o Silent
Hill, i Michael Vartan, protagonista d’Alias.
El film, basat en fets reals, ens explica la historia de Pete (Michale
Vartan), un periodista americà que fa un reportatge sobre la industria
turística al nord d’Australia. Allà s’unirà a un grup d’excursionistes i la
seva guia Kate (Radha Mitchel), per realitzar un creuer per un riu. No hi ha
cap novetat fins que, de cop i volta, el vaixell és atacat per un descomunal
cocodril salvatge fent que es quedin varats al riu. Quan cau la nit, el grup es
converteix en una presa fàcil per la bèstia i comença una ferotge lluita per la
supervivència en un dels llocs més inhòspits de la terra mentre lluiten contra
les inclemències del temps, ja que la marea de no deixa de pujar enfonsant el
vaixell.
Un dels aspectes que Greg McLien treballa profundament, i que no
s’acostuma a donar en films d’aquest estil, és la definició dels personatges.
Des de la caracterització de la parella protagonista fins a la barreja de
brutalitat i intel·ligència que mostra el cocodril, són del tot lloables i
d’agrair. Ens trobarem la guia atractiva, el jove reporter, el gordet graciós,
el típic covard, una nena amb la seva mare malalta i el típic que es fa el
valent i que sabem com acabarà només començar la pel·lícula.
El que més preocupa en un film d’aquestes característiques és la
versemblança del monstre en qüestió. En aquesta ocasió els efectes especials
estan a l’altura, recolzat amb un us de la càmera formidable, donant vida a una
bèstia del tot creïble, aterridora i d’una intel·ligència salvatge inesperada,
que el transformen en el personatge protagonista del film.
McLien juga amb l’espectador com vol, el fa patir durant gairebé tot el
film. Mostra un domini de la tensió i l’angoixa que et fa estar atent tota la
pel·lícula perquè mai saps per on et sortirà. Tot i que és una història que ens
pot semblar repetitiva i poc original, el resultat final del producte és molt
interessant. La barreja perfecte entre terror, acció, tensió i de la magnifica
direcció de Greg McLien, fan que aquesta sigui una bona oportunitat per veure una
nova manera de fer cinema de terror dins d’un gènere massa trillat.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Llepafilms.blogspot.com
|
|
Literària
|
|
L'espectre se'n va
Philip Rot
La Magrana
Diu Vila-Matas, a Recuerdos
inventados, que la vida, al igual que la literatura, no és més que una
biografia construïda a base de records inventats. D’aquesta manera, continua,
de tant inventar un passat com en un joc d’il·lusionisme en el que s’exercita
l’estil, arriba l’escriptura. Què passa, però, quan aquesta capacitat de
construir records inventats queda matisada per l’edat, el deteriorament físic i
l’amenaça de la mort com una possibilitat cada cop més present?
Roth torna, a L’espectre
se’n va, amb Nathan Zuckerman com protagonista, a escriure sobre la
mort i la decadència física que sol acompanyar a la vellesa, construint un món
en el que la realitat i el desig es confonen, apel·lant, d’aquesta manera, per
la literatura com a forma independent de la realitat. Zuckerman s’havia auto
reclòs a les muntanyes de Massachusetts després de sotmètres a un operació en
la que li van treure una pròstata ulcerosa. Onze anys després d’aquest
aïllament torna a Nova York amb la il·lusió que un nou tractament amb col·lagen
restauri la seva salut minvant, si més no, una incontinència que Roth utilitza
com a figura i metàfora de la decadència del personatge. Així, ens diu, al
camp no hi havia res que temptes les meves esperances. Havia fet les paus amb
les meves esperances. Però quan vaig arribar a Nova York, en qüestió d’hores la
ciutat va fer amb mi el que fa amb la gent: despertar les possibilitats.
D’aquesta manera, ressorgeix el desig, que a la novel·la cobra cos en la figura
del personatge que fa de Jamie la musa en la que Zuckerman imagina una prorroga
a la seva elegia particular. En aquest punt la proposta de Roth ens desborda
amb tota la seva força en tant que presenciem la impotència de Zuckerman no
només per satisfer aquest nou impuls de desig sexual sinó també per construir
aquells records inventats que nodreixen la literatura, presentant, així, un
quixot contemporani incapaç d’enfrontar-se tant als molins de la realitat com
als de la imaginació.
Afirmava Barthes de
l’estil dels escriptors que aquest no és sinó metàfora, és a dir equació
entre la intenció literària i l’estructura carnal de l’autor. L’estil és així
sempre un secret, record encarnat al cos de l’escriptor. Esprem, doncs, que
per tal de que no desaparegui la màgia d’aquesta realitat diferent, mai es
desveli el secret que fa de Roth un geni.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
|
|