El notari sobiranista, Alfons Lópèz Tena, procedent de CDC, Uriel Bertran, procedent d’ERC, i Joan Laporta, procedent del Barça, són els pilars d’aquesta nova formació que, si en principi va engrescar les ales independentistes de totes les formacions nacionalistes, ara cau en picat per culpa dels mètodes i les formes emprades pels citats promotors .

Tot això mateix que diu aquest article informe ho he constatat personalment, com a periodista -o si més no això era el que em pensava abans d’alguna pregunta il•luminada-, que truco, pregunto, llegeixo, m’informo, investigo…faig la meva feina, crec, per la qual cosa he exposat raons contundents com aquestes de més amunt en diversos mitjans, i m’he permès de dubtar dels venedors de fum i d’altres farsants.

Aquest il•luminat “implicat” al que em refereixo va gosar preguntar-me fa poc al Facebook: “però Santi, tu ets o no ets periodista?”. No vaig acabar d’entendre la qüestió, i evidentment no em vaig molestar ni a respondre. No sabia ben bé si volia que li donés el meu número de col•legiat, de sindicat o que li aportés directament el títol de la UAB. Però vista aquesta interessant (i em temo que molt verídica) publicació de Catalunya Lliure, em permetré deixar clar que preguntar a un periodista en actiu si ho és, és sinònim de tres possibilitats: o de ser estúpid, o de no assabentar-se’n de res, o de fer-se l’orni, que pel que ens ocupa, no sé exactament quin és el cas. Els periodistes, per vells i per diables, veiem abans que ningú altre els farsans i les farses. I això, sembla ser que no acaba d’agradar a algunes i alguns, que amb els seus projectes polítics d’alta velocitat van directament a en orris, i volen convèncer la resta del proïsme que els segueixi cap a l’abisme segur. Quan el diable, sovint, sap més per vell que per diable.

La meva humil opinió es que precisament per l’afany de trencament amb les imposicions espanyoles que té una bona part del país, no s’ha d’enredar la gent que el manifesta amb falses promeses, perquè quan aquests que prometen i juren la independencia immediata del país i estructures polítiques obertes, no ho puguin complir (com ja comença a ser el cas), la sensacio de buidor, desencís i d’engany de la massa dels seus votants sera tal, que cap d’ells mai mes no creurà en res ni ningú. Precisament perque percebran, en uns, vicis del poder establert, rutines i mètodes caducs. I en els altres, en els que van dipositar la confiança, falses promeses i mentides en benefici propi, cosa que pot representar una involució del sentiment independentista, precisament per falta de fe en cap projecte.

Potser hi ha cansament dels partits amb representació parlamentaria (cosa a la qual aquests dos inoperants tripartits que han governat els darrers set anys Catalunya han ajudat a forjar de manera ineluctable), pero quan a CDC son reacis a voler prometre coses semblants, i diuen que cal anar a poc a poc i començant la casa per la base, demanar el concert econòmic i el canvi de la Constitució amb acords polítics, van els enganyats (o els que en resultaran, n’estic segur) i s’els carreguen de cap a peus, per gaudi dels enganyadors (aquells que diuen que van de peus a cap!) que deuen pensar: “no els podrem donar el que els hem dit, ni aconseguir el que els hem promès, pero els haurem utilitzat per fer un canvi en favor nostre”, queda molt clara la maniobra. Que es la mateixa que ja van portar a terme ERC, PSC i ICV en formar el tripartit, i no permetre governar qui havia guanyat (com sempre) les eleccions, CiU: “marxa d’aquí, que m’hi posare jo, i ho fare pitjor que tu”. Aquesta ha estat la realitat per dues vegades.

Per això constato Solidaritat Catalana sectaria i prepotent (a en Joan Carretero de Reagrupament no li han donat ni aigua, i ja veurem si tot plegat no acaba com la junta del Barca, barallats per qui talla el bacallà amb el ganivet més gros, amb gent marxant esfereïda per la porta del darrere), i ja denota aquests tics poc donats al pluralisme.

