Passat aquest esdeveniment, durant la tarda però també l’endemà dels fets, els usuaris de la línia R-1 de Rodalies de la Generalitat, vam poder seguir contemplant com davant de certs esdeveniments meteorològics, la incompetència i manca de previsió segueix essent una realitat, regenti les rodalies ferroviàries qui les regenti. El tren de les 7,08 del matí destinació l’Hospitalet va passar amb uns 8 minuts de retard per l’Estació de Calella, fins aquí res d’especial. Ara bé, en arribar a Canet de Mar i estacions successives, se’ns informà per megafonia de l’averia d’un tren entre les estacions de Plaça Catalunya i Sants i dels retards d’entre 15 i 20 minuts que hauríem de patir, la qual cosa es materialitzà a l’estació de Llavaneres amb una “generosa” parada de més de 30 minuts. Però encara ens mancava la “sorpresa” de Mataró i del fort temporal marítim que havia inutilitzat una via entre Mataró i Vilassar de Mar. Més espera, d’entre 25 i 30 minuts. En definitiva vaig arribar a la Ciutat Comtal amb un retard d’una hora 20 minuts…

Però aquesta només va ser la meitat de l’aventura de viatjar en tren del passat 9 de març doncs, naturalment, calia tornar a casa. El tren que sortia de l’estació de Barcelona-Arc de Triomf a les 12,53 minuts, va passar amb un retard de 15 minuts, que es va anar allargant amb parades eternes a mesura que ens apropàvem a Vilassar de Mar, on el servei restava tallat. Ens van fer pujar a uns autocars fins a l’estació de Mataró, on no ens esperava cap tren i no n’arribà cap fins passats 25 o 30 minuts, de pena… I encara, en arribar a l’estació de Calella ens trobàrem amb el pas soterrani inundat amb un pam d’aigua, sense que cap cartell o una cinta bondadosa indiqués tal eventualitat. Total, un nou retard de més d’una hora i 35 minuts, que sumats als del matí totalitzen dues hores i 55 minuts, gairebé tres hores que a ningú tornen. No es van veure massa nervis, serà perquè ja hi ha costum… La “fiabilitat” del servei, que habitualment és força bona, es posa contra les cordes en moments de prova sobre l’autèntica qualitat del sistema.

Escoltades les compareixences dels bombers de l’incendi d’Horta de Sant Joan, les reiterades i fonamentades queixes dels usuaris dels serveis en els transports, l’estat de les carreteres, o la lentitud de reacció que llinda amb la incompetència en tants camps, plana sobre la opinió pública una sensació que hi ha una manca de capacitat de reacció davant de grans problemes. Comptant amb tant “eficaços” gestors polítics, no podem anar massa lluny; no serà que moltes vegades ens neguem a mirar-nos les nostres pròpies mancances, ara que moltes vegades ja no les podem imputar a Madrid? Ha sorgit doncs la tàctica de saltar-nos els problemes reals, de la Catalunya social que pateix tants problemes i, tot superant-los, amb una vareta màgica fem peticions grandiloqüents, com ara la independència o no de Catalunya, que no resisteixen la prova de la demostrada incompetència de les autoritats d’aquí (gestors polítics) davant les situacions de crisi.

Jordi Amat i Teixidó

Notícies relacionades:

1. Sí, si volem podem
2. Què podem fer per prevenir el càncer?
3. Els malalts d’Arenys de Mar ja poden anar a Mataró

Cal dir que de vegades no som conscients de que tenim un trauma o pensem que el que teníem està superat.

Hi ha traumes que són molt greus i clars:
La malaltia o mort de familiars o amics molt properes, sobretot si és sobtada o no correspon per l’edat. Un pare en una edat vital, un fill, la parella, un amic…
Però també  pot ser un trauma una forta discussió amb alguna persona propera o amb el cap de la feina, un disgust amb un fill, un desengany sentimental, una separació, un ensurt molt gran, un accident. Perdre la feina. Una humiliació.

Totes aquestes vivències poden ser  recents però també llunyanes.
De vegades pensem que una situació traumàtica l’hem resolt i no es així, l’hem amagat o fem veure que la ignorem. Però si per alguna circumstància  ens torna el record  i  ens fa  mal, ens fa plorar, enrabiar o ens provoca una resistència aleshores es que no esta resolt.
La Estrella de Betlem és una flor blanca i petita. La seva essència és la que ens pot ajudar a resoldre el trauma. No el fa oblidar, el fa assumir, elimina la força del rebuig  i el dolor que ens provoca i no ens deixa viure.

