Abstreta en la profunditat dels meus pensaments, i aclaparada per tot el que em succeïa, vaig obrir els ulls observant tot el que m’envoltava. Davant meu el món girava, sense aturador, i el rellotge continuava marcant unes hores, interminables, plenes de preguntes silencioses.

Encara no podia desxifrar l’enigma injust i despietat d’aquella trucada. Com  podia ser, que ja no hi haguessin paraules? Asseguda en aquella estança freda i solitària caminava, sola, per una platja imaginària on la brisa acaronava els meus cabells i, l’aigua purificava la meva ment.

Una mar de incerteses atropellaven l’enteniment perdut. Qui soc, a partir d’ara? No puc acomiadar-te, no puc deixar-te marxar, no vull sentir aquest vuit, ple de paraules per a dir-te. Se que el destí et va venir a cercar, quan tu ja l’esperaves però, això, no consola la meva desesperança.

Voldria poder fer mil preguntes que colpegen els meus sentits. Però, ja no puc corre ni cridar el teu nom. El vent s’endu la teva veu, apagada.

Miro el teu rostre i veig reflectida la pau, per a mi inexplicable, en els teus ulls clucs i les teves mans reposades. Ara, ja, només em queda acompanyar-te en aquest darrer viatge amb la solitud endinsada en la meva ànima.

Una flaire de roses m’embolcalla i, una altra vegada, la brisa acarona els meus cabells. Miro el cel i una gavina vola.  Un cop més, estàs prop meu per donar-me la protecció i l’ajut que en aquests moments em manca.

Ara, ja em puc acomiadar amb la temprança del teu record doncs, se que, el teu veler ja ha arribat a l’illa de llum, de palmeres verdes i sorra blanca, on t’hi espera el Pare i l’Àvia.

Que els teus ulls d’un verd grisós, tan especials, no deixin mai de contemplar-nos i que l’escuma del mar em porti les teves onades d’amor.

MARE, una paraula tan senzilla i tan gran alhora.

Por a l’altre Kapuscinski, a la trobada, a allò que és nou. Hi ha tantes classes de por com maneres té l’ésser humà de somriure, de caminar, de cantar. I, contra la por, no hi pot fer res l’orgull, la valentia, el coratge, res, res. Només la voluntat de poder, que no es pot controlar, que no accepta morrions.

La voluntat de poder em portà a acompanyar a na Blanca a aquella exposició, al Centre d’Art Santa Mònica, vora unes Rambles amb olor de clavell i de sol de maig. Dibuixos, esquetxos, carícies de tinta xinesa d’un modernista francès, al que segurament li havien inoculat, massa vegades, la por a ser viu. Una força al traç, al detall, al matis. Hom podia reconèixer a na Blanca a cada catarsi, a cada intent per eternitzar quelcom breu, instantani, immediat.

Creuàrem la multitud d’estrangers, amb mitjons blancs i mapes desplegats, per a anar a prendre una tassa, una porció d’oxigen de futur, al Cafè de l’Òpera. I tornàrem a ballar. Un altre cop l’art de la seducció, el joc, la conquesta, el festeig, la possibilitat. Li vaig fer un petó, maldestre, a una boca immensa, perfecta.

Na Blanca, dinou anys de pell suau, vivia amb son pare a prop d’allà, just al darrera del Liceu, i a cinc minuts dels nostres jardins. Li agradava el dibuix, la pintura, l’escultura i el cinema. I tot just havia començat una obra, de teatre, en la que jo li aniria descobrint els entreactes, de Brecht, de Brossa i de Pinter. Ella m’ensenyaria la perspectiva, el ritme i la força. Com a escenari, de fons, una Barcelona canviant, contradictòria. Una escola d’amants autodidactes.