Pregunten alegrement i en públic a un periodista si és periodista, perquè senzillament el que escriu no els agrada. Com si un periodista no pugués opinar el que percebi com a professional, però també dir-hi la seva com a ciutadà que és. Però què és això? el goulac? o el més pur estil Berlusconi? A mi, sincerament, no m’enganyen. Ni com a periodista, ni com a independentista, ni com a votant. Soc massa vell, i massa diable per comprar fum de sofre a un preu tan alt. I permetin-me la llicència.

I així, dividint en lloc de sumar o de multiplicar, van passant anys i panys i qui elecció passa dependència empeny, entre un munt de proclames independentistes, totes més o menys semblants. Entre tant, un gran nombre de gent de veritable sentiment o il·lusió independentista es van cremant dins la eterna foguera del “Nosaltres sols”, dels polítics catalans.

Què hauria passat si aquelles 1.500.000 persones que van anar a la manifestació històrica del passat 10 de juliol s’haguessin trobat amb 50 convocatòries de manifestacions iguals, però totes diferents el mateix dia. Quin hauria estat el nombre de manifestants de cada manifestació? Segurament que la contundent imatge dels 1.500.000 manifestants cridant: “Som una nació, nosaltres decidim” hauria estat impossible de ser i de veure’s arreu del món.

Mai s’havia parlat tant d’Independència com ara. Tampoc s’havia mobilitzat, ni manifestat mai tanta gent pacíficament, a favor de la Independència per a Catalunya. Mai els enemics de Catalunya – entengui’s PP – havien tingut tanta por al independentisme polític català com en aquests moments. Per adonar-se’n del pànic del PP, només cal escoltar cada dia la Sra. Alícia Sánchez Camacho combatent com sigui el independentisme català amb seva estratègia política d’atiar la por mitjançant la mentida sistemàtica.

Som davant d’un gran moment històric, que podria ser decisiu de cara al nostre futur nacional. Només ens cal un detall senzill però importantissim, aquest: Que ara que venen eleccions, tots els polítics independentistes i nacionalistes catalans aprenguin i vulguin sumar i fer pinya i s’oblidin de restar i de dividir, – com sempre solen fer – perquè serà sumant voluntats com algun dia assolirem la independència.

Lluís M. Panyella | Pineda de Mar

Foto: viquipèdia

Segons un estudi realitzat per un grup de científics de Anglaterra, Xina i Dinamarca (publicat per PNAS) es preveu que el nivell del mar (comparat amb nivell a principis de segle) serà d’un mínim de 30 centímetres superior al final de segle. Aquest nivell s’ha calculat tenint en compte que agressives tècniques en geo-ingenieria es posessin en pràctica. Sense cap intervenció, el nivell podria ser encara més elevat.

Com a exemples en tècniques de geo-ingenieria es proposa injectar partícules de sulfur de diòxid a l’estratosfera o situar miralls a l’espai per reflectir la llum solar. Tot hi així, aquestes solucions poden produir altres efectes inesperats. Aquest científics, doncs, proposen que la situació mes viable seria absorbir diòxid de carboni a través de plantacions de biofuel a gran escala.

Tenint en compte que el Maresme té prop de 50 Km de costa i 16 poblacions costaneres, és important que les institucions comencin a pensar en plans estratègics per minimitzar els possibles impactes.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

Constel·lació d'Hydrus | Imatge: viquipèdia

Exoplanets són planetes descoberts en altres sistemes solars. Astrònoms de l’observatori de la Universitat de Suïssa han descobert un sistema planetari que conté com a mínim cinc exoplanets. Aquests es trobem voltant l’estrella anomenada HD 10180. La estrella es troba a 127 anys lluny al sud de la constel·lació d’Hydrus. Això equival a més de 7,6 milions de viatges d’anada i tornada de la terra al planeta Mars.

Aquesta descoberta incrementa les possibilitats de que hi hagi vida en altres planetes. Tot i això, en aquests moments encara és difícil pensar com podrem trobar i posar-nos en contacte amb altres extraterrestres.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

El món ja consumeix més del que pot produir | Foto: viquipèdia

El món va entrar en dèficit ecològic el dissabte passat, 21 d’Agost, segons un informe del NEF (The New Economic Fundation). Aquest dèficit ecològic indica que s’està consumint més recursos del que el món pot produir. Per tant, ara ja hem començat a consumir el recursos de l’any que ve. Tot i la recessió econòmica, l’informe diu que ens hem avançat un mes comparat amb l’any passat.