En Bach va dir sobre la Estrella de Betlem: “Perquè hi hagi un trauma ha d’haver-hi resistència i és aquesta resistència la que ens fa mal”.
Aquesta flor neutralitza qualsevol resistència restaurant els mecanismes d’autocuració.
Si el trauma no és conscient pot reaparèixer. De vegades ho fa en somnis amb una subtil simbologia però depurant i reconnectant la energia bloquejada fent-nos sentir reconfortats.

Hi ha persones que el fet de somiar els deixa esgotats o els provoca ansietat per remoure coses passades. Això és l’inconvenient de la curació però es resolt afegint al tractament una flor més o pel cansament, si no descansa bé o per l’angoixa que li provoca el rebombori. De totes maneres són petits malestars que vol dir que la teràpia funciona i que els resultats seran del tot satisfactoris.

Però normalment els traumes es resolen d’una manera natural, integrant-se suaument, reorganitzant i depurant.

Altres aplicacions practiques d’aquesta flor:
Es pot donar en dones que, sense tenir una causa orgànica, no es queden embarassades, perquè un bloqueig els hi impedeix. En la majoria de casos l’embaràs es produeix molt ràpidament.

També quan algú no es deixa ajudar o sigui que es resisteix. En aquests casos  es de gran ajuda.

Hi ha nadons que ploren molt, si no hi ha una causa física, es pot donar aquesta essència pel trauma del naixement, per prendre o es pot posar a l’aigua del bany.
També per les mares després del part.

En nens que han estat adoptats, que tenen el trauma del rebuig de la família d’origen i que mostren ràbia continguda o no, als pares, quan són més grans. En aquest cas es dona en combinació amb altres que necessiti per ser més efectiu.

En els post operatoris, pel trauma que suposa i per la recuperació. Pot regular la pressió arterial, combinada amb altres, segons les necessitats i característiques de cada persona.
També es aconsellable com a prevenció en cas de que sabem que ens hem d’afrontar amb una situació que ens recorda un trauma o una situació que ens es difícil afrontar. Eliminat la resistència i el bloqueig.

Es dóna també per un trauma físic, contusions, dolors que ens bloquegen la mobilitat. En aquests casos la aplicació en cremes dona bons resultats.
També per llagues de llit en persones amb mobilitat reduïda juntament amb altres que també seran de gran ajuda, per  aportar energia i recuperació a la zona afectada. En crema.

I sobretot es dona quan es necessita vitalitat interna, claredat, força interior i capacitat d’adaptació, facilitant la recuperació en tots sentits.

Així es a grans trets la Estrella de Betlem que es pot donar sola o acompanyada d’altres segons la personalitat de cada persona i depenent de les seves necessitats per tal que sigui un tractament més ajustat,  amb resultats  més eficaços  i al més curt termini possible.

Carme Beltran Boix | Terapeuta floral

Notícies relacionades:

1. Les flors de Bach, a la Biblioteca de Malgrat
2. Cabrils impulsa una teràpia per a la gent gran amb animals domèstics de la Gossera

A mi, com a espanyol, prefereixo que em representi abans un barret mexicà (souvenir més venut en el conjunt de l’Estat espanyol) que una “festa nacional” cruel i fora de lloc. No deixaré d’estimar Espanya, la seva cultura, la seva terra, la seva llengua… perquè es prohibeixin les corrides de toros. No deixaré d’estimar Catalunya, la seva cultura, la seva terra, la seva llengua… si es plantegés i aprovés la supressió dels Correbous. És més, les estimaré més encara! Em sentiré més orgullós encara de ser espanyol i català.

Igual que també molts de nosaltres ho apliquem a la raça humana. Cap mena d’assassinat humà pot ésser legalitzat (tot i les inclemències que pugui presentar aquest debat), seria una barbàrie. Ja en tenim d’antecedents, com podrien ser, per exemple, la prohibició de batalles de gossos i galls. No es parla de drets dels animals per carestia de temes dels quals parlar. Tots tenim uns drets (inclosos els animals). Per la mateixa regla que defensen alguns, tampoc no se’ls hauria d’haver donat drets als esclaus, a les classes populars, als obrers… fa uns segles.

Els denominats ‘liberals’ argumenten, en contra de la prohibició, que es tracta d’un atemptat contra el lliure mercat. Defensen que és la supressió d’un sector de negoci… Sí, però els pregunto: De quin volum de negoci parleu? Dels només 400 abonats a la Plaza Monumental de Barcelona?.  Fins i tot, m’atreviria a dir que la petanca i el dominó generen un volum de negoci més gran. No significa res per a mi que 13 milions de ciutadans xinesos (país en el qual mengen carn de gos, cosa impensable fins i tot per als taurins) segueixin les corrides per televisió.