Davant la tragèdia de la vida, només hi ha dues opcions. O ens emborratxem en el risc, o ens suïcidem en els vòmits de la quotidianitat. Som individus, únics i intransferibles, o masses putrefactes, indescriptibles. Vet aquí, repeteixo, la importància del matis i de la radicalitat. Ella era aquella esquerda, per la que s’escola la potència, allò possible, aquella afinitat electiva, genètica, amb la que hom dialoga sense parar, on hi construeix un discurs propi, al voltant de dues ànimes, i un sol cos. Un Phatos i un Eros. I un tango, i Gardel, i la seva boca.   

La vaig acompanyar a casa seva. Com en són de curts els carrers, quan els necessites. Com n’és de breu una olor, quan la interioritzes. Havíem, ens varem prometre, de descobrir-nos l’un a l’altre, despullar-nos, gaudir de rebentar les barreres del jo i del tu, de les franquícies d’un Déu que, a hores d’ara, poca cosa ens havia de dir. Freud, ociós i prepotent, tampoc tenia fulles en blanc per a omplir en aquell barri xinès. No tenim malestar en la cultura perquè la cultura és, simplement, el càstig. Enterrar l’obra en un museu, afogar-la, és prendre una musa i fer-li dir un “sí, vull”. I allò que és evident, no requereix paraules. I nosaltres, els únics, havíem començat un viatge amb gust a absenta i passejos.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

La tristesa és elegant, respectuosa, cordial. És intel·ligent, companya, fidel. És solemne, educada, sincera. És una senyora que sap estar-se allà on la conviden, amb un posat impecable, amb una serietat difícil de trobar en aquests dies de xiclets mastegats. I la gent, que no té pietat, la confon amb la desesperació, amb la malenconia més cursi, i amb la mala bava.

M'aixecà trist, un dia més. I, com que era una tristesa en blanc i negre, i de guant llarg, tingué aquella sensació tan estranya, en la que la llàgrima s'assembla tant al somriure. Notava, en mi, una pau interior, una calma, i un buit infinit. No hi havia res a dins. Hom podia llençar una moneda, que passara per l'esòfag, i acabara a l'interior de l'estómac, sense haver-se topat abans amb res. Era com llençar una pedra a un pou sense aigua.

La tristesa és un estat excepcional. La desesperació t'espanta, et fa ser maldestre, equivocar-te en cada moviment. La pot, en canvi, et paralitza, et fa covard, et converteix en un minusvàlid amb por de si mateix. Tots som terroristes. La meva tristesa de cinema mut, la d'aquell matí d'abril de pluja i de cafè llarg, em portà, amb un nou llibre de Nietzsche, al jardí.

Era una tristesa plena de voluntat de poder, d'acabar amb el pou, de saber que, ara ja, tot és relatiu. L'aigua són les creences, els prejudicis, els tòpics que s'han assecat i t'han ensenyat aquest caminar, aquest viure per viure, que fa de la vida quelcom que val la pena. Només sobreviu el més fort. I ningú entén aquesta frase, tan clara i evident com és. Darwin no ens parla de diferents espècies, sinó dels diversos homes que hi ha en nosaltres. Sobreviu l'Albert que beu de la bellesa, que s'alimenta d'una mirada amb dobles intencions i infinites espatlles nues. Mor l'Albert covard, aquell que s'amaga en màscares i americanes de pana.

Davant la creu del jardí, ella baixava l'escala, sempre somrient, sempre imprescindible. S'apropà, a poc a poc, sense pressa, sabent que l'univers no fugiria sense avisar, i s'assegué vora meu. Vam parlar de tot, de la seva rutina d'estudiant de dibuix, de la meva de desordenat lector de bojos filòsofs, del retrat que em faria, de com n'era jo de tímid, de l'exposició que ella volia anar a veure aquest cap de setmana, i de com jo estaria encantat d'acompanyar-la. Ella era ella. Tan simple, i tan sagrat. El ritual. Ella era jo en el sentit més ample de l'existència. Mai he tornat a sentir, de manera tan dolça, la més que suportable levitat de l'ésser. Ser viu. 

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la | traducció: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la