Infern
Teatre Grec
29 i 30 de juny

Direcció, escenografia, il·luminació i vestuari: Romeo Castellucci
Companyia Societas Raffaello Sanzio

Música original: Scott Gibbons

Coreografia: Cindy Van Acker i Romeo Castellucci

Col·laboració en l'escenografia: Giacomo Strada

Escultures, mecanismes i pròtesis: Istvan Zimmermann i Giovanna Amoroso

La resta de la trilogia: Purgatori, al Teatre Lliure (fins al 7 de juliol), i Paradiso, a La Capella (fins al 6 de juliol).

Un dels plats forts d'aquest Grec. La versió lliure de la Divina Comèdia de Castellucci havia creat moltes expectatives. La primera proposta, Infern, s'ha pogut veure, únicament durant dos dies, a l'incomparable espai del teatre Grec de Montjuïc que no només serveix d'escenari, sinó que forma part de l'obra, on el paisatge és un personatge més. Prescindint del text, l'italià proposa un seguit d'imatges plàstiques, més properes a la perfomance que al teatre convencional, que ens fan reflexionar sobre la mort, la soledat o la autoconsciència de l'artista contemporani.

Mentre esperem que arrenqui l'espectacle, unes lletres lluminoses, on es llegeix el títol de l'obra, tremolen i produeixen sons histriònics, que ens recorden l'últim Lucio Fontana, que utilitzava llums de neó per insistir en el seu espacialisme. És un avís. Hem vingut a veure una obra d'art, una instal•lació.

Crysys, la jove banda igualada-odenenca acaba d’aconseguir una de les fites més importants dins la seva carrera musical, i es que, aquesta jove banda d’entre 17 i 23 anys representarà el “metal espanyol” en el gran concurs de bandes de l’èpic “Wacken Open Air Festival” (http://www.wacken.com/) del nord d’Alemanya, on es tractaran d’igual a igual no només amb els representants d’altres països i continents d’aquest concurs, sinó que també amb molts dels grups més grans del món del metall. Sens dubte una magnifica oportunitat per donar-se a conèixer pràcticament a tot el món, sobretot sabent que seran la primera banda espanyola a trepitjar els escenaris d’aquest festival, després de Mago de Oz.

Aquesta banda amb poc mes d’un any de vida està molt orgullosa dels resultats que ha anat obtenint al llarg del seu camí. Farà un any estaven tocant a la sala ‘’Il Gurú’’ (actual ‘’Honey’’) davant dels seus amics i familiars, però mica en mica es van donar a conèixer per Barcelona i voltants un cop es van proclamar guanyadors del concurs estatal de bandes ‘’Martohell Metal Rumble’’ on el premi va ser tocar al seu prestigiós festival Martohell Oktoberfest 08’ al costat de bandes tant nacionals com internacionals (tot un aperitiu comparat amb el W.O.A Metal Battle d’Alemanya). Aquest va ser un gran pas per posar-se a les masses al seu cantó i obrir noves portes a França, per gentilesa de l’organització ‘’Pyrenean Metalheads’’, i a València gràcies a l’organització ‘’Metal Bats’’.

Així doncs, quan ja es pensaven que les coses no podien anar millor, per casualitat Javier Carrión (bateria) va veure un anunci al myspace d’un concurs de bandes relacionat amb el Wacken Open Air i que aquesta era la primera edició que participava Espanya en el concurs, així que no ens ho varem pensar dos cops i ens hi varem apuntar tot i que cap d’ells esperava els resultats obtinguts ni molt menys. Un jurat va escollir els 5 finalistes escoltant les demos/maquetes dels concursants i observant les seves respectives pàgines web. La següent i última ronda per determinar el guanyador que representaria Espanya era demostrar davant d’un jurat el que valia cada banda a dalt d’un escenari durant 30 minuts, i així ho van fer totes, el nivell va ser molt alt i no hi havia clar guanyador, però Crysys tenia a més a més el factor edat a favor seu. La sorpresa va ser molt gran, i la sensació era com si no pogués ser veritat, no s’ho acabaven de creure, no podia ser, però va ser, ho van aconseguir, ja podien estar orgullosos del que havien aconseguit.

Ara el pròxim repte està al caure, aquest 30, 31 de juliol i 1 d’agost s’enlairen cap Alemanya per batre’s en duel amb els altres països i continents. Serà una de les experiències mes grans de la seva vida sens dubte. I es que tota aquesta bogeria no hagués sigut possible sense els seus fans incondicionals i més pròxims, els Alcoholic Supporters From Hell (així es com es fan anomenar), que els segueixen a tots als seus concerts i que sense ells no seria el mateix ni molt menys.

per Albert R. | Foto: catmoto.com

OJOS VERDES
Miguel de Molina in memoriam
A l’Espai Brossa
Fins el 26 de juliol

Dramatúrgia i direcció: Marc Vilavella
Intèrprets: Gracia Fernández, Xavi Melero, Manoli Nieto i Marc Vilavella.
Direcció musical:  Marc Sambola

Deia Manuel Vázquez Montalbán, a Crónica sentimental de España, que “recordar, poner en orden las voces y los ecos de nuestra educación sentimental puede ser la búsqueda de un punto de referencia para poder empezar a comprender el por qué no comprendemos nada o casi nada de la espléndida confusión que nos envuelve”. I això és el que fa l’Espai Brossa amb aquest homenatge a Miguel de Molina que, després de l’èxit que va obtenir al mateix teatre l’any passat - amb dues nominacions als Premis Butaca, en les categories de millor musical i millor actor de musical -, ha tornat a programar un espectacle que vol fer justícia a una figura massa oblidada, massa silenciada i que va haver de patir en carn pròpia la manca absoluta de llibertat i la repressió més absurda.

Ojos verdes, Miguel de Molina in memoriam és el treball de final de carrera, de l’Institut del Teatre, de Marc Vilavella que, amb els riscos que això comporta, no dubta en dirigir i protagonitzar un espectacle amb bon gust, intel•ligència i amb un to reivindicatiu. S’hi reflecteixen les lectures positives que Haro Tecglen i Montalbán van fer d’una forma poètica, la copla, que es va intentar esborrar de l’imaginari col•lectiu per culpa d’uns prejudicis que van arrelar a la transició entre la gent suposadament progressista. Si es llegeixen amb atenció cançons com “La bien pagá”, “Ojos verdes”, “¡Ay, Carmela!” o “El día que nací yo” veurem que les metàfores tenen més potència que molta de la música actual, suposadament “avançada”. Potser som nosaltres, els fills del baby boom, els que vam arraconar un tipus de folklore amb la por de ser  vistos com a casposos i, per ser “moderns”, no hem fet més que acudir als productes empaquetats.