Aquesta proposta que s’està debatent al Parlament de Catalunya hauria de traspassar fronteres i anar a parar a la resta de Parlaments Autonòmics. Perquè, afortunadament, podem afirmar que a Espanya la gran majoria no som taurins. Un sondeig dut a terme l’any 2006 confirma que a un 72,1% de la població espanyola no li interessa la tauromàquia. Integrem-nos d’una vegada per totes en el segle XXI!

Notícies relacionades:

1. El gran tall de la Nacional II convertirà la carretera en una festa reivindicativa
2. Perejaume obté el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2006
3. Mataró demana al Parlament que declari la sardana Dansa Nacional de Catalunya

El Dr. Bach va néixer a  Moseley, Anglaterra, l’any  1886. De petit va tenir una salut molt delicada però,va anar millorant a mida que es va fer gran.

Des de molt jovenet va destacar per la seva ferma determinació i perseverança per  afrontar els seus objectius. Gaudia d’un gran poder de concentració i quan alguna qüestió despertava el seu interès, ningú podia distreure la seva atenció.

Era molt independent i de caràcter molt positiu, tenia molt sentit de l’humor però també desfruitava gaudint la natura sol.

Ja de molt petit volia ser metge. Tenia una gran vocació de servei i la seva actitud solidaria i compassiva va ser la qualitat més destacada per part de la gent que el va conèixer. Es feia estimar.

Encara anava a l’escola i ja imaginava i esperava amb ànsia el moment en que podia començar la seva feina com a metge. El seu somni era trobar un mètode simple per curar malalties. Havia manifestat que així com la naturalesa es regenera ella mateixa de manera natural i evoluciona inebitablement, les persones, com a part de la mateixa natura, havia de trobar el sistema per guarir-se, dintre del mateix sistema natural.

Més endavant se’n va adonar de que tenia un poder curatiu al tocar als pacients i veure que els alleujava el dolor.

Es va llicenciar en medicina l’any 1913, als 27 anys, en  cirurgia un any desprès i  més endavant va treballar en bacteriologia i patologia.

No parava de treballar , estudiar i observar. Es passava moltes hores a l’hospital i es va anar decepcionant del sistema mèdic i sanitari. Aleshores es va interessar per la homeopatia. Va llegir “El organon” el llibre escrit per Hahneman, fundador de la homeopatia i va veure que hi havia moltes similituds entre els descobriments d’en Hahneman i els seus. Es va entusiasmar i va començar a estudiar i treballar partint de la homeopatia.
El seus treballs i els resultats de les seves investigacions eren publicats per les revistes mediques del moment i el Dr. Bach gaudia d’un gran prestigi entre els seus col·legues i  molt popular a nivell mèdic.

Però estava  convençut que en la naturalesa havia de trobar els remeis per curar d’una manera  mes natural i menys agressiva. La historia és molt interessant i bonica però el cas és que va començar a investigar en les flors amb intuïció i perseverança.

Amb els anys va anar descobrint les propietats i beneficis de diferents flors i en va comprovar la eficàcia, sense ser agressives i sense efectes secundaris.

Buscava un sistema eficaç i senzill. Anys enrere ja va comprovar que era  necessari tractar el malalt i no la malaltia perquè exercint com a metge, havia comprovat que la mateixa malaltia requeria diferent tractament segons les característiques de cada pacient. I també va constatar que la malaltia era una conseqüència . La causa era l’origen de la malaltia.

Va començar a tractar  els malalts amb els estractes de flors i estava convençut que la causa de les malalties tenien l’origen  basicament en un desequilibri emocional i en una petita proporció la causa era d’origen fisic, mental i espiritual.  De manera que tractant les emocions també evitava o curava malalties.

La noticia dels resultats de la nova teràpia del Dr. Bach corria com la pólvora. Venien malalts de molts de llocs d’ Anglaterra per ser tractats.

Ja havíem parlat que de en la infància havia estat un nen malaltís i l’any  1917, als 31 anys,  va tenir una grau hemorràgia i va ser operat de tumor i metàstasis  amb un pronòstic de tres mesos de vida. Però amb el seu afany de treball per trobar els remeis que buscava va esquivar la malaltia fins que va donar per acabat el treball l’any 1936 quan tenia cinquanta anys.

Quan va morir va deixar molt poques coses. Tenia molt poca roba i pocs diners, unes 50 lliures que havia rebut pocs dies abans i que pensava dedicar ,com sempre havia fet, a seguir en les seves investigacions. Havia portat una vida molt senzilla i, en definitiva, havia dedicat tota la seva vida a la investigació i al servei als altres.

Nora Weeks es la dona que va acompanyar al Dr. Bach durant molts anys en les seves investigacions, és la que va tenir la responsabilitat de continuar el seu treball i la autora de la seva biografia.