També es destaquen absurditats en el comerç internacional. Per exemple, l’any passat espanya va exportar 131.000 tones de xiclets i en va importar 125.000 de tornada. Comencem, doncs, a viure en crèdit ecològic. El difícil serà trobar la manera de tornar aquest crèdit i de veure l’interès que el món ens cobra.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

Benedicto XVI | Foto: viquipèdia

Segur que ja haureu sentit que el Papa Benedicto XVI visitarà Barcelona el diumenge dia 7 de novembre a consagrar el temple de la Sagrada Família. No en vull fer propaganda d’això, sinó posar un punt d’atenció a la situació familiar en l’estat espanyol. Segons el INE (Institut Nacional D’Estadística) al 2009 es varen celebrar 175.952 matrimonis. Bé! El Papa estarà content amb això (tot i que 3.412 siguin matrimonis del mateix sexe – potser no li direm això). El matrimoni … un signe molt representatiu de la sagrada família. Un moment però!! Segons el CGPJ (Consell General de Poder Judicial) al 2009 es van gestionar 124.594 DSN (divorcis, separacions i nul·litats). Si comptem que hi ha unes 2.080 hores laborals a l’any (menys si comptem les vacances), doncs anem a 60 DSN per hora o a un DSN per minut. Ep, compte aquí!! Potser això va massa ràpid. Ai, ai, ai, que la sagrada família se’ns enfonsa. Necessitem un bon discurs per a reduir el nombre de desertors matrimonials. Però que no duri massa o ens posarem nerviosos pensant que, per a cada minut de discurs… un nou DSN.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

La Torre Medola | Foto: pinedademar.org

Quan vaig per Pineda de Mar, m’agrada fer una escapada i anar a veure La Torre de Santa Anna (també coneguda com a Torre Marola i Torre Manola). Es troba prop dels bombers a Pineda de Mar, al final del carrer del Roselló, anant cap el barri de Montesol. Potser algú, amb una mica de sort, l’ha pogut veure passant per l’autopista A-19 en direcció a Malgrat de Mar. Dic amb una mica de sort, perquè està coberta d’heura i en un estat bastant ruïnós.

La Torre de Santa Anna no és massa lluny per anar a fer-hi una petita excursió. Hi ha bones vistes per una banda de la costa i per l’altre del Castell de Montpalau. Si ets prou valent, t’hi pots endinsar a la Torre de Santa Anna a veure la majestuosa façana. Compte, però… Corres el risc de que et caigui un roc al cap o d’acabar amb una esgarrapada de romeguera a les cames. Tot i així, a mi m’agrada de anar-hi de tant en tant, saltar de cambra en cambra i imaginar com era en un temps passat.

En el pati del davant s’hi pot trobar un pou on, fa molts anys, un monitor del casal ens explicava que havent-hi baixat hi havia trobat un túnel. També havia sentit que el Castell de Montpalau estava comunicat amb la Torre de Santa Anna. De petit t’ho creus tot, però aquestes histories són fantàstiques quan ets un menut. Malauradament, aquestes històries es perden amb el temps. També perdrem la Torre de Santa Anna ja que l’heura la té condemnada a convertir-se en un munt de runa. Si ningú hi fa res, veurem desaparèixer una majestuosa construcció d’un temps passat. Ara, les populars majestuoses construccions es diuen centres comercials. Per tant, oblidem-nos de les antigues condemnes.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

Bandera meduses | Foto: Diari Maresme

Les platges del Maresme són excepcionals. Llargues, on sempre hi trobes lloc. Amb sorra gruixuda, de la que no s’enganxa. Amb ‘xiringuitos’ on anar a fer la cervesa. Amb meduses, que si et piquen has d’estar tres dies sense dutxar-te i sense sol. Les meduses són el millor. Sí, sí. Et donen tres dies per ajudar-te a reflexionar i parlar amb els amics. “Per què hi ha meduses?” Perquè no hi han tortugues que se les mengin? Perquè l’aigua està massa calenta?

