!Apa ! Quin ensurt ! Em pensava que m’havia equivocat de pedal. La carretera es tota recta però, jo, ho veig tot ben tort. Deu ser que la vista em falla i ja no veig res clar. O potser, és que demà m’he d’examinar, és clar.

- Si que començo bé la classe. Avui es la darrera i estic aterrit.

- Ves per on, tinc el meu professor ben espantat, doncs gairebé  tinc una ensopegada abans de sortir.

- ¡ Va anem-hi !! Avui he de demostrar que soc el millor darrera un volant.

- Per fi sembla que la cosa ja va més bé. La carretera es recta i segur que no m’equivocaré .

- ¡ Epp ! El cotxe de la policia està darrera meu. El profe ja comença a donar-me un toc en els pedals. Compte amb la velocitat, no s’ha d’anar esverat.

- No sé per què les mans em suen, i el canvi de marxes sembla que s’ha destarotat.

- ¡ Vaja ! Ja sé el que passa : No havia posat la marxa que tocava. Doncs, era jo que m’havia atribolat.

- Ja tinc el semàfor en vermell. Bé, ara reposaré uns moments fins que es torni a posar verd. Avui tinc un dia ben aclaparat.

-  Què deu passar ? El cotxe de davant no acaba d’arrancar i tot hom pensa que soc jo que m’he esvalotat,  i no trobo el pedal adequat.

- ¡ Arranca,  noi ! Jo, també, vull marxar !

- Segur que s’ha quedat “in albis”  igual que jo, quan vaig començar.

- Suposo que és ben normal. Un lapsus el te tot hom.

- Ara sí, ja torno a circular. La carretera es ben ampla i ja puc avançar.

 -Veig que comença a ploure. ¡ Més em faltava això !

Feia temps que volia trobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era, ja, molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història.

Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix, espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons.

Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant, des de moments perduts en la memòria.

Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa, agotnades dins la seva ment.

- Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares.

Entretant, tot el seu món, ara difós en aquells records, s’havia endolcit amb aromes d’infantesa juganera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors.

De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai.

- Que estrany ! - va dir, en veu alta.

Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint  d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta.

Tranquil·lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir:

Mirava com aquella dona escombrava el carrer i la veia tan trista i solitària com ella mateixa s’hi veia, en aquell moment, mentre caminava tota sola. Tanmateix,  no sabia com n’era de rica i d’important als seus ulls. Aquella feina quotidiana i feixuga que cada dia, segurament,  la fastiguejava era per a ella la que més li agradaria de poder fer, ara, mentre anava camí de lo desconegut.

- ¡ Bon dia tingui, senyora ! – li va dir,  d’una manera entranyable.

- ¡ Bon dia, noia ! – li va respondre, estranyada, la dona.

La noia li va regalar un somriure tot passant pel seu costat i la dona li va tornar, amable, sense prendre-hi gaire més interès.

No sabia com, però cada vegada li pesava més la maleta que arrastrava, indolent, cap a aquell indret del no voler arribar, mai.

L’ aire gèlid esquinçava la pell i la seva prioritat era trobar un recer segur en aquell racó de món, igual que el predador cercant la presa.

Pensarosa, asseguda en un banc, observava la nuvolada grisenca d’un cel amenaçador de turmentes.

Davant la porta d’aquell immens edifici  recordava els jocs, vora el riu, sota els pollancres, en una infantesa llunyana emboirada pel pas del temps.

De sobte, la fredor d’aquell dia, trist i solitari, es transformaria en una càlida brisa  com l’abraçada de l’amant en una nit màgica.

- ¡Hola! Què hi fas aquí, tan sola ? Et puc ajudar ?