Bé, el Dr. Bach primer va trobar les 12 flors que identifiquen el caràcter de cada persona, desprès els 7 ajudants que són les que complementen el caràcter amb les circumstancies de la vida i la resta 19 flor més, que són per circumstancies puntuals.

Els apunts que va deixar eren molt simples. Mentre estudiava les flors anava escrivint tot el proces amb moltes notes i observacions però quan ho tenia tot més clar ho resumia i destruia  les anteriors anotacions pensant que aixi seria més practic i sencill pels practicants de la seva terapia.

Acostumava a dir: “Vull fer-ho molt simple. Si ting gana tallare un enciam per sopar i si ting por prendre Mimulus”.

Després d’ell els terapeutes que es van iniciar en el seu sistema, han anat interpretant i ampliant el seu treball. Molts comparteixen les seves experiencies i els resultats de les aplicacions de les flors en cassos complicats per al benefici dels pacients i per una millor aplicació de la terapia.

Avui encara se seguixen organitzant seminaris, publicant articles i llibres  de terapeutes avançats amb amplia informació i profundització del tema tant per el tractament com per l’ensenyament.

La Organització Mundial de la Salut ja fa anys va declarar com a apta la Terapia Floral i compatible amb la medicina establerta. A Suissa, no nomes esta regulada sino que es una opció més a la seguretat social compatible amb  els altres sistemes de salut.

A partir de tots aquests treballs, en la actualitat,  podem preparar un tractament adequat per cada necessitat. Podem fer tractaments puntuals però també podem fer-ne de fons,  a la manera de capes, amb uns resultats  més profunds.

Carme Beltran Boix | Terapeuta floral

Notícies relacionades:

1. Les flors de Bach, a la Biblioteca de Malgrat
2. Cabrils impulsa una teràpia per a la gent gran amb animals domèstics de la Gossera

Al meu entendre penso que els rols que ha de desenvolupar el tutor han de permetre que la relació entre ell i les famílies tingui les característiques següents:

La relació ha de ser unitària: cal una relació que uneixi en comptes de separar. Que entengui el caràcter continu entre els diferents elements del sistema com són alumne, família i escola-tutor. El tutor ha d’aconseguir que aquests elements no es vegin com a independents i deslligats uns dels altres sinó orientats cap a la cooperació i la acció en paral·lel.

La relació ha de ser transparent: és important que quedin clares les intencions tan de la família com de l’escola a l’hora de fer el seguiment de l’alumne. Que trobem una descripció clara i precisa dels fets i de l’evolució de l’alumne a l’escola i també de les activitats, actituds i circumstàncies que envolten el dia a dia de l’alumne a casa amb la família.

La relació ha de ser fluïda i constant: de la mateixa manera que busquem uns lligams que uneixin i relacionin escola i família, hem d’assegurar un contacte permanent, regular, constant per fer evident un seguiment acurat i actualitzat del paper de l’alumne a l’escola.

La relació ha de ser respectuosa: les parts relacionades han de prendre una posició de respecte entre elles, on es pugui entrar en contacte i comprendre la situació de l’altre i actuar empàticament per fer el conjunt de relacions el més ric i efectiu possible.

En definitiva la relació entre les famílies i els tutors de les escoles han d’assegurar un clima al voltant de l’alumne que permeti que aquest pugui desenvolupar al màxim el conjunt de les seves potencialitats i asseguri la continuïtat de la seva formació.

Notícies relacionades:

1. 2ª edició del premi Adam Smith per a treballs de recerca de Batxillerat
2. Tercera edició del premi Adam Smith
3. Cabrera tindrà escola de música

Un exemple, abans d’entrar en el tema, és la por que podem tenir, davant la incertesa en el futur, la por al dolor, a la malaltia, por a enfrontar-nos a problemes quotidians o excepcionals de la vida, por pels problemes dels membres de la nostra família, por a perdre el control per l’estrès en que vivim, per la feina …

Aquestes sensacions desequilibren el nostre estat emocional i de rebot pot provocar alteracions psíquiques o físiques com podrien ser angoixa, depressió, excés de colesterol, hipertensió, problemes a l’aparell digestiu, a la pell, estrenyiments, gastritis, tensió muscular, contractures, irregularitats menstruals …

Si aconseguim regular aquests trastorns emocionals, aconseguirem evitar o disminuir disfuncions del nostre cos i també recuperarem el nostre estat d’ànim, la calma, la lucidesa, seguretat, valentia i humor.

Aquesta pèrdua de l’equilibri pot ser temporal o pot  semblar crònic si fa molt temps que dura.