Potser la pesca indiscriminada ha ajudat a que les tortugues desapareguin i el canvi climàtic ha ajudat a escalfar l’aigua. Però que hi podem fer? Els pescadors ja sabran el que es fan i a nosaltres que ningú s’atreveixi de treure’ns les comoditats per fer marxa enrere en el canvi climàtic. Al contrari. Si us plau, més comoditats. I com més ràpid millor. La televisió amb tres dimensions, el telèfon d’última generació, el cotxe amb les ultimes prestacions… I per què no? El màrqueting gairebé que ens ho exigeix i el govern ens subvenciona comprar cotxes. Be, després el deute públic puja … però ja baixarà, oi? Els economistes ja s’encarreguen d’això, oi? Si els economistes no es preocupen de les meduses, doncs ho haurien de fer. Perquè si els turistes comencen a arronsar el nas, aquests ‘calerons’ que porten els trobarem a faltar.

Després de tres dies de reflexió un es sent millor … i ara toca … tornar a la platja!! Si trobem meduses … que se’n preocupin els pescadors i els economistes. I si els turistes no venen … millor, hi tindrem mes lloc a la platja. Que en som de llestos …

Posant de banda el sarcasme, el problema de les meduses se solucionarà tard o d’hora d’una manera tecnològica. Algú s’inventarà una màquina de treure meduses o un producte químic i ens oblidarem del problema. Un altre solució seria el la regeneració del ecosistema, però això requereix molta voluntat i consciència pública. Això és molt difícil. Per tant (tornant al sarcasme) … a gaudir de les meduses que ens ajuden a reflexionar!!

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

Terminal de l'Aeroport del Prat | Foto: Street View

Durant les vacances, els aeroports és una visita obligada per a molts viatgers. Tot i això no és normalment una visita agradable. El temps que t’hi passes als aeroport és fatigós. Ajudaria que et poguessis emportar la carmanyola, l’entrepà de truita amb botifarra i la cantimplora, però això ja fa temps que han desaparegut. Per millorar l’experiència dels viatgers (i degut a les restriccions dels aeroports i les companyies aèries) els aeroports s’han convertit en centres comercials amb restaurants i bars on pots amollar la gana. Les botigues en certa manera les post evitar fent només una petita ullada, però els establiments amb la manduca son difícils d’eludir. Tard o d’hora un acaba tenint gana. El problema és que et sotmeten a una clatellada per cada mossegada!!! Si paguessis per la qualitat del producte or servei dons potser tindria excusa, però ni un ni l’altre. No només això, però em baix adonar de la picardia d’uns cambrers fa uns dies a l’aeroport de Barcelona. La martingala va d’aquesta manera: 1- Demanes alguna cosa. 2- T’ho porten. 3- Demanes el compte. 4- Pagues. 5- (Aquí esta el pas important) No et porten en canvi si no el demanes. Això no te n’adones fins que ja has pujat a l’avio. “Has agafat el canvi?” “No has pagat tu?” “Si però…” D’aquesta manera el cambrer s’embutxaca una bona ‘ involuntària ‘ propina. Per sort nosaltres i vàrem pensar-hi just a temps i ens vàrem estalviar 12 euros. Tenint en compte el nombre de gent que hi passa per l’aeroport de Barcelona, segur que aquests cambrers s’hi treuen un bon sou al cap del dia. Cada dia se n’aprèn una de nova, oi?

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)

Santa Maria del Mar | Foto: Street View

Barcelona és una ciutat fantàstica per visitar. Sobretot quan tens amics estrangers i els hi ensenyes indrets una mica fora dels centres turístics. Un indret acollidor és l’església de Santa Maria del Mar, al final del Carrer de l’Argenteria, on asseguts a una terrassa a davant de l’església passes l’estona xerrant i gaudint de la petita fressa dels vianants.

Això t’ajuda a relaxar, veient com la gent passa tranquil·lament i algú intenta prendre la bossa al teu amic… “Ep, ep, ep, que se t’enduen la bossa!!!” Per sort, havent donat l’alerta, el casual vianant deixa anar despreocupadament la bossa i continuà el seu camí de fortuna oportunista. Malauradament la relaxació es transforma amb ansietat i la bona imatge que vols donar de Barcelona als teus amics es torna agre. Val la pena arriscar-se aquest tipus d’infortunis o és millor decantar-te a visitar altres localitats? Ho haurem d’avaluar.

Carles Pujol i Tarrés | Dublín (Irlanda)