Hi ha persones que creuen que algunes característiques del seu caràcter que no els hi agrada, formen part de la seva personalitat, però algunes d’aquestes “característiques” no són més que trastorns a causa d’alguna circumstancia viscuda temps enrere i que de manera inconscient els ha fet adoptar un tret personal com a mecanisme de defensa.

Com exemple podria posar el de una persona que en la infantesa s’ha sentit marginada, poc estimulada o poc estimada i que quan és adult adopta una actitud severa, distant i que normalment té dificultats per relacionar-se.  Aleshores fa barrera per protegir-se, com a mecanisme de defensa i per por de que li facin mal.

Les persones que tenen consciència de la seva situació i volen millorar  el seu estat d’ànim i relacionar-se amb més harmonia amb les persones del seu entorn,  poden trobar  en les flors, una  eina de gran ajuda.

- Primer els ajudarà a eliminar barreres,  relaxar-se i deixar-se anar.
- Desprès  una altra preparació  els ajudarà a reconciliar-se amb el passat i a passar pagina.
- I finalment caldrà fer una combinació que harmonitzi tota aquesta situació per recuperar el benestar físic i  emocional que estava en conflicte amb la seva personalitat.
Com a resultat de tot això poden corregir-se algunes  disfuncions físiques o psíquiques, es millorarà l’estat d’ànim i en conseqüència  ens ajudarà a prendre el control de la nostra vida, a veure les dificultats amb més claredat i a prendre decisions  més raonades.
De totes maneres cal dir que en aquests tractaments  es tracta a les persones individualment, cada persona necessita unes essències diferents en funció de les seves característiques, no hi ha una formula establerta per cada trastorn i cal fer un estudi i un diagnòstic precís abans de la prescripció.

La malaltia és una conseqüència, no és no la causa d’un trastorn i en les flors de Bach es va a buscar la causa  procurant  la curació per l’equilibri de la personalitat.

Amb tot això sempre ens poden ajudar les tècniques de respiració, relaxació, ioga, un bon massatge, una bona dieta, etc. i  també les vitamines i minerals si fos necessari.

Avui dia ningú nega la relació que hi ha entre estrès i els problemes digestius i es relaciona una bona actitud davant la vida amb el benestar.

La medicina establerta recomana caminar per regular: l’excés de colesterol, la hipertensió, la diabetis.

Alguns metges comencen a recomanar relaxació, ioga, acupuntura i altres tècniques i productes complementaris a la  medicina, com a suport.

Hi ha molts metges i infermeres que fan cursos de teràpies alternatives per complementar la seva formació i oferir millor servei.

Les flors de Bach, si bé no poden garantir el guariment  en el cent per cent dels casos, això tampoc ho pot oferir la medicina establerta, si que pot  fer prevenció i ajudar a afrontar  millor  una malaltia, tant en el que la pateix  com en els acompanyants que sovint es troben superats per una situació  angoixant i que no poden controlar.
Coneixem persones que saben afrontar la vida amb convicció i determinació però que en certes etapes de la vida han tingut conflictes que no podien superar totes soles. Algunes han deixat passar el temps que diuen que ho cura tot i d’altres han buscat alternatives. Les flors de Bach és una bona teràpia per ajudar-nos a passar millors els tràngols de la vida.

Per altra banda hi ha persones que no saben  desempallegar-se de les seves angoixes, a casa o a la feina,  no troben la manera de fer-ho, o tenen por d’enfrontar-se a una situació, de no poder-se’n sortir, de sentir-se desemparats, estan tot el dia donant-li voltes al cap i es refugien en una situació que els és coneguda i els sembla que poden controlar . Però aquestes situacions, a la llarga passen factura. Si en prenem consciència, si volem millorar i tirar endavant, un bon diagnòstic  i  les flors de Bach ens ofereixen una obertura, un inici de canvi i una nova perspectiva per viure millor nosaltres juntament amb les persones del nostre entorn. I tot això amb la gran avantatge de que es pot prendre juntament amb altre tipus de medicació, no te efectes secundaris i no crea dependència.

El proper article serà sobre Doctor Edward Bach,  sobre la seva vida,  els seus principis, el seu entusiasme i capacitat de treball i  de com va anar desenvolupant  els seus descobriments. Em sembla que ho trobareu interessant per situar  la persona , els seus estudis i la repercussió que han anat tenint  fins els nostres dies.

Carme Beltran Boix | Terapeuta floral

Notícies relacionades:

1. Les flors de Bach, a la Biblioteca de Malgrat
2. Cabrils impulsa una teràpia per a la gent gran amb animals domèstics de la Gossera
3. Floristeries de Vilassar de Mar utilitzen larvicida contra el mosquit tigre

No és cap teoria o doctrina, sinó un conjunt d’eines, models, habilitats i tècniques per fer més útil i fluïda la comunicació amb nosaltres mateixos, els altres i el món.

Tot va començar quan Richard Bandler i John Grinder van modelar a tres mags de la comunicació com eren Fritz Perls, pare de la teràpia Gestalt, Virginia Satir, la famosa terapeuta familiar, i a Milton Erickson, el mundialment conegut hipnoterapeuta. John i Richard volien aprendre a comunicar com ho feien aquests tres experts i treure’n unes pautes de conducta susceptibles de ser apreses per a qualsevol persona.

El Practitioner és el primer nivell de la formació i va adreçat a totes les persones que vulguin aprendre noves habilitatsi tenir més opcions i estratègies de conducta.

El Master representa l’aprofundiment en els models de coneixement de la PNL i en les seves grans estratègies d’excel·lència i canvi personal.

Al CTUG (Centre Tecnològic i Universitari de Granollers) pots formar-te en la metodologia de la PNL en els nivells de Practitioner i Master, i recorda……

“Projecta ara el teu futur, perquè és el lloc on passaràs la resta de la teva vida” Mark Twain

En aquells temps, el PSC argüia precisament que un dels punts forts que el postulaven com a clara alternativa de govern era la seva solidesa i cohesió com a partit, en contraposició a la coalició de CiU, que presentaven com una mena de matrimoni de conveniència que mai deixaria d’estar afeblit per les seves dissensions i lluites internes. Potser convé recordar-ho ara, quan les aigües que semblen baixar tèrboles no són les del principal partit de l’oposició, sinó la del mateix Govern que llavors era oposició.

Quan Ernest Maragall —aquest gran visionari que considera que totes les famílies catalanes es poden permetre una setmana blanca a la neu— declara un dia que Catalunya “està fatigada” i “no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables”. Quan al cap de poc publica un article assegurant que “El govern de José Montilla (…) fa temps que renuncià a encarnar un projecte integral de país amb pretensió de ser entès i acceptat com a tal”. Quan es creu obligat a presentar la seva dimissió. Quan el dilluns es reuneix amb l’executiva del seu partit i explica que “si cal” està disposat a aclarir les seves paraules de la darrera setmana, com si no hagués dit el que havia dit ni escrit el que havia escrit… Quan els seus companys d’executiva, sàviament, prefereixen que no s’expliqui— de fet, que no digui res més— i donen l’incident per clos…

Els que creien que l’oasi català no existia s’erraven: existia i segueix existint… reencarnat en el PSC! Un oasi català socialista on ningú no té dret a remoure les seves tranquil·les i plàcides aigües… On els problemes no són més que miratges.

Així, d’un dia per l’altre, mercès a la màgica batuta montillana, el PSC esdevé de nou una formació política cohesionada i sense fissures internes. Un partit model, perfecte i immutable, la política nacional del qual el Conseller d’Educació no va pretendre posar en entredit. Com tampoc no era aquesta la intenció del d’Economia i Finances, Antoni Castells, quan declarà que no es podia negar “el debat lliure i la realitat”. Ni, menys encara,  el de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, quan va creure necessari reclamar el respecte “a la pluralitat” dins del seu partit…

Analitzant-ho tot plegat amb un xic de fredor i objectivitat, només a un eixelebrat se li acudiria diagnosticar que el gran debat polític actual no se centra en la fortalesa de la coalició de CiU, sinó en saber si hi ha dos partits socialistes col·ligats al nostre país (un de base nacional catalana i un altre de base nacional espanyola) formant una coalició no reconeguda anomenada Partit Socialista de Catalunya…

Tan sols algun derrotista s’arriscaria a assegurar que la qüestió de fons segueix oberta. Oberta i ben oberta. Que el PSC divergeix cada dia més entre dos models: entre l’herència d’arrel catalana de Pallach o l’autonomista o regionalista de Montilla. O el que és el mateix, si vol ésser el partit socialista de Catalunya o bé —seguint l’exemple hispanocentrista de Ràdio 4— si prefereix esdevenir el partit socialista a Catalunya?

Per Cesc Serrahima

Notícies relacionades:

1. La regidora mataronina Alicia Romero forma part del Comitè Permanent d’una Sectorial del PSOE
2. L’alcalde de Dosrius, Josep Jo, és el nou president del Consell Comarcal del Maresme
3. Apareixen unes pintades amenaçadores a la seu socialista d’Arenys de Munt

Ara, les coses són molt diferents. A les escoles, ens trobem que hem de reinventar una vegada rere una altra el missatge de la importància d’aprendre. Ens trobem que ja ho hem de vendre com un atreviment, com una provocació, com una activitat misteriosa que ens amaga tresors ocults.

També ens trobem que som a l’era de la motivació, i a les escoles hem d’estar, constantment, motivant. Si els alumnes no estan motivats, és que fem alguna cosa malament; és que no som bons professionals; és que no fem prou bé la nostra feina, ni la fem tota, perquè és clar, els professionals de l’educació, i de la motivació, som nosaltres.

Ara bé, ho sento molt per alguns, que els aniria molt bé que regnés aquest discurs autoflagel.lador cap als professionals de l’educació, però les coses no són ni tan senzilles, ni les responsabilitats de l’aprenentatge dels nostres nois i noies recauen només en els mestres i educadors.

Avui en dia, el monopoli de l’educació ja no pertany a la família i a l’escola únicament. Ja ens agradaria, però la realitat és ben diferent. És fonamental comprendre que els elements educatius de la nostra societat de la informació i el benestar són múltiples i a l’hora, molt poderosos: la família, l’escola, els mitjans de comunicació, els esportistes d’èlit, els músics, Internet, el grup d’amics, i cabassos i cabassos d’informació de qualsevol punt del planeta. El món se’ns fa petit, tenim accés a quasi tot, el món deixa de ser misteriós, intrigant, deixa de ser un repte. Tenim els nassos enganxats al Youtube o a qualsevol altre portal d’Internet; d’altres, jugant tres o quatre hores al dia a la play station. A Espanya, un 25% dels alumnes no assoleixen els estudis bàsics (ESO); al Japó, hi ha un fenomen (malaltia??) que fa que els nanos es tanquin a la seva habitació i no en surtin en un any; abunden cada vegada més els cassos del que jo en dic desídia existencial, que es produeix quan un xicotet de 15 o 16 anys li és absolutament igual tot, que no vol fer ni brot, que no li agrada ni vol estudiar, ni treballar, ni fer res……perdó, consumir sí que li agrada, i anar amb moto, tenir ordinador, mòbil i nòvia……..en fin!!!! Senyors, alguna cosa estem fent malament!. I en aquest punt em ve al cap el que un dia m’explicava el meu estimat col·lega i amic Xavier Guix, que em deia: “començant per la societat de la postguerra, aquella generació aconseguí que els seus fills tinguessin menjar i feina i evitessin la fam i la desnutrició; a la generació següent els pares volgueren que els seus fills tinguessin estudis, i els evitaren la ignorància; a la generació següent, els pares volgueren pels seus fills un status social, i evitaren l’exclusió; i en la generació actual, on ja ho tenen tot, ¿què han volgut els pares pels seus fills? Que siguin feliços i que se sentin estimats, perquè ja tenien totes les altres coses. I, ¿què podem esperar de qui ja ho té tot?: RES!!”  Ara bé, aquí és fonamental que entenguem que això és una qüestió de caràcter social i que el camí no és implantar una caça de bruixes per veure qui  és el culpable, si els pares, l’escola, el món, el canvi climàtic……, és una qüestió de tots. Aquí estem parlant d’una educació compartida.

I és que, ¿pot ser possible que cada vegada hi hagi una major quantitat d’alumnes que no certifiquen els estudis bàsics, en la generació que més accés té al coneixement universal i a la informació? Això és la paradoxa de les paradoxes! Tenim uns nanos instal·lats en la societat del gaudi, on l’únic important és passar-ho bé amb el menor esforç possible; disciplina, esforç, llarg termini, perseverança, paciència……s’han esfumat del nostre horitzó.

D’aquesta manera ens trobem que és fonamental que tots els elements actius de l’educació dels nostres joves prenguem consciència de la part de responsabilitat que ens pertoca en l’educació dels qui han de garantir el futur de tots nosaltres i dels qui vindran. Cal assumir la responsabilitat del que ens pertoca entenent que només és una de les diverses influències educatives que presenta una societat com la nostra.

Amb aquest panorama, sí, podem afirmar que això d’aprendre és una qüestió d’atreviment. Per tant: ¡¡Atreviu-vos a saber! Mestres i educadors, a saber de la necessitat educativa de la nostra societat, a saber de les diferents necessitats dels nostres joves i de la seva diversitat, a saber de la necessitat dels pares perquè els ajudem conjuntament a educar els seus fills, a saber de la necessitat del coratge i la fe dels professionals de l’educació.

Atreviu-vos a saber! Pares i mares, que malgrat que el vostre fill serà sempre especial per vosaltres, necessita que l’eduquin i el guiïn, que li donin mitjans per fer-se autònom i independent i no que el mimin i el facin més dependent; no el lliureu d’aquelles batalles que ha de resoldre ell, per si mateix; que així pugui aprendre que els pares l’acompanyaran sempre, però que la vida és un camí que ha de recórrer ell, incloent-hi els obstacles i les dificultats, que demanen una implicació activa i un esforç i una sèrie d’elements que depenen del nen i que ningú farà ni pot fer per ell.

Atreviu-vos a saber! Alumnes, infants i joves, que el món que us trobeu avui, és el món que necessitem que transformeu pel demà, que teniu davant vostre totes les possibilitats que us ofereix la vida per fer entre tots un món millor, però que heu de ser valents, heu de lluitar i treballar, fent el que us agradi, però amb el coratge, la perseverança i l’esforç necessari. Que en últim terme, el timó de la vostra vida l’heu de portar vosaltres.

Per tant, és pràcticament una obligació que cadascú tingui ben clar quin és el seu paper i quina responsabilitat li toca en l’educació conjunta dels nostres fills.

“Senyor,
Concedeix-me serenitat per acceptar les coses que no puc canviar,
Valor per canviar aquelles coses que sí puc canviar,
I saviesa per reconèixer la diferència”.  J. Christoph Oetinger

Francesc Serra | Psicòleg

Notícies relacionades:

1. El PSC d’Arenys de Munt reclama una auditoria per saber la situació “real” del consistori
2. Tallen la N-II per l’escola pública
3. Canet vol saber què va passar exactament a l’Òdeon

Què volem dir quan parlem d’escola oberta? Oberta a qui?, Oberta cap a on?, Oberta de cara a què?

Probablement tots hem llegit o escoltat alguna vegada la definició d’escola oberta: “… és aquella que ofereix un servei públic que respon al dret que tota persona té a l’educació…”.

Ara bé, com la majoria de definicions, això és un calaix molt gros  on faríem bé d’ordenar-lo una mica i deixar alguns conceptes ben delimitats i clars.

A qui?
Una escola oberta per a tots, per tothom, on hi pot entrar qualsevol persona sense impediment de cap condició, ni de raça, color, condició social, religió, cultura o pensament, que ofereix per sobre de tot la possibilitat, l’espai, l’oportunitat i sobre tot l’actitud d’oferir les condicions necessàries perquè una persona accedeixi a l’educació, que és un dret almenys, en la nostra societat.

Cap a on?
Una escola oberta buscant continuament l’adaptació, el paral·lelisme, la relació, la complicitat amb el moment actual de la nostra societat i dels temps que corren. Una escola que no estigui desfasada amb el moviment i les inèrcies que descriuen el món d’avui.

De cara a què?
Una escola oberta no únicament a les persones, sinó una escola oberta de cara al progrés, als canvis constants en una societat i un món constant, oberta al coneixement, oberta a les idees i a la divergència d’opinions, oberta al respecte i a la tolerància. En definitiva, oberta al món.

I alhora d’endreçar tot això, dos punts claus: hem de tenir clar el que no és una escola oberta. Aquesta no és un espai físic amb un conjunt de persones que hi treballen que estan al servei de la gent per haver de satisfer qualsevol demanda, vingui d’on vingui i suposi el que suposi, que aquestes facin; una escola oberta no és “can seixanta” i sota el paraigües d’escola oberta no ha de significar que sigui un supermercat on el ciutadà pot “comprar” el que vulgui o exigir el que vulgui. Que l’educació sigui un dret no significa que sigui un “menú” a la carta. Que sigui un dret ja implica que també hi ha el revers en aquesta condició: el deure.

L’altre punt clau és l’equilibri: l’equilibri entre el servei que s’ofereix, entre els drets i els deures de totes les persones que conviuen en la societat educativa i entre un estil propi d’impartir aquesta educació. Amb un estil propi ens referim a una línia d’actuació, una manera de fer, un tarannà, un nord, o una brúixola si voleu. Una escola oberta a tothom i amb la intenció d’oferir un servei a tothom no implica ni significa una absència de tots aquests punts que esmentàvem més amunt. Apte per tots els públics no significa que no hi hagi una intencionalitat, una “marca de la casa” que pot acontentar o satisfer a tothom. És una opció, una alternativa, una possibilitat. I és de societat avançada i moderna entendre que en un món complex i variat com el nostre és bo i útil que existeixi una variabilitat en les alternatives educatives.

Hem d’anar en compte al “vendre” el cafè per a tothom. És bo que n’hi hagi, però el cafè per arribar a tothom no ha de perdre el seu aroma característic, ni la seva amargor, ni la seva consistència.

Francesc Serra | Psicòleg

Notícies relacionades:

1. Pantalla oberta a la selecció
2. Maragall inaugura l’ampliació d’una escola bressol a Calella i d’una escola a Vilassar de Dalt
3. ERC de Tiana denuncia una tala d’arbres en el solar on s’ha de fer la nova escola del